abr. 012018
 

Avui, 1 d’abril.  Avui fa sis mesos de l’1 d’octubre, una data per no oblidar mai, absolutament mai.  Aquell dia vam mostrar al món moltes coses, tot i que la seva sordesa és massa greu, encara.  Nosaltres, la nostra capacitat de tirar endavant allò que semblava impossible, enmig de les pitjors condicions imaginables;  ells, la seva capacitat d’odiar i la seva brutalitat.  Aquell dia va ser el principi de tot el que hem viscut i patit aquests darrers sis mesos.

De ben segur que tot i el parèntesi festiu d’aquests dies, tots els mitjans en parlaran i ens retornaran imatges, sons, sensacions d’aquella jornada en què milers d’herois anònims van saber sobreposar-se a la por, a la més íntima i personal de les pors, i van ser conscients que el país, la gent, necessitava la seva serenitat i el seu valor perquè havia de poder-se expressar lliurement.  I ho van fer amb una valentia infinita, enmig de cops i d’amenaces, amb intel·ligència i amb els nervis a flor de pell, només per salvar-nos els vots, per preservar el nostre dret a la democràcia, i per mantenir intacta la nostra dignitat col·lectiva.

Avui em sembla més que just recordar totes aquelles persones que, a cada col·legi i rere cada urna, van creure que la por es pot vèncer i que la intel·ligència sempre pot acabar superant la brutalitat.  Avui em ve de gust compartir una foto que va fer la meva dona al nostre col·legi electoral, on un grapat de gent molt valenta va aconseguir que una sinistra colla de policies marxessin amb les mans buides, malgrat la brutalitat que van desplegar contra les persones i contra les instal·lacions.

A tothom que va fer possible aquella data històrica, gràcies.  I als que estan pagant amb presó o exili la seva coherència política, que estiguin ben segurs que ens tenen al costat, i que ni oblidem ni perdonem.  Ni ho farem mai.

 

css.php