Ago 122019
 

Això de l’estiu s’encomana. La calor tot ho aixafa i tot ho paralitza, i la manca de pluja tot ho torna groc i li atorga un aire trist i desesperat. De manera semblant, més enllà dels llocs d’estiueig, dels seus rituals, cada any repetits i cada any esperats, i d’aquells que literalment fan l’agost aquestes setmanes, sembla que tot s’aturi, com a la terra, a l’espera d’un clima més amable i d’una humitat imprescindible.

És l’agost, i costa trobar-hi res que ens sorprengui, enmig de notícies, de comportaments o de rumors cada any amb aspecte de nous, però sempre vells. Potser és que cal deixar-se anar, en una mena de migdiada mandrosa, fins que tot vagi reprenent el pols i el ritme que marca la vida. Mentrestant, anem fent, entre rumors i serials interminables de fitxatges d’algun o altre jugador de futbol, que tot ajuda a passar, o entre les imatges de l’estiueig d’aquells que ens provoquen enveja, vergonya o fàstic, segons el cas.

Som a mig estiu i tot costa, perquè tot és lent. I malgrat tot, seguim somiant, seguim recordant i seguim confiant en nosaltres molt més que en un entorn advers, potser convençuts que les calorades passen i que res no s’acaba, tot i que en pugui fer l’efecte, per la manca de moviment. Potser, al cap i a la fi, l’estiu és el moment de calma que cada any ens ofereix el calendari, i només és qüestió de no tenir presa, però sí paciència, i de perseverar, sense deixar-li gaire lloc a la desesperança, perquè tot sembli, i amb sort sigui, diferent.

css.php