oct. 312011
 

No sóc economista i he de reconèixer que em perdo fàcilment entre grans xifres.  Serà la falta de pràctica de moure grans capitals.   És des d’aquesta perspectiva profana en qüestions econòmiques que vull compartir una inquietud que tinc des de fa uns dies:  com pot ser que el nostre meravellós sistema de finançament ens porti a reduccions mitjanes del 10% del pressupost públic mentre que Andalusia, amb gairebé un 31% d’atur (més de 10 punts per sobre nostre, que ja té delicte) pugui presentar uns pressupostos per a 2012 amb creixement?

L’espoli econòmic de Catalunya ja és tan vell i tan conegut que no cal ni tornar-hi.  També ho és la capacitat econòmica catalana i la seva “contribució” a la riquesa espanyola.  Doncs bé, ara resulta que crear i deixar-se prendre dóna com a resultat l’empobriment i, per contra, crear més aviat poc i rebre fons i subsidis genera riquesa i creixement.

Alguna cosa no va a l’hora i molt em temo que el sistema de financiació que patim, i que en el seu moment es va vendre com el gran èxit de negociació de Catalunya amb el seu govern amic a Espanya, no és més que un nou engany, una nova mentida que perpetua un estat on qui més produeix més perd i qui menys genera més guanya.  Aquesta idea tan hispana de distribució de la riquesa i de solidaritat interterritorial, no sé jo com es pot entendre.

O a Andalusia han preparat una estafa monumental amb els seus pressupostos o ens han tornat a aixecar la camisa.  I la ministra del ram, tan procliu a exigir més retallades a Catalunya i a renyar a qui fa públics els desequilibris econòmics territorials, calladeta amb Andalusia i sense badar boca.

I encara volen que els riem les gràcies.



oct. 302011
 

Una de les possibles definicions de “memòria” podria ser la de funció cerebral que permet retenir experiències passades. Aquesta és una definició molt simple i, per tant, molt poc rigorosa, però que em resulta útil per contraposar dues idees: “memòria” i “actualitat”.

Vivim uns temps difícils, especialment complicats, en els quals costa de trobar una estona de serenitat que ens permeti recarregar les bateries per tirar endavant.  I és aquí on crec que hem de posar en joc la memòria, perquè la memòria és molt selectiva i, a poc que l’ajudem, ens pot oferir grans moments de satisfacció.

Sense anar més lluny:  a casa tenim un marc de fotos digital on, evidentment, només posem fotos dels bons moments que hem viscut, dels llocs on hem estat i que ens agrada recordar, o de les persones que són o han estat importants en la nostra vida.  Les fotos van passant, sense ordre, i cada imatge és un record amable, un motiu de satisfacció, un sentiment positiu.

Em puc passar l’estona esperant quina foto apareixerà a continuació de la que veig (badar em costa ben poc, de vegades), perquè sé que m’ajudarà a dibuixar un sonriure, i aquest és el millor remei contra tota mena de crisis. Si no ho heu provat, feu-ho.

Deixem-nos endur pel plaer de memòria, per no perdre’ns del tot entre la boira -parafrassejant uns versos de la “Suite de la memòria“-, i més si la boira, ara mateix, és el present.  Veurem molt més clar el futur.



oct. 292011
 

Don Gregorio (crec que li escau més aquesta denominació que la convencional amb el cognom) té tota la raó del món amb les seves declaracions sobre Catalunya i la seva relació amb Espanya.  I dic que té tota la raó perquè finalment algú ha tingut el valor de dir allò que pensa la immensa majoria d’espanyols, tant de dretes com d’esquerres:

– Espanya “va triar” annexionar-se Catalunya i no Portugal, perquè ells són amos i senyors i agafen i deixen el que volen, quan volen.

– En cas de conflicte, la solució és bombardejar Barcelona.  La solució natural dels conqueridors. Les víctimes que aquests bombardeigs han causat al llarg de la història, que descansin en pau, perquè a Espanya encara hi ha morts  de primera i de segona, segons qui mati, i en nom de què ho faci.

– Avui no caldrà bombardejar novament, diu.  No gossarien, ni que només fos per una qüestió d’imatge internacional (potser no per falta de ganes).

– Val la pena aclarir que Don Gregorio i altres il.lustres demòcrates com Manuel Fraga, o aventurers com Miquel Roca (no va quedar prou clar amb l’Operació Reformista que la política catalana no té cap futur a Espanya?) van redactar la vigent Constitució Espanyola, que declara l’exercit guardià de la integritat territorial (article 8).  Per tant, bombardejar Barcelona, i Catalunya sencera si cal, tot i que no gaire oportú, seria perfectament constitucional.

