Ago 222019
 

A veure si ho entenc. Ara resulta que rescatar persones a la deriva, al mar, segons el govern espanyol, és delicte. Allò del deure de socors es veu que ja és història. Per tant, si mai aneu en un vaixell i ensopeguem amb una mena de cosa que sura (dir-ne embarcació fora excessiu) farcida de gent amuntegada i a la deriva, res d’ajudar. Màquines a tot drap i a una altra cosa. Ja se sap que aquests creuers turístics cada cop són més estrambòtics. Imagino que, de manera similar, davant d’un accident de trànsit, posem per cas, gas a fons. O davant d’una violació, res de res, saludar educadament, un educat passi-ho bé, i seguir caminant.

Sarcasme a banda, no deixa de ser curiós que mentre la vicepresidenta del govern amenaça el capità de l’Open Arms amb sancions de fins a 900.000 euros per salvar un centenar llarg de vides aquests darrers dies, en un nou gest de l’indubtable progressisme socialista marca Espanya, Santiago Abascal anunciï la seva intenció de dur als tribunals el mateix capità per complicitat amb xarxes de tràfic de persones, pel mateix fet d’haver rescatat centenars de persones d’una mort gairebé segura. On és la distància entre tots dos? On, la diferència? Potser només en els mitjans que cadascú té al seu l’abast.

Francament, cada dia costa més creure en res. Si tant a dreta (ben extrema) com a esquerra (ben falsa) es fan crides per abandonar a la seva sort els més indefensos, quin futur ens espera? Avui són els nàufrags de la Mediterrània. I demà? Els ancians desnonats? Els que pateixen malalties mentals o qualsevol mena de discapacitat? Els aturats de llarguíssima durada i d’impossible col·locació? Els menors sense adults que se’n facin càrrec? Ah, no, calla, que això també està passant ja ara, en aquest meravellós regne tan social i tan democràtic que ens volen vendre.

De debò, la consigna socialista és “vostè a les seves coses i no s’emboliqui”? Les polítiques socials són aquell supremacisme que abandona a la seva sort (exterminar directament està mal vist) els febles o tothom que algú, des de la seva superioritat autoatorgada, considera inferiors? Doncs si mirem al mar, tot indica que sí, i ja no tenen cap inconvenient a dir-ho obertament. I tan amples. Hem d’aplaudir, també? Potser fer una ballaruga? Ja posats…

Ago 212019
 

Què passa quan les paraules, potser fins i tot les intencions, van per una banda, però els fets van en sentit contrari? Segur que a nivell individual, i en tota mena de relacions socials, tots hem tingut, en algun moment o altre, aquesta percepció. És ben bé allò de “tu vals molt, però…” o “ja saps que t’estimo molt, però…”, o ” ja m’agradaria a mi, però…” i aquest “però” acaba sent el pitjor enemic de les bones intencions i ho acaba esguerrant tot.

En política també passa, això, però passa d’una manera més cruel i sovint sense aquest “però” que coneixem tan bé i que tanta por fa sempre. En política és molt més freqüent assistir a una autèntica cascada de paraules de bon escoltar i que projecten la imatge del líder o del partit que representa, de la millor manera possible. La realitat, però, acostuma a anar per un altre camí; això sí, mirant de fer-nos creure que respon amb absoluta coherència a allò que se’ns diu. L’acció de govern, al nivell que sigui, els noms i les persones que l’han de tirar endavant, les mesures concretes que es prenen… és a dir, la terrible maquinària de l’administració quan es posa en marxa (l’autèntica executora de la política, no ens enganyem), tot sovint desautoritza les paraules i ens demostra, amb tota la seva cruesa, que tot era una farsa, una mentida.

No en vull posar cap exemple, en l’àmbit polític, perquè cadascú trobi el seu. N’hi ha per triar i per remenar, de situacions en què les paraules apunten cap a l’est i les accions cap a l’oest. La pregunta, en qualsevol cas, només és una: què hem de creure? O formulada d’una altra manera: vivim en un engany permanent a major glòria del quatre de sempre, o dels quatre aprofitats de torn? Si no és així, si la realitat és que entre les bones intencions i el possibilisme que imposa la realitat sempre hi ha un abisme insalvable, s’agrairia (s’hauria d’exigir, de fet, però això ja fora demanar massa) sinceritat, proclamar les intencions, fins i tot, i advertir, amb un “però” ben enorme i contundent, que no hi ha res immediat, i que els miracles estan molt bé a l’univers de la fantasia, però que no existeixen a la nostra realitat quotidiana. Però es veu que això de l’honestedat deu ser políticament incorrecte. Sempre és millor mirar de fer-nos combregar amb rodes de molí i fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Ago 202019
 

