Abr 302018
 

Començo a pensar seriosament que Catalunya sí que és una societat dividida.  Avui mateix, hi ha gent que treballa, com a dia feiner que és, però hi ha una bona part de la població que fa pont, aquesta figura laboral exòtica, actualment en vies d’extinció definitiva, per obra i gràcia de la precarietat laboral imposada d’aquells que reclamen que ens centrem en els problemes reals de la gent (vistos els resultats, l’estabilitat a la feina no ho deu ser), mentre deixen, sense cap mirament, milers i milers de persones sense cobertura sanitària, impedint que es pugui aplicar la Llei de sanitat universal que va aprovar el Parlament de Catalunya, quan encara aprovava lleis.

Vivim en un país estrany, tan estrany com aquest pont a mig gas.  Vivim en un país hiòcrita, on Albert Ribera pot acusar d’inducció a l’odi als seus alumnes, amb noms, cognoms i rostre, professors d’instituts, seguint el dictat dels mitjans ultraconservadors, saltant-se sense cap pudor l’elemental principi de la pressumció d’innocència, mentre posa el crit al cel per una pintada en una façana.  Vivim en un país on el delegat del Govern d’Espanya ja avança que hi hagi o no govern, l’Estat pot seguir intervenint la Generalitat, tot amenaçant la llibertat de la classe política en l’exercici de les seves funcions, aquelles funcions que els encomana la Constitució mateixa.  Vivim en un país on el debat essencialista sembla que s’hagi resignat a tenir presos i exiliats, potser per evitar actuar amb el pragmatisme que les situacions excepcionals reclamen, i haver de donar explicacions de les accions i no només bones paraules.  Vivim en un país, en suma, de víctimes i de botxins, que cada dia que passa em temo més abocat a unes noves eleccions de resultat incert, però que ben bé podrien ser la puntilla a un autogovern desorientat i sense capacitat de reacció.  I no descarto que aquest sigui l’objectiu final de tot plegat:  la derrota que esvaeixi responsabilitats.

Sigui com sigui, avui faig pont, aprofitant un dels pocs privilegis laborals que encara tinc.  Avui m’ho miraré tot amb una mica de distància i perspectiva, provant d’imaginar un futur més digne, amb la profunda sensació que m’estaré fent trampes a mi mateix, per tornar dimecres a la meva activitat normal, com si encara hi hagués un demà possible.

Abr 292018
 

Si no vaig errat, va ser Woody Allen qui va dir que l’interessava el futur perquè era el lloc on havia de passar la resta de la seva vida.  Com a declaració d’intencions, no està gens malament, perquè el futur, aquest espai desconegut on s’acumulen somnis, il·lusions i fantasies, no deixa de ser una mena de motor que ens impulsa a no aturar-nos i a seguir fent, fins i tot en moments complicats, o en situacions difícils.

L’escriptor parisí Anatole France va escrire que el futur és un lloc còmode on posar els somnis.  Donant per bona la frase, potser són els somnis allò que ens fa avançar.  Al capdavall, què fora la vida sense il·lusions, sense castells a l’aire que seran o no, algun dia, però que ens conviden a fantasiejar amb allò que ens agradaria que fos.  I és que, no ens enganyem, la vida cansa, la rutina cansa i allò que en el seu moment era nou, suggerent, excitant, s’acaba tornant gris, fins i tot molest.  Alesores és quan cal mirar endavant, i tan lluny com vulguem, per aconseguir transformar-ho tot, fins i tot el desencís, en nous projectes, en noves aventures, en nous motius per viure i per mirar de ser feliç.

És estrany, això del futur.  Ens passem la vida mirant d’imaginar-lo, sempre bonic, sempre ideal, sense que aconseguim atrapar-lo mai, almenys tal i com l’havíem imaginat.  Pel camí, petits fragments d’aquesta felicitat ideal, potser fins i tot impossible, van fent un present satisfactori i plaent.