Aquesta és la gran veritat del pensament polític i territorial cap a Catalunya:  una annexió per conquesta armada que la Constitució s’encarega de perpetuar.  Més clar, impossible.  Ara cal saber quin és el nostre, de pensament.  Crec que l’únic sensat que podem fer és el mateix que un grup d’advocats catalans presents a l’acte en què Don Gregorio va parlar amb tanta claredat:  aixecar-nos i marxar.



oct. 282011
 

“Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo” va escriure Salvador Espriu l’any 1968, amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra.  Avui, 2011, centenari de res i possible any del triomf del PP a Espanya, caldrà tornar a escriure aquests versos, amb lletra molt clara.

Els atacs al català són constants i a tot arreu.  La darrera mostra, la intenció de l’alcaldesa de Maó, la popular Agueda Reynés, de canviar el nom del municipi, per restituir-ne la forma espanyola “Mahón”.  Com que el PP és molt amant de la llibertat, i perquè no sigui dit, l’alcaldesa vol convocar una consulta perquè els ciutadans puguin triar entre dues possibilitats:  “Mahón-Mahó” i “Mahón-Maó”.  Gran exercici de llibertat, sens dubte.

Fa uns anys, es va poder veure a moltes localitats del país una exposició que portava per nom “Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen”.  I és ben cert que els topònims, els noms de lloc, no són, no poden ser, formes arbitràries que es modifiquin en funció de les intencions gens honorables de determinats polítics, perquè tenen al darrere una història, un significat i una tradició d’ús que són patrimoni dels habitants de cada lloc concret.

Si el concepte de societat bilíngüe del PP és recuperar les formes castellanes de la toponímia per situar-les davant de la forma normativa catalana, en un exercici estúpid de duplicitat, anem ben servits.

El que cada dia és més evident és que només salvarem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo (cadascún de nosaltres).  Si hem de confiar en aquells que manen i manaran, ho tenim fotut, perquè no hi haurà llei que ens pugui protegir.

oct. 272011
 

No sé si és més una qüestió de doble moral o una simple mostra d’hipocresia, però molt em temo que la segona possibilitat té més opcions que la primera.  El cert és que costa d’entendre que una empresa municipal, com la que gestiona els autobusos de València admeti publicitat de prostitució i es negui a admetre una altra de caire ateu, per vés a saber quins principis morals o religiosos (ja siguin propis o de qui els mana).

Potser estaria bé una explicació, no sé si de l’empresa concessionària o, directament de la Generalitat Valenciana(en mans del PP), que és la titular del servei.  Perquè si, d’una banda, s’emboliquen en la bandera del catolicisme radical i, de l’altra, abracen la prostitució i tot el que implica de denigració de la dona, alguna cosa no va a l’hora.  Bé, val a dir que, després de rebombori que s’ha muntat, ara diuen que en tres dies retiraran els anuncis, en un canvi de postura i d’opinió, com a mínim, sorprenents.  Tant li fa, ja tenim clar de quin peu calça cadascú.

No crec que calgui comentar res, perquè la realitat parla per ella mateixa i resulta tan evident com impresentable.  He de confessar que quan he llegit la notícia m’ha vingut cal cap aquella dita popular (diria que valenciana, per cert, tot i que no ho puc assegurar) que afirma que “com més misseros, més puteros“.  A veure si encara serà veritat…

oct. 262011
 

Si fa uns dies vam poder veure el terrible vídeo d’una nena xinesa atropellada per dos cops i sense cap atenció ni d’aquells que la van atropellar, ni de la gent que passava pel carrer, durant una bona estona, ara ens trobem amb un altre cas similar en què una dona violada que va passar, lligada, dues hores a la vora d’una carretera fins que algú es va decidir a aturar el vehicle i ajudar-la.

Segurament, algú tindrà la temptació de dir que aquestes coses només passen a la Xina i que nosaltres som més solidaris i bla, bla, bla.  Però em sembla que no és aquest el cas, perquè d’exemples de com tanquem els ulls davant la dissort aliena en tenim a patades, ben a prop de casa nostra.  Cadascú que pensi una mica i veura quants cops ens allunyem, amb plena consciència del que fem, de situacions similars a les dues que esmento, encara que, per sort, generalment no tan dramàtiques.

