març 312013
 

Gairebé sona a tòpic allò dels valors de l’esport i de tot el que transmet la seva pràctica, però de vegades és prou cert, fins i tot per a l’espectador.  Vagi per davant que mai no he tingut la més mínima simpatia pel Real Madrid, ni pel que representa o ha representat al llarg de la seva història, però això no treu que un dels seus jugadors més representatius sempre m’hagi atret per una de les seves jugades més característiques.

M’estic referint a Emilio Butragueño, actualment dedicat a la gestió de les relacions institucionals del seu club de tota la vida, però abans  jugador que mai no va veure cap targeta vermella, detall prou significatiu.

La jugada en qüestió que sempre m’ha admirat era aquella en què, generalment dins de l’àrea, el jugador s’aturava un segon, immobil, amb els braços caiguts a banda i banda del cos, amb un posat barreja de no saber què fer i de reflexió per, acte seguit, crear una jugada, un regat, una passada totalment imprevisibles moments abans.

Aquesta breu aturada abans d’actuar, per a mi, és el segell de la sabiduria.  Generalment, anem tan accelerats que actuem, actuem, actuem, sense gaire temps per reflexionar què fem, cap a on anem o què volem aconseguir.  Aquest segon de calma just abans de l’acció més contundent hauria de ser un element imprescindible en la nostra activitat de cada dia.

Potser aquests dies constitueixen un moment adequat per respirar un segon, relaxar el braços i tornar a arrencar de nou, amb claredat i contundència.

Potser aquest es el sentit dels dies festius, de les vacances…

 



març 302013
 

No hi ha dubte que la Setmana Santa, cada any, ens regala un seguit d’imatges més o menys agradables, més o menys sorprenents, o més o menys difícils d’entendre, segons qui les miri.

Personalment, reconec que sempre m’han produit una important repulsió aquelles imatges en què els símbols religiosos es barregen amb les armes.  Em costa d’acceptar que les idees, les creences més profundes (siguin de la religió que siguin) s’hagin d’envoltar d’armament, perquè, de fet, el missatge de fons de qualsevol religió és la pau i l’amor, i això no lliga massa amb la tropa.  D’altra banda, quan la guerra s’ha emmascarat de continguts religiosos, les atrocitats més aberrants han estat la pauta de conducta.  Repassem la llista de guerres santes i de croades i tindrem una autèntica antologia de la perversitat humana.

Així doncs, veure la legió, armada, en processó amb un Crist (ni que sigui el de la Bona Mort) em costa molt de pair.  Potser és que, realment, aquesta manera de pensar, aquesta cultura que s’expressa d’aquesta forma, no són les meves, malgrat que algú no ho pugui entendre.



març 292013
 

Divendres Sant, un dels dos dies que cada any ens recorden que és possible viure sense premsa (de paper).  I dic jo:  us imagineu que avui, a banda de no haver premsa escrita no hi hagués notícies?  Us imagineu que, ni que només fos durant unes hores, no sabéssim res de la prima de risc, de la crisi, del creixement de l’atur, dels desnonaments, dels lladres de gua blanc, de les guerres africanes, dels impagaments, dels atacs a la llengua, dels polítics que només persegueixen un titular…

Costa d’imaginar, però estic convençut que un dia, només un dia, sense aquesta primera matèria de la informació nostra de cada dia, seria una alenada d’aire fresc impagable, que canviaria a millor la nostra rutina, perquè informació i felicitat no sempre van de la mà.

Però no cal patir.  A  banda de la premsa de paper sempre ens queda la televisió, la ràdio, internet… i aquests no descansen mai.  Qui sí que descansa, avui, són totes aquelles persones que s’ocupen que cada matí tinguem un diari que llegir.  Des d’aquells que recullen la informació i l’editen, fins a aquells que ens la posen a la barra del bar on fem un cafè, o al prestatge d’un quiosc.  Tot ells, si més no avui, sí que podran descansar.



març 282013
 

Realment, el nostre no és l’únic país del món on els diners públics es poden malbaratar sense gaires miraments.  Si no em creiueu, fixeu-vos en com les gasta un fiscal d’Ohio (Estats Units d’Amèrica) que ha presentat càrrecs, sol.licitud de pena de mort inclosa, contra la marmota Phil, perquè va errar el seu pronòstic sobre l’arribada de la primavera el passat 2 de febrer la cèlebre marmota a la ciutat de Punxsutawney (Pennsilvània).

No sé, ni ganes de saber-ho, què costarà aquesta absurda demanda i el procés que comportarà.  Ja s’ho faran.  De tota manera, aquesta iniciativa m’ha fet pensar què ens costa el seguit de demandes i contrademandes, recursos davant diferents tribunals… que es presenten, sobretot per part del govern de Madrid, però no només, amb l’única finalitat d’entorpir el normal exercici de les seves competències per part de les insititucions.

Ja ho veieu, qui no té feina, el gat pentina, ja sigui perseguint pobres bestioles innocents (finalment indultada, per sort seva), ja sigui empaitant l’exercici dels drets democràtics.  I encara rai que els fiscals d’aquí no s’han dedicat a denunciar les errades dels pronòstics meteorològics, perquè si no, pobres homes i dones del temps.  Val a dir que tampoc tenim pena de mort, tot i que millor no donar més idees de cap nou front que es pugui obrir contra els catalans.  Per si de cas.

març 272013
 

Quan es retallen tant els pressupostos socials de suport a discapacitats, quan es deixen sense feina persones prou vàlides fins ara, pel fet que tenen la síndrome de Down, i quan aquests llocs de feina es cobreixen amb treballadors en pràctiques que no cobren:

1.  No estem fent apologia d’alguna mena de  suposada superioritat racial, per damunt de les persones amb síndrome de Down?

2.  No estem promovent l’esclavisme laboral maquillat de pràctiques no remunerades? (el treball us farà lliures?)

El tuf de les polítiques realment nazis, a l’empara de la necessitat de reduir despeses, es comença a escampar perillosament.  Però és clar, aquí encara són lícites determinades actituds, com aquesta, es reben respostes no massa greus, encara es pot frivolitzar amb el significat de les paraules, o es poden manipular els conceptes fins a límits insospitats.

I és que entre comentaris i tertúlies es va actuant.  Així ens ho demostra la senyora De Cospedal.

març 262013
 

Escrache.  Nova paraula per afegir al nostre vocabulari particular.  Per anar ràpids, la parauleta defineix aquesta mena de tàctica de protesta que consisteix a empaitar la persona davant la qual es vol protestar, allà on es trobi (a la feina, a casa…).

A mi em recorda la manera de fer del cobrador del frac i altres subjectes similars, que es dediquen a assetjar morosos fins que la seva pressió fa que paguin.  La tàctica deu ser prou efectiva, perquè, si més no, ha aconseguit posar molