Encara tindrà raó el president Mas i sí que és possible fer més amb menys. I és que només cal mirar els resultats de la delegació espanyola als Jocs Olímpics per constatar alguna que altra qüestió prou significativa:
– Èxit absolut de l’esport femení. Justament aquell que ni apareix als diaris, ni mou pressupostos milionaris, ni té pràcticament suports socials i, amb prou feines, federatiu, en alguns casos.
– Èxit dels esports amb menor seguiment mediàtic (excepció feta del bàsquet masculí). I és que els Jocs, entre altres coses, serveixen per recordar-nos que hi ha esport més enllà del futbol i que hi ha disciplines que molta gent practica amb il.lusió, amb tenacitat i amb discreció i que també donen fruits magnífics.
– Èxit esportiu de la perifèria (així en diuen a Madrid). Curiós si mirem com es reparetixen els pressupostos, a Espanya.
Crec que val la pena aprofitar l’ocasió per defensar la feina de les dones a l’esport, especialment en algunes disciplines on no poden tenir presència olímpica, com ara el futbol, simplement, perquè la Real Federación Española no els permet federar-s’hi professionalment. Sí, sí, per si no ho sabíeu, Espanya no permet que les dones es federin per a la pràctica professional del futbol, malgrat que compti amb esportistes prou cotitzades a les grans lligues femenines mundials. No hi ha cap dubte que encara hi ha esports que son cosa de hombres. De mascles, diria jo.
I és que l’esport no deixa de ser un reflex de la societat que el practica; i malgrat que les dones, a la nostra, encara són «menys» que els homes, per més que diguin, cada dia tinc més clar que si Lehman Brothers hagués estat Leman Sisters, un altre gall cantaria.
Felicitats a totes aquestes dones que saben, veritablement, dignificar l’esport, amb orgull, constància i contra totes les dificultats. Impagable l’expressió d’alegria de les jugadores de waterpolo en recollir aquella medalla que sempre es diu que es guanya després de perdre un partit; una expressió de victòria absoluta.
