L’abandonament de les armes per part d’ETA i el nou escenari polític que obre, comportaran un autèntic ventall de noves expressions, de noves formes de dir les coses, sense acabar mai de dir-les prou clares, perquè la correcció política o, tot sovint, la intenció política real obliguen a tirar d’eufemismes. Per posar dos exemples, només:
El primer. L’esquerra abertzale parla de «dret a decidir«. Potser no és moment, encara, de parlar amb nitidesa d’unificació territorial ni d’independència i, per això, «dret a decidir» sona millor, més fàcil de pair, i més tenint en compte que és l’ambígua expressió que CiU fa servir, sense acabar mai de concretar què vol dir realment quan la utilitza. A veure si la resposta ens vindrà d’Euskadi…
El segon. Alfredo Pérez Rubalcaba demana que els vots vencin els «independentistes radicals«. I jo em denano si aquest senyor considera «no radical» algun independentista (ho dubto). Fins ara, «radical» era tot allò que no fos espanyolista (els espanyolistes radicals no existeixen, no ho oblidem): nacionalistes, independentistes, antisistema, terroristes… ara, però, cal connotar clarament l’independentisme com a moviment radical (potser es vol criminalitzar els independentistes?).
Caldrà estar atents a les formes d’expressió. La confrontació pau-terrorisme ha canviat perquè, quan només queda la pau, apareix molt clar el debat ideològic entre unionisme i independentisme, en què l’ambigüitat i les connotacions de les paraules seran molt importants, sobretot en el futur més immediat. Caldrà prendre decissions històricament molt rellevants per dibuixar el futur, i tot el que es faci tindrà un nom i uns efectes en la societat i en la convivència entre les persones.
Estaria bé prendre’n bona nota, des de Catalunya, si volem deixar de fer la «la puta i la ramoneta» i enfilar realment cap a algun lloc, dient les coses pel seu nom.