Com es va ocupant un país sense que es noti gaire, però amb una efectivitat inqüestionable? De ben segur que hi ha diferents maneres, però una, sense anar més lluny, pot ser:

a) Dedicar un bon nombre de policies (d’un cos policial ja més que mancat d’efectius humans i materials) a passar les hores davant d’edificis judicials, sense fer absolutament res que esperar una colla de vàndals, que no arribaran mai, que se suposa que han d’atemptar contra aquestes dependències.

b) Amplificar fins a la sacietat qualsevol delicte, especialment les agressions amb armes o sense, com si fossin una novetat que no s’ha vist mai a les nostres viles i ciutats, acabant de crear així una terrible sensació d’inseguretat i de violència als carrers, que ja fa anys que es preconitza, ni que sigui sense cap mena de raó.

c) Que la policia forana, la que no es dedica a vigilar jutjats, s’ofereixi a desplegar-se al nostre país per retornar l’ordre, la pau, la seguretat i la convivència. No sabem si de nou al crit d’a por ellos, un cop més. I així, com qui no vol la cosa, passem a ser un territori policialment ocupat, un altre cop. Això si, per garantir els valors cívics i constitucionals, no fos cas, ni que sigui per la força. O sobretot per la força.

I amb la perspectiva d’unes sentències que tothom sap que seran cruels i injustes, i amb el pretext d’un 11 de setembre, sempre perillós i violent segons ells, ben aviat podem tornar a veure pels nostres carrers i places uns uniformes estranys que transmeten qualsevol cosa menys seguretat.

I des d’aquí discutint entre faccions dels diferents partits, fent bona la paròdia de La vida de Brian, aquella genials pel·lícula que ara fa 40 anys, i pensant si davant de les sentències que vindran caldrà convocar eleccions o no, com a gran resposta política i social d’efectivitat fora de dubtes. Quina manera més vergonyant de fer-ho volar tot pels aires, fent veure que no i mirant que no es noti gaire. I quin tip, de tanta mediocritat.

Ago 192019
 

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, d’una manera simple i entenedora, defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Un cop aclarit el concepte, perquè no hi hagi cap dubte, veja’m algun que altre exemple recent:

Hipocresia és retenir a port l’Open Arms, durant setmanes, en la temporada de màxima afluència de pasteres, mentre centenars de refugiats africans moren ofegats a la Mediterrània, i mentre t’omples la boca cantant les bondats de la gran labor humanitària que es fa des del Govern.

Hipocresia és mirar cap a una altra banda, en nom de la Unió Europea (la responsabilitat i la culpa sempre són dels altres), davant el drama de centenars d’innocents que no poden desembarcar a cap port de les nostres fronteres, sempre ben tancades i impermeables, no fos cas, per obra i gràcia d’uns governs cada dia més aplicats en un veritable extermini encobert.

Hipocresia és, amb setmanes de retard, oferir un port segur per als passatgers “ben alimentats”, segons alguna veu autoritzada de Ciutadans, però, per si de cas, oferint el port més llunyà del Mediterrani: Algecires, fent així que l’oferta sigui inviable. I més encara: fer-ho tot just quan Santiago Abascal s’ha posicionat obertament a favor de la postura de Salvini i contra el rescat de nàufrags per part de les ONG, a les quals titlla de col·laboradores en el tràfic de persones.

Hipocresia és oferir ara qualsevol port espanyol, sabent que és tard, massa tard, i que el mal ja està fet. Hipocresia, al capdavall, és dir-se socialista i actuar com els feixistes, o al compàs que dicten, en una mena de sincronia, quan no de connivència directament, impossible d’explicar amb una mínima coherència.

Hipocresia, parafrasejant unes conegudes paraules de Becquer, ets tu. Hipocresia mortal, per cert. No ho perdem de vista.

Ago 182019
 

“Paciència” és una paraula difícil de definir, perquè admet diverses accepcions, i encara més difícil de posar en pràctica en aquests temps d’immediatesa absoluta. De tota manera, un dels significats que cal tenir ben present és el de la capacitat mental que permet ajornar i controlar impulsos i perseverar en una conducta malgrat les dificultats. 

La pregunta, però, és fins quan cal tenir paciència o, dit d’una altra manera, quan tenim dret a actuar, a dir, a abandonar, fins i tot, sense el remordiment de sentir que no hem sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, que ens hem rendit abans d’hora, o que no hem estat prou bons com per sortir-nos d’una situació determinada. de la qual tants d’altres se’n surten sense més.

És complicat admetre que el preu de la paciència és tot sovint la resignació, i la factura que ens passa no tenir-la és la culpa. En tots dos casos, en major o menor grau, un cert regust de fracàs. Potser no es pot esperar gaire més d’una de les virtuts cardinals del cristianisme: la temperança. I és que, no ens enganyem, hi ha batalles que sempre és millor no començar, perquè sabem que, en el millor dels casos, en deixaran un bon grapat de ferides de diversa consideració, i alguna que altra cicatriu permanent.

