Oct 062011
 

1 de 5 no és la denomiació de cap torre estranya inventada per qualsevol colla castellera.  1 de 5 són les persones, a Catalunya, qualificades com a pobres.  El 20% de la població del país, si voleu.

La dada fa esgarrifar, però si la mirem en detall, a partir de la informació de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, comprovem que, seguint amb un símil casteller, la pobresa no te folre (perquè no es pot atendre adequadament a qui la pateix) però sí que té manilles (perquè deixarà la nostra societat lligada de mans per molts anys).  Només dos apunts:  el percentatge de pobres puja al 25% en la població de més de 65 anys, i se situa en un escandalós 23,4% en el segment dels menors de 16 anys.  I dues reflexions en clau de futur:  podem imaginar el cost sanitari que suposarà una població d’edat avançada sense les necessitats bàsiques garantides?  o què ens costarà, a nivell de dècifits educatius o alimentaris (i per tant, de creixement, tant físic com intel.lectual), que una quarta part dels futurs joves hagin passat una infantesa en situació de pobresa?

Cada dia tinc més clar que l’estat del benestar ha estat només un engany, un gran miratge, una il.lusió sense base real.  Aquestes dades no es generen en dos dies;  són el resultat de dècades de governs només pendents dels resultats a curt termini que no han estat capaços de crear unes estructures socials sòlides, que puguin garantir una mínima qualitat de vida a tota la població al llarg dels anys i en conjuntures diferents.

I per acabar-ho d’amanir, els partits acusant-se mútuament de desballestar aquest inexistent estat del benestar.  Quanta energia perduda mentre tanta gent pateix gana, un dia sí i l’altre també, al costat mateix de la porta de casa nostra.

css.php