Oct 262011
 

Si fa uns dies vam poder veure el terrible vídeo d’una nena xinesa atropellada per dos cops i sense cap atenció ni d’aquells que la van atropellar, ni de la gent que passava pel carrer, durant una bona estona, ara ens trobem amb un altre cas similar en què una dona violada que va passar, lligada, dues hores a la vora d’una carretera fins que algú es va decidir a aturar el vehicle i ajudar-la.

Segurament, algú tindrà la temptació de dir que aquestes coses només passen a la Xina i que nosaltres som més solidaris i bla, bla, bla.  Però em sembla que no és aquest el cas, perquè d’exemples de com tanquem els ulls davant la dissort aliena en tenim a patades, ben a prop de casa nostra.  Cadascú que pensi una mica i veura quants cops ens allunyem, amb plena consciència del que fem, de situacions similars a les dues que esmento, encara que, per sort, generalment no tan dramàtiques.

Hem perdut la capacitat de ser realment solidaris, en un temps en què creixen com a bolets les ONG?  Ens hem tornat tan individualistes que hem perdut la capacitat de veure què passa al nostre voltant?  Em temo que sí.  No recordem les dates especials, som incapaços de fer una telefonada per felicitar algú per algun èxit o per oferir-nos davant d’una situació adversa.  El que els passa als altres és cosa seva.  Realment ens hem cregut que “no cal” fer segons quines coses, i no és cert, perquè entre “els altres” i “nosaltres” només hi ha una distància molt petita, encara que tendim a oblidar que som el mateix.

Si no volem arribar als exemples del començament (només és qüestió de temps), hem de recuperar aquella mena d’instint primari que ens fa compartir gairebé sense pensar.  És possible, com es pot comprovar en aquest experiment.

css.php