S’acaba l’abril i començarà el maig, una autèntica eclosió de vida dins del cicle de la natura.  Bon moment per pintar de colors aquest avenir que voldríem real.  Bon moment per imaginar futurs perfectes on construir presents enriquidors.

Abr 282018
 

Costa massa, passar pàgina de la sentència  de “la manada“.   Costa perquè és una sentència que hauria d’avergonyir tot un sistema polític i judicial, però que sembla que només ha sacsejat la societat civil, la de la gent del carrer i alguns mitjans.  I poc més, no ens enganyem. De tota manera, una de les respostes més sàvies i més profundes que he trobat, és la d’una monja de clausura, una carmelita d’Hondarribia que, amb una dignitat extrema i un altíssim concepte de la idea de llibertat contraposa la seva concepció de la vida, lliurement escollida, a una de totalment oposada, també lliurement escollida, tot defensant la validesa de qualsevol de les dues i el dret a triar una o altra:

“Nosotras vivimos en clausura, llevamos un hábito casi hasta los tobillos, no salimos de noche (más que a Urgencias), no vamos a fiestas, no ingerimos alcohol y hemos hecho voto de castidad. Es una opción que no nos hace mejores ni peores que nadie, aunque paradójicamente nos haga más libres y felices que a muchxs. Y porque es una opción LIBRE, defenderemos con todos los medios a nuestro alcance (este es uno) el derecho de todas las mujeres a hacer LIBREMENTE lo contrario sin que sean juzgadas, violadas, amedrentadas, asesinadas o humilladas por ello.

HERMANA, YO SÍ TE CREO”.

Crec que és molt difícil condensar l’autèntica essència de la llibertat i del dret a l’elecció personal, amb menys paraules, i de manera més clara.  De passada, si tothom entengués tot el que ens diu la germana Patrícia, no hauríem de patir jutges que més enllà de condemnar fets, tot i descriure’ls amb tota la seva cruesa (i un punt de morbosa perversió, em fa l’efecte), jutgen les reaccions de les víctimes, sota un prisma indecent i intolerable en una societat que vol pressumir de moderna i democràtica.

La justícia espanyola té un problema, i es comença a saber i denunciar fonteres enllà.  El sistema judicial espanyol és hereu d’una legislació, i sobretot d’una mentalitat, franquista, intolerant, repressora, hipòcrita, masclista i casposa fins a límits inimaginables.  Les togues poden intentar vendre la imatge d’una falsa justícia inexistent (igual com ja sabem que algunes sotanes amagaven els pederastes), però la realitat és la que és i sempre acaba surant;  sense anar més lluny, en sentències que gairebé reprodueixen paraula per paraula altres de fa cinquanta o seixanta anys, i que demostren que res no ha canviat des d’aleshores.  Que no ens enganyin, les coses són com són i, un cop més, caldrà donar la raó al professor Xavier Sala i Martín que fa unes poques hores ho ha resumit tot en unes poques paraules a Facebook:  “Al final, la manada eran los jueces…”.

Abr 272018
 

Per si encara no en teníem prou, ahir vam tenir una nova demostració de com d’incomprensible (em quedo molt curt amb l’adjectiu) pot arribar a ser la justícia espanyola.  Ahir, finalment, sentència a les cinc bèsties que formen part de la tristament coneguda manada (el nom és seu, i ben il·lustrador, per cert).   En resum: cinc mascles encerclen una dona molt jove en un portal i la penetren de totes les maneres possibles, a l’empara de la seva superioritat numèrica i física, i una colla de jutges fallen que no hi ha violació perquè no s’ha acreditat violència contra la víctima.  No hi hauria manera que aquests jutges s’ocupessin dels presos polítics?  Si en el cas que fins ara els tenia entretinguts no hi veuen violència, encara podrien felicitar i alliberar immediatament els nostres, tan perillosos i agressius ells, segons un altre jutge.

