Oct 132011
 

Serà casualitat -ho dubto-, però és curiós comprovar com el 12 d’octubre, a banda de per retornar-nos espectacles molt casposos, propis del guió d’alguna pel.lícula cutre ambientada a les darreries del franquisme, ens deixa, de regal, un seguit de notícies amb l’extrema dreta com a protagonista:

Acte franquista a Montjuic, amb profussió de banderes preconstitucionals (aquestes segur que no són delicitives).

Convocatòria de manifestació contra els “paràsits” d’Òmnium.  Qui defensa el català és l’enemic, es veu.

Un regidor d’extrema dreta atropellant dos joves per despenjar una bandera espanyola.

Concert musical d’un grup neonazi.  A aquests no els aplicarà l’Audiència Nacional la legislació antiterrorista, segur que no.

I podríem seguir, però potser no cal.  En tot cas, no em vull estar de remarcar la deriva que cada dia allunya més i més la classe política de la ciutadania.  El darrer exemple, la separació física de la tribuna presidencial de la desfilada militar de Madrid respecte a la gent que hi va assistir, per evitar, o amortir, els crits contra el govern.  Es veu que la ministra Chacón ha après les tàctiques dels seus companys de partit a Catalunya, que amb tant d’èxit i tanta covardia van fer servir l’Onze de setembre de l’any passat i que va fer escola, perquè també les va utilitzar el govern convergent enguany.

Si tanta és la por a l’expressió de la gent del carrer, que facin aquests actes en espais privats i ben allunyats de tothom, en un exercici suprem d’autocomplaença, i que els retransmetin per televisió, per al seu consum massiu, inofensiu i adoctrinador.  Al capdavall, d’això es tracta, no?

Com més ampla és la separació entre la classe política i la ciutadania, més presents, i més impunes, els moviment neofranquistes.  Deuen ser efectes secundaris de la modèlica transició espanyola.

css.php