Hem perdut la capacitat de ser realment solidaris, en un temps en què creixen com a bolets les ONG?  Ens hem tornat tan individualistes que hem perdut la capacitat de veure què passa al nostre voltant?  Em temo que sí.  No recordem les dates especials, som incapaços de fer una telefonada per felicitar algú per algun èxit o per oferir-nos davant d’una situació adversa.  El que els passa als altres és cosa seva.  Realment ens hem cregut que “no cal” fer segons quines coses, i no és cert, perquè entre “els altres” i “nosaltres” només hi ha una distància molt petita, encara que tendim a oblidar que som el mateix.

Si no volem arribar als exemples del començament (només és qüestió de temps), hem de recuperar aquella mena d’instint primari que ens fa compartir gairebé sense pensar.  És possible, com es pot comprovar en aquest experiment.

oct. 252011
 

L’abandonament de les armes per part d’ETA i el nou escenari polític que obre, comportaran un autèntic ventall de noves expressions, de noves formes de dir les coses, sense acabar mai de dir-les prou clares, perquè la correcció política o, tot sovint, la intenció política real obliguen a tirar d’eufemismes.  Per posar dos exemples, només:

El primer.  L’esquerra abertzale parla de “dret a decidir“.  Potser no és moment, encara, de parlar amb nitidesa d’unificació territorial ni d’independència i, per això, “dret a decidir” sona millor, més fàcil de pair, i més tenint en compte que és l’ambígua expressió que CiU fa servir, sense acabar mai de concretar què vol dir realment quan la utilitza.  A veure si la resposta ens vindrà d’Euskadi…

El segon.  Alfredo Pérez Rubalcaba demana que els vots vencin els  “independentistes radicals“.   I jo em  denano si aquest senyor considera “no radical” algun independentista (ho dubto).  Fins ara, “radical” era tot allò que no fos espanyolista (els espanyolistes radicals no existeixen, no ho oblidem):  nacionalistes, independentistes, antisistema, terroristes…  ara, però, cal connotar clarament l’independentisme com a moviment radical (potser es vol criminalitzar els independentistes?).

Caldrà estar atents a les formes d’expressió.  La confrontació pau-terrorisme ha canviat  perquè, quan només queda la pau, apareix molt clar el debat ideològic entre unionisme i independentisme, en què  l’ambigüitat i les connotacions de les paraules seran molt importants, sobretot en el futur més immediat.  Caldrà prendre decissions històricament molt rellevants  per dibuixar el  futur, i tot el que es faci tindrà un nom i uns efectes en la societat i en la convivència entre les persones.

Estaria bé prendre’n bona nota, des de Catalunya, si volem deixar de fer la “la puta i la ramoneta” i enfilar realment cap a algun lloc, dient les coses pel seu nom.

oct. 242011
 

Arriben les eleccions a Espanya i als bisbes els falta temps per dir la seva.  La novetat, en aquesta ocasió és que la prioritat no sembla que sigui la defensa dels seus valors morals:  la família tradicional i l’oposició als matrimonis homosexuals, al divorci o a l’avortament.  No, ara la prioritat és la defensa de la unitat d’Espanya.  Olé!

Pels que pensem que el franquisme sociològic és ben viu, encara, notícies com aquesta ens porten a assegurar que també gaudeix de bona salut el nacionalcatolicisme més ranci i més de posguerra.  De tota manera, que la Conferència Episcopal es posicioni a favor de la unitat d’Espanya no és novetat.  Sempre s’ha sabut situar al costat del poder, fent ulls grossos a tota mena d’atemptats contra la dignitat de les persones i dels pobles, en nom de Déu, i ara que ensumen un govern que els resultarà molt favorable, s’emboliquen en la bandera i apa!, a proclamar la bona nova, igual com fa cinquanta o seixanta anys.

Insisteixo:  res de nou, però molt, moltíssim, de contrari als principis bàsics de la democràcia aconfessional.  Perquè quan els líders religiosos prenen posicions polítiques, quan esdevenen líders d’una determinada opció, som molt més a prop de la dictadura integrista, que tantes ampolles aixeca quan és islamista, que de la llibertat social.   Potser és que, en realitat, a Espanya es comença a ensumar la possibilitat  de l’autodeterminació d’alguns territoris i cal treure tota l’artilleria al carrer, fins i tot en nom de Déu, per impedir-ho.