Ho sento, senyores, però a Espanya, ja ho saben:  si un grup de salvatges decideixen que volen tenir sexe (per dir-ho d’alguna manera) amb vostès, una de dues:  o s’hi enfonten violentament, a risc, en el millor dels casos, se sortir amb una cara nova i uns quants òrgans rebentats, o ni se’ls acudeixi denunciar, que segur que prou bé que s’ho devien passar, i prou contentes que haurien d’estar que uns quants jovenots amb ofici i benefici (militars, guàrdies civils…) es fixin en vostès per deixar anar amb brutalitat i en grup les seves necessitats primàries.  Això, justament això, és el que ahir van sentenciar tres jutges d’un jutjat.  Per cert, ni un comentari sobre la feina d’algun dels membres, que en teoria garanteix un comportament exemplar al sevei de la ciutadania, des d’una posició d’autoritat.

Les cinc bestioles  faran cap a la presó, si no passa res, uns quants anys.  El problema, però, és la sentència en ella mateixa, i no quants anys de condemna mereixen.  El problema és l’alternativa  de mort, o lesions greus en el millor dels casos, o no hi ha violació.  La violència fruit de la superioritat, sense sang, blaus ni fractures, es veu que no és res.  I de propina, la progressia política sortint a parlar d’això i d’allò, no fos cas que quedessin com a masclistes.  I jo em demano:  alguna iniciativa parlamentària per canviar la realitat?  Alguna proposta de reforma legislativa?  Algun a por ellos contra els violadors i assassins?  Oi que no?  Doncs còmplices, també, i tan responsables (culpables, potser, fins i tot) com els que jutgen, valoren i sentencien.

Abr 262018
 

Ja sabem que els criteris amb què es mesuren les coses quan ens hi sentim identificats, d’una manera o altra, o quan ens sentim en contra,  són sempre ben diferents.  Tot acostuma a dependre del valor que donem a allò que jutgem, en funció dels nostres principis, del nostre concepte de “normalitat”, o de les nostres creences més íntimes, fins i tot.

Darrerament hem tingut notícies de cantants que fan cap a la presó per suposats delictes, per exemple, d’odi a la corona.  Allò de dir que “los borbones son unos ladrones”, sense anar més lluny, es considera un delicte greu que cal perseguir i condemnar.  No sé, el jutge dirà, però que uns versos d’una cançó es puguin considerar tan perillosos com per dur el seu autor a presó em sembla una reacció excessiva i impròpia d’un règim que es vol democràtic i, per tant, al qual se li suposa un alt grau de tolerància amb les opinions alienes.

D’altra banda, ens empassem amb una indiferència absoluta tot de lletres de cançons clarament ofensives cap a les dones, cosa que sí que estaria molt més a prop del concepte de discriminació per raó de gènere que recull la Constitució mateixa.  I el més greu, al meu parer, és que hi ha alts responsables polítics que no tenen cap inconvenient a destinar una important quantitat de diner públic -aquest que es veu que tant s’ha de fiscalitzar per a determinades finalitats, o quan el gestionem des de Catalunya- per contractar músics i cantants que fan una autèntica apologia del masclisme, quan no de la misogínia directament, a través dels seus temes.  Per cert, cada any són moltes més les dones assassinades per les seves parelles, que els monarques agredits pels seus detractors.

Un exemple recent?  La contractació de Maluma per part de l’Ajuntament de Palència (en mans del PP, per si algú en tenia cap dubte).  Recomano la lectura d’aquest article, que fa una anàlisi prou acurada de la lletra d’una de les cançons del colombià.  Ja posats, també recomanaria escoltar, una mica més enllà de la música, el que diuen moltes de les cançons actuals i, un cop escoltades amb atenció, valorar on és perill, on el risc a la convivència, si en el que diuen o en algun que altre vers contra la monarquia.  Però, és clar, com apuntava al començament, potser tot és qüestió dels principis, dels valors o de les creences que tingui cadascú.  I de la importància que donem a cada cosa.