Així doncs, paciència sempre malgrat tot, potser perquè de vegades ni tenim alternativa, amb la secreta esperança que sigui certa aquella dita que s’atribueix al filòsof Jean-Jacques Rousseau, que sosté que la paciència és amarga, però els seus fruits són dolços. Tant de bo.

Ago 172019
 

Mitjans d’agost i sembla que arriba el principi de la fi d’aquest estiu especialment calorós i ensopit. De fet, ja es mostren els primers símptomes de la tornada a la normalitat, després de la calma estiuenca: Ada Colau reapareix per les festes de Gràcia (com s’ho havia de perdre?) i torna la lliga de futbol, amb la primera derrota del Barça triomfant, enmig d’un indecent ball de milions i de rumors.

A poc a poc, els titulars de premsa tornaran a ser els habituals, amb tot d’esportistes repetint els tòpics de sempre: que si no hi ha rival petit, que si no ha pogut ser, que si encara estem començant… i retornaran els actors principals del teatre polític a l’escenari, per reprendre totes aquelles qüestions que han deixat aparcades durant uns dies, allà i aquí, i amb núvols de tempestes electoral enfosquint-ho tot.

En menys de quinze dies tot tornarà a ser normal i previsible. Direm adéu al sol i al mar i començarem a remenar l’armari en busca de la jaqueta que ens acompanyi de bon matí. I desarem al racó de la memòria, o de l’oblit, les músiques buides dels xiringuitos, mentre tornaran les paraules encara més buides de sempre, i potser entendrem, o potser no, que no hi ha grans novetats a l’horitzó, i que l’esperit de l’agost, l’ànima de l’estiu, només és una mena d’amable engany passatger que ens alleugereix la rutina i ens insufla l’alè necessari per seguir en un camí al qual no li acabem de veure el sentit, ni ben bé el destí.

I aquí som, i cap a allà que hi anem. I no, no hi ha ganes de rendir-se, ni de fotre el barret al foc, per més que alguns s’entestin, ni per més que tot sembli dat i beneit, malgrat les nostres esperances i les nostres il·lusions.

Ago 162019
 

Torna el debat sobre la possibilitat d’un segon referèndum a Escòcia, i el debat a la Gran Bretanya és sobre si cal convocar-lo ara o no, o sobre el posició a favor o en contra de la independència, però no hi ha cap negativa, des de cap banda, a la idea de tornar a consultar la ciutadania sobre aquest tema. Però, és clar, el regne de sa graciosa majestat no té una constitució tan polida i oberta de mires com el regne del preparat. Una diferència substancial?

Cansa molt veure com països del nostre entorn no tenen cap impediment a parlar, debatre i votar sobre qualsevol qüestió, fins i tot sobre la separació d’una part del regne, mentre que a Espanya es pot condemnar per determinats debats parlamentaris, perseguir determinades opinions i negar i reprimir per la força bruta qualsevol dret a votar sobre determinades qüestions. I així i tot, resulta que som exemple de virtut i mirall de democràcia per al món. Doncs anem bé.

Venen setmanes o mesos interessants, si el debat sobre el referèndum escocès avança. Això, per no parlar de tot el que ens haurem de sentir si finalment tira endavant. Però no cal patir, Espanya, un cop més, serà diferent i posarà la defensa de la sagrada unitat de la pàtria com a prioritat exclusiva, a dreta i esquerra, no fos cas que se’ls buidés la caixa, o que es malbaratés l’herència del franquisme, que tan gelosament es preserva i administra dels dels salons de palau. Espanya no és Gran Bretanya, ni res que s’hi assembli, ni de lluny. I el pitjor és que ni ganes.

Ago 152019
 

Següent de la llista: Plácido Domingo. Doncs sí, el gran tenor també ha estat denunciat per assetjament i abusos a les dones, fent servir la seva posició de poder per contractar o no jovenetes, a canvi de favors sexuals. Res de nou, lamentablement. En aquesta ocasió, però, el propi cantant ens dona la clau per entendre per què l’ascens professional de les dones passava -i passa- en tants casos, pel llit del mascle de torn. En paraules seves: “Las reglas y valores por los que hoy nos medimos, y debemos medirnos, son muy distintos de cómo eran en el pasado”. Molt lloable això de “debemos medirnos”, però sona a aquella dita que afirma que després de mort el combregaren.

Però té raó Domingo. L’abús de la posició de poder respecte a les dones era, i encara és tot sovint, pràctica habitual. De fet, ha estat publicar-se la notícia i aforar no poques veus parlant de situacions similars en tota mena d’àmbits laborals: la treballadora i l’encarregat, la infermera i el metge, l’alumna, o la becària, i el professor, el cap i la secretària, la professora i el director… i tants i tants exemples com podríem posar. La gran pregunta és, o hauria de ser, què fa pensar a un mascle que pot abusar de qui vulgui quan vulgui o, més encara: per què s’arriba a pensar que el preu de l’ascens professional femení passa per la relaxació de l’entrecuix?