Suposo que aquest és el futur que ens es espera:  un govern al dictat d’una església que s’atreveix a parlar de manipulació històrica (dels “separatistes”, evidentment).  Potser és la influència lògica d’un papa que va militar a les joventuts hitlerianes, o potser la voluntat d’incrementar encara més els seus actuals privilegis econòmics, ben terrenals, per cert.  Qui ho sap…  En qualsevol cas, tot és tan vell que fa molta pudor.

 

oct. 232011
 

La primera cosa que fa cada matí un dels dos gossos que tenim a casa és anar a saludar tothom amb una autèntica exhibició de llepades i moviments bojos de cua.  La meva dona sempre diu que és com si en despertar comprovés que encara hi som tots, molt especialment el seu company caní, i sentís l’alegria de retrobar-nos.  És una acció instintiva, d’acord,  però el cert és que ajuda, i molt,  a començar el dia amb il.lusió.

Fa uns dies  vaig veure reflectit aquest comportament, tot i que d’una manera molt més racional, en unes declaracions de Gerard Quintana, quan va dir que de jove vivia cada dia com si fos l’últim, però que ara viu cada dia com si fos el primer.

Viure cada dia com si fos el primer.  Viure cada dia com si tot fos nou, com si tot estigués per descobrir, com si tot estigués per fer, encara.  Potser amb aquesta actitud la felicitat quotidiana seria una mica més a prop.

I és que, tal vegada, la vida és molt més simple que no ens pensem.  Potser és qüestió d’anar a dormir passant pàgina i despertar amb un full en blanc al davant, deixant tan enrere com puguem totes les càrregues, records i experiències  del dia anterior.  Tot això ja ho hem viscut, ja és història, ja és passat;  i com va dir la magnífica Scarlett O’Hara:  “demà serà un altre dia”.

És sorprenent com l’instint, de vegades, ens porta al mateix lloc que la raó, i per un camí molt més ràpid i planer.

oct. 222011
 

Anonymous és un grup de persones que es mou a Internet i que protagonitza accions de protesta contra determinats col.lectius, amb l’objectiu d’aconseguir una xarxa més lliure.  Darrerament ha obtingut un important protagonisme per les seves mobilitzacions contra la Llei Sinde, per exemple.

La tendècia a titllar aquest tipus de col.lectius, ja sigui a Internet o a la societat “física”, com a antisistema, radicals, violents i, en el cas que ens ocupa, terroristes informàtics, és prou coneguda, i només cal repassar les informacions que han aparegut en els diferents mitjans davant les seves darreres aparicions públiques.  En el fons, però, em temo que hi ha el desconeixement i la manca de capacitat d’actuar, per part dels poders públics, a Internet, amb les eines que aquest espai fa servir.

Un exemple d’aquesta manca de sintonia entre els poders públics i la societat és la ridícula Llei Sinde, que preveu el tancament de pàgines web, oblidant que aquestes pàgines poden estar allotjades a qualsevol lloc del món i que poden tenir tantes rèpliques com calgui, amb la qual cosa, tancar-ne una i no res ve a ser el mateix.  Veiem, doncs, que les pràctiques “convencionals” no serveixen a Internet.

Un altre exemple, i aquest sí que és seriós, el tenim en la proliferació de la pornografia infantil a la xarxa, un espai on l’anonimat i la impunitat són fàcils d’obtenir.  És cert que les policies dels diferents països ja fa anys que compten amb equips especialitzats en delicte informàtics i que aconsegueixen resultats, però ara els ha sortit un aliat inesperat:  Anonymous i la seva operació Darknet.

Aquests fets, entre molts altres, posen a sobre de la taula un tema que caldrà resoldre en el futur immediat:  qui i com pot intervenir contra el delicte a Interent?  i, sobretot, iniciatives com la que comentem són la traslació a la xarxa de la necessària col.laboració ciutadana contra el delicte o el neixement d’una mena de superherois informàtics?

El debat està servit.  Caldrà actuar amb intel.ligència, perquè els temps canvien i l’organització del poder que ha servit, bé o malament, durant segles comença a presentar esquerdes irreversibles.  La societat canvia i ja no serveixen molts dels vells principis, tot i que la classe política sembla que estigui més preocupada per regular la vida en els més mínims detalls i en mantenir la seva quota d’influència al preu que sigui i perpetuar els privilegis de determinats col.lectius.  Mentrestant, benvingut sigui tot allò que serveixi per fer un món més segur per als nostres fills, vingui d’on vingui.

css.php