Oct 242011
 

Arriben les eleccions a Espanya i als bisbes els falta temps per dir la seva.  La novetat, en aquesta ocasió és que la prioritat no sembla que sigui la defensa dels seus valors morals:  la família tradicional i l’oposició als matrimonis homosexuals, al divorci o a l’avortament.  No, ara la prioritat és la defensa de la unitat d’Espanya.  Olé!

Pels que pensem que el franquisme sociològic és ben viu, encara, notícies com aquesta ens porten a assegurar que també gaudeix de bona salut el nacionalcatolicisme més ranci i més de posguerra.  De tota manera, que la Conferència Episcopal es posicioni a favor de la unitat d’Espanya no és novetat.  Sempre s’ha sabut situar al costat del poder, fent ulls grossos a tota mena d’atemptats contra la dignitat de les persones i dels pobles, en nom de Déu, i ara que ensumen un govern que els resultarà molt favorable, s’emboliquen en la bandera i apa!, a proclamar la bona nova, igual com fa cinquanta o seixanta anys.

Insisteixo:  res de nou, però molt, moltíssim, de contrari als principis bàsics de la democràcia aconfessional.  Perquè quan els líders religiosos prenen posicions polítiques, quan esdevenen líders d’una determinada opció, som molt més a prop de la dictadura integrista, que tantes ampolles aixeca quan és islamista, que de la llibertat social.   Potser és que, en realitat, a Espanya es comença a ensumar la possibilitat  de l’autodeterminació d’alguns territoris i cal treure tota l’artilleria al carrer, fins i tot en nom de Déu, per impedir-ho.

Suposo que aquest és el futur que ens es espera:  un govern al dictat d’una església que s’atreveix a parlar de manipulació històrica (dels “separatistes”, evidentment).  Potser és la influència lògica d’un papa que va militar a les joventuts hitlerianes, o potser la voluntat d’incrementar encara més els seus actuals privilegis econòmics, ben terrenals, per cert.  Qui ho sap…  En qualsevol cas, tot és tan vell que fa molta pudor.

 

css.php