El cas de Plácido Domingo no és nou, ni tant diferent de les actuals violacions múltiples. En el seu cas, i en tants d’altres, però, ni calia la complicitat d’un grup per sotmetre i humiliar; ell sol, la seva figura i les seves influències eren prou, i n’era ben conscient. I de propina, encara té la barra d’afirmar que és dolorós sentir que ha pogut molestar a algú; com si l’abús fos un favor (i no tinc cap dubte que així ho pensava). Tot molt normal, segons ell. Tot en ordre. Tot massa habitual, encara avui. Fàstic.

Ago 142019
 

Si mirem el diccionari, trobarem que defineix “somiatruites” com a “visionari, persona que s’il·lusiona amb coses impossibles o estranyes”. No sé ben bé per què, però ha estat recuperar aquesta paraula del racó on es desen els mots que es fan servir poc, i pensar que l’estiu és una mica el paradís dels somiatruites, tant des d’aquelles interminables migdiades, com des de la capacitat de convertir una passejada en golondrina, posem per cas, en un autèntic creure per la Mediterrània.

Ser tot un somiatruites no té per què ser dolent. Només és qüestió de posar la il·lusió i la fantasia per davant de la realitat i anar fent, amb la certesa que tot pot canviar i ser millor. El problema, però, és quan ens quedem asseguts al racó de les truites, somiant i somiant coses estranyes o impossibles, i amb això ja ens pensem que ja són reals. I no. La realitat, igual com la tardor amb l’estiu, sempre ens té guardat un cop de porta als nassos i ens baixa dels núvols, ni que sigui de patac i sense previ avís.

D’aquí a poc més d’un mes tornarem a somiar truites com a país, però molt em temo que, com ja ve sent habitual, no en pescarem cap. És el que té quedar-se en aquest estadi de placidesa i de fantasia que sempre troba terreny adobat a l’estiu, o en determinades mentalitats de perpètua adolescència. Potser és que realment som un país de somiatruites, sense més. De fet, l’Albert Pla, de la mà de Pascal Comelade, sempre extravagants a voltes genials, i de tant en tant visionaris, ja fa gairebé 17 anys que ens parlen d’una escola on només hi estudien els somiatruites. Posats a imaginar futurs, millor aquesta imatge, que la dura realitat de les fantasies que mai no deixaran de ser-ho. O de les escoles que no són allò que ens diuen que són; o dels barracons com a tècnica constructiva habitual (gairebé ja exclusiva) de col·legis i instituts de pa sucat amb oli.

Ago 132019
 

Si el divendres és el dia més adequat per acomiadar personal d’una empresa, per allò del factor cap de setmana com a analgèsic, l’agost és el millor mes per posar en marxa retallades dràstiques, perquè el comú dels mortals està per una altra cosa, aquests dies. I així és com ha passat per les portades, sense l’atenció que mereixeria, aquesta mena de tancament avançat de l’exercici econòmic de la Generalitat.

Fa uns dies, no gaires, des de Madrid ja es demanaven retallades dràstiques en despesa sanitària i farmacèutica per complir els objectius de dèficit. Avís a navegants que no ha trigat gaire a materialitzar-se en forma de retallada del 6% a tots els departaments (percentatge altíssim si, a sobre, seguim amb pressupostos prorrogats) i pràctic bloqueig a tota despesa no compromesa a hores d’ara. Resumint: es garanteixen els sous dels treballadors públics, s’executarà i pagarà tot el que es troba ja tramitat i aprovat, i para de comptar. Si algú pensava tirar endavant alguna iniciativa, en qualsevol àmbit, abans de final d’any, que se’n vagi oblidant, que no hi ha diners.

Les explicacions del conseller del ram apunten a Madrid, i no sense raó, no ho negaré. De tota manera, anar arrossegant pròrrogues pressupostàries, exercici a exercici, no és la millor manera de fer país, república, o el que vulguin, ni de fer viable cap mena de política social, cultural, educativa, sanitària, per més competents (interrogant) que siguin els responsables de cada àrea… Si hi afegim la intervenció econòmica que ja fa anys que hem de suportar i que ens amputa gairebé tota capacitat de maniobra i de decisió, i la submissió amb què s’ha acceptat des del primer moment, el que passa resulta gairebé inevitable.

Així doncs, no ens enganyem, potser només és la garantia dels sous públics i el manteniment, ni que sigui en precari -que ho és- d’uns serveis socials bàsics (mínims, si voleu) el que separa aquesta nostra república difusa (inexistent, de fet) de qualsevol tòpica república bananera. Això sí, triomfant, rica i plena, no fos cas.

css.php