Ago 102019
 

Diuen els mags que bona part de l’èxit d’un joc de mans és atreure l’atenció de l’espectador cap a un lloc on passen coses, però que no tenen res a veure amb el truc en qüestió i que només serveixen perquè el mag pugui fer la seva, lluny de la mirada del públic. El resultat sempre és una il·lusió sorprenent d’alguna cosa aparentment impossible, però de cop real, per obra i gràcia de l’habilitat del prestidigitador per dur-nos cap a allà on volia, de bon començament.

Aquesta imatge del mag em sembla prou apropiada per entendre molt del que passa al nostre entorn, que ens venen com a transcendental, quan en realitat només és una cortina de fum, un moviment de distracció perquè les coses segueixin passant com volen els mags, lluny de la nostra atenció. Un parell d’exemples simples: el primer, el cas dels manters a Barcelona. Cert que són un problema d’explotació laboral, de negocis il·legals i de competència deslleial al comerç, però vet aquí que ens el venen com el gran problema de seguretat a la ciutat. De seguretat? I jo que pensava que els problemes de seguretat eren els de les dones violades o assassinades dia sí i dia també, la proliferació d’armes al carrer, els grups neonazis, els turistes borratxos… Però no, es veu que són quatre pobres que s’han de guanyar la vida com malament poden. I nosaltres responsables de tot, perquè els hi comprem. No fos cas.

El segon exemple té a veure amb una qüestió més global: el canvi climàtic que alguns s’entesten a negar, ells sabran per quina raó. Després de la hipocresia del reciclatge i els plàstics (poques mesures serioses s’han pres al respecte, no ens enganyem, i només cal entrar a un supermercat per veure-ho), ara arriba la crida a reduir el consum de carn en favor de la fruita i la verdura. Fins aquí tot correcte, una aposta per una dieta més saludable. Però mentre discutim si un filet és un atemptat contra el medi ambient, la desforestació avança implacable, els vaixells i els avions segueixen llençant verí a l’atmosfera com si no hi hagués demà (i potser és que no n’hi ha) i els governs segueixen mirant cap a una altra banda, en defensa dels interessos de les grans corporacions. Però el problema som nosaltres, que no sabem menjar. Ves per on.

Entendrem algun dia de què va realment aquest joc de mans? O seguirem sentint-nos culpables absoluts de tot, quan la nostra part de culpa, si és que hi és, és una ínfima part del problema. Els trucs són el que són i serveixen per al que serveixen. Que no ens enganyin. O, si més no, neguem-nos a aplaudir.

css.php