Abr 252018
 

Per més habitual que vagi sent, no ens acostumarem mai -això espero, si mès no- a la mentida d’aquells que governen, d’aquells que tenen el poder i que  fan i desfan el nostre destí a voluntat.  Fa massa feredat com perquè ens hi acostumem, sentir com ministres, jutges o policies neguen una realitat incontestable i n’inventen una de nova, sustentada només en suposicions i hipòtesis sense demostrar, sense cap respecte per les persones ni per les seves vides.

El problema d’aquesta mentida institucional és que funcionava molt bé fa unes quantes dècades, però és més difícil de gestionar i defensar avui dia, quan tothom duu una càmera a la butxaca i on la realitat es retransmet gairebé en directe arreu del món.  Ho vam veure l’1 d’octubre, i des d’aleshores gairebé cada dia.  I ho vam tornar a veure amb motiu de la darrera final de la Copa del Rei de futbol, amb la vergonyant persecució del color groc, negada ahir mateix pel ministre del ram, el mateix que viu en el seu món fictici des de fa, com a mínim, sis mesos.

En aquest context, ja ens anem acostumant a ser nazis, terroristes i delinqüents pel simple fet d’existir i de votar malament, quan ens ho demanen i permeten.  Ens anem acostumant a viure la nostra existència real en una societat imaginària, segons aquells que la controlen.  I enmig de tot plegat, ahir vam saber que ben aviat es podrà desnonar en un parell de mesos i sense ordre judicial, amb una reedició d’aquells acords de PP (i ara també Ciutadans) amb les minories basca i catalana que tants moment de glòria va donar a la política hispana.  Torna la vella Convergència, malgrat el maquillatge?  O potser és que no havia marxat mai?  Ben aviat ho sabrem, em temo.

Abr 242018
 

Finalment, allò d’armar-se amb un nas vermell i posar-se, palplantat, al costat d’un policia és una pallassada.  Res més, ni delicte d’odi, ni ressistència a l’autoritat, ni res de res,  I es veu que la paperassa que va presentar la Guàrdia Civil al jutjat, era paperassa.  Ni informes mínimament justificats, ni res que s’hi pugui assemblar.  Així ho ha dictaminat la jutgessa de Manresa que arxiva el cas.

No és el primer, ni serà l’últim, de tota aquesta ofensiva judicial indiscriminada que acaba en no res quan arriba a mans d’un jutge amb un mínim de senderi i de respecte a l’ordenament jurídic vigent, no a l’adaptat a demanda.  Sigui com sigui,  l’objectiu final de tot plegat s’ha assolit:  escampar terror generalitzat entre la població.  Aconseguir que pensem que tots podem ser denunciats, tant si som polítics, com mestres, pallassos, titellaires, músics, dibuixants, mecànics, funcionaris… tots som terroristes en potència.

Jordi Pessarrodona podrà descansar més tranquil, a partir d’ahir.  Quin gran regal en el seu sant.  De tota manera, qui el rescabalarà dels cops gratuïts de la policia, de la por, del patiment i la incertesa davant dels tribunals i de l’intent de linxament públic?  Del mal sense sentit, però amb tota vuluntat, al capdavall.

Com diu aquella cèlebre frase de Blade Runner, “tot això es perdrà, com llàgrimes entre la pluja”.  Sí, un dia ja només recordarem en la distància tot el dolor i tota la injustícia presents;  però seran llàgrimes que la pluja dissoldrà, però no esborrarà, perquè ni oblidarem, ni perdonarem mai tanta i tanta crueldat.  Tant i tant odi.

Abr 232018
 

Enguany ens caldran molts cavallers, perquè ens amenacen molts dracs.

Agafem-nos ben fort al llibre i la rosa, com cada any, però tinguem a prop l’escut, l’espasa i el cavall, per si de cas.

