Ago 012012
 

“Fer” és un dels verbs catalans més polivalents i que admet un major nombre d’accepcions i de possibilitats d’ús.  En política, aquest verb acostuma a ser sinònim d’eficàcia i de competència, si més no a nivell teòric.

Fa uns dies, el president Mas va reunir els alts càrrecs de l’administració per, mitjançant un discurs amb clares notes èpiques, encoratjar-los a ser agents d’un canvi històric, a participar en una missió històrica.  No en conec els detalls d’aquest discurs, perquè jo no hi era, però pel que he pogut llegir a la premsa, em sembla que podia ben bé ser l’anunci d’una situació de tensió extrema entre els governs de la Generalitat i de l’Estat, cosa que qui més qui menys és capaç de preveure.

Davant de la constatació de la singularitat de les circumstàncies històriques que estem vivint, entre la crisi i la voluntat recentralitzadora del govern espanyol, caldria reflexionar sobre la possibilitat real del president Mas de fer història de debò.  I és que la composició actual del Parlament, el context social i la voluntat cada cop més majoritària de la ciutadania dibuixen un escenari en què és possible dur a terme un autèntic canvi de dimensions històriques, en el nostre país.

El president Mas, més enllà de la retòrica de discursos més o menys oportuns i més o menys ben lligats, té l’oportunitat de passar a la història com el president que va portar Catalunya a la seva independència.  D’altra banda, i a la vista dels seus propis advertiments, corre el perill de passar a la història com el president que va viure la desarticulació definitiva de l’autogovern recuperat en democràcia.

Aquesta és la conjuntura en què ens trobem, i aquest ha de ser el debat íntim del president:  com vol ser recordat en el futur.  En el cas d’un president, aquesta reflexió em sembla imprescindible, ja que, pel simple fet d’ocupar el càrrec que ocupa, la seva figura adquireix una projecció històrica innegable, condicionada per les actuacions del present, molt més transcendents que no semblen i que poc tenen a veure amb els cicles electorals estrictes.

Segurament que sí que ens trobem, tot plegats, no només els alts càrrecs de la Generalitat, davant d’una missió històrica.  L’interrogant és si hi ha una voluntat de “fer” història, o si ens estimem més que la història es vagi escribint sola, en una dinàmica clarament destructiva.  I la major part de la resposta la té el president, perquè la ciutadania cada cop s’està expressant amb més claredat.

css.php