Ago 272012
 

“Conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa”.  Aquest és un dels significats de la paraula “identitat“.  Per tant, entendrem que és “identitari” qualsevol element que contribueixi a definir aquelles característiques.

Aquesta observació ve a propòsit del fet que darrerament qualsevol cosa que es vulgui fer a Catalunya és titllada, des de fora de les nostres fronteres, d’identitària, amb una clara implicació pejorativa que l’adjectiu no té.  L’ús del català és identitari, la immersió lingüística és identitària, els mitjans de comunicació propis són identitaris, la reclamació del finançament és identitària, la nostra música és identitària, els nostres símbols i la nostra bandera són identitaris…

Per contra, la revindicació fins a l’absurd de la grafia “ñ” (voleu res més ridícul que allò de l’ÑBA?), la imposició arreu de l’espanyol, l’ús sistemàtic de l’adjectiu “espanyol” en qualsevol context, faci o no al cas, l’omnipresència de la bandera, o la ressurrecció dels toros són qüestions “normals”, “lògiques” o “de sentit comú”, però mai “identitàries”.

Aquesta, potser és una de les grans diferències entre tenir un estat o no:  la normalitat dels elements que ens defineixen, o el seu caràcter permanentment revindacatiu, quan no directament subversiu i generador de violència (quin gran tàndem identitat i violència, oi?).

El PP torna els toros a televisió, en horari protegit i sense cap problema.  No és, només faltaria, una manera de refermar una determinada identitat i una determinada concepció del país.  Segur que és el resultat lògic de la gran acceptació de la fiesta.  El pas següent, quin serà?  Declarar la copla matèria curricular?  preparar un remake de tota la filmografia de Lina Morgan i José Luís López Vázquez?, una Marisol, o un pequeño ruiseñor versió 3.0?,  potser una adaptació neoliberal de raza?, el Cara al sol a Eurovisió?  Això sí, facin el que facin, mai res no serà identitari, sinó de sentit comú.

Potser tenen raó, al capdavall, i el que cal és que cada cosa que fem els catalans la fem a consciència que estem conformant la nostra irrenunciable identitat col.lectiva, perquè el país serà allò que cadascun de nosaltres fem i siguem. Potser així, algún dia, podrem aspirar a l’estadi superior de la normalitat nacional.

css.php