 

Abr 222018
 

Decidir és un verb que els darrers anys ha estat molt -segurament massa- d’actualitat, per allò del dret a decidir que els pobles tenen o no.  En el nostre cas es veu que no.  Però més enllà d’aquesta conjuntura històrica en què ens trobem, decidir és una facultat que val la pena valorar com cal, perquè implica triar, escollir entre diverses opcions, i perquè suposa el privilegi de no haver-se de sotmetre a un únic futur possible.  Però decidir, en tant que obre les portes al canvi, també pot voler dir claudicar, cedir davant d’una realitat hostil per anar a buscar una altra de més favorable, per la raó que sigui.

Ben mirat, ens passem la vida prenent decisions -decidint, si voleu-, tant sobre qüestions més quotidianes, com què menjarem o com ens vestim, com sobre aquells aspectes que condicionen el futur a mig i llarg termini: una parella, un lloc on viure, una feina… Decidir és, doncs, també una part de la nostra rutina com a persones, encara que no sempre siguem -tampoc no cal- prou conscients d’aquesta reorientació contínua del nostre destí.

En qualsevol cas, decidir sempre és un luxe.  Un esclau o un pres mai no decidiran res.  El simple fet de tenir almenys dues opcions disponibles sempre és una riquesa que cal valorar de manera adequada.  A partir d’aquí, encertem o errem, claudiquem o triomfem, fem o deixem de fer, però sempre guiats per la voluntat, per la nostra voluntat individual i més íntima.  Ah!, la voluntat, aquest concepte filosòfic tan complex que ens ajuda a desxifrar els nostres desigs i a aconseguir els nostres objectius, sempre a través de la capacitat de decidir, com bén ens recordava Joan Maragall, fa més d’un segle, amb el seu Comte Arnau:  “Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/seràs aire que s’inflama,/seràs astre rutilant,/seràs home sobrehome,/perquè en tens la voluntat.”

Abr 212018
 

Si alguna cosa se’ns haurà de reconèixer als catalans algun dia, tot i que pugui semblar sorprenent a primera vista, és el sentit de l’humor que som capaços d’exhibir, fins i tot en les circumstàncies més complicades.  Amb la que ens està caient a sobre, amb mig govern a la presó i mig a l’exili, amb les institucions usurpades, amb centenar d’alcaldes citats davant d’un jutge, i amb gent de tot ofici i condició perseguida per una estrany i suposat estat de dret, encara tenim la capacitat de fer humor i d’inventar, per obra i gràcia de la intel·ligència de la Guàrdia Civil, un poble, Sant Esteve de les Roures, que cap mapa no és capaç de situar, però que compta amb una estructura i uns serveis que molts municipis prou voldrien per a ells.

La mentida malintencionada, com tantes i tantes que estem veient passar davant nostre aquests darrers mesos, poden acabar duent a situacions tan absurdes com la de parlar de violència contra la policia en un municipi inexistent.  De fet, no deixa de ser coherent que una violència que no va ser es produeixi en un poble que tampoc no és enlloc.  Això no es pot negar:  del tot coherent.  Però més enllà d’aquest accident (mai més ben usat el mot) geogràfic, tota aquesta colla de mentides i falsedats està portant un curiós i imprevisible enfrontament entre la policia, que elabora informes tan documentats com el que parla de Sant Esteve de les Roures, i el Govern, que des de fa anys mira amb lupa les finances de la Generalitat i que fa mesos que les té directament intervingudes, a propòsit de la suposada utilització de diners públics per al referèndum de l’1 d’octubre.  Al mig, un jutge que ha hagut de fer una dura marxa enrere en alguna de les seves decicions, que no deu tenir ganes de rectificar més la seva instrucció, però que, al pas que va, igual es veu obligat a actuar contra els uns o contra els altres, o qui sap si contra ell mateix, sense saber-ho.

Sigui com sigui, ja es veurà, perquè el que estem vivint darrerament supera la capacitat fabuladora dels guionistes més agosarats.  De moment, per si de cas, seguim organitzant les nostres sortides de cap de setmana a aquells llocs que apreixen a tots els mapes, mentre esperem -temps al temps- que Sant Esteve de les Roures s’acabi erigint en l’autèntica capital d’una futura republica catalana.  Ja posats…

css.php