Oct 192011
 

Darrerament se sent massa el missatge que cal repartir el cost de la crisi entre tots, que tots hem de col.laborar, que hem fer pinya, de remar en la mateixa direcció…  i tot un seguit de crides a assumir, cadascun de nosaltres, tota mena de retallades, tant econòmiques com de drets civils i laborals, per tal de tirar endavant el país amb un esforç compartit.

El missatge, en ell mateix, podria ser correcte si no fos per un parell de qüestions importants:

La primera, que la crisi que patim l’han motivada, en gran manera, els bancs, i ells no pateixen cap retallada, ans al contrari, reben una gran (indecent?) quantitat de diners públics que ens toca pagar a nosaltres per mantenir les seves primes milionàires, ni que sigui a canvi d’ensorrar l’empresa.  Cap responsabilitat, cap penalització.  Impunitat total.

La segona, que la classe política que llença aquestes “solidàries” proclames és la mateixa que s’utoregula els salaris, que és capaç de blindar-se contractes públics  i que ha fet de la política un ofici, la qual cosa implica que n’han de viure per sempre, caigui qui caigui, i amb tant malbaratament de recursos com sigui necessari per tal d’aconseguir el grapat de vots que els permetin mantenir la seva posició a base de despeses tan populistes com inútils.

Així doncs, patiré totes les retallades que vinguin, igual com tohom, perquè no tinc altre remei, ni puc fer altra cosa que protestar i mirar de sortir-me’n de la millor manera.  Però que no em demanin ni comprensió ni, molt menys, complicitat.  Això sí que no.  Ells i jo no som el mateix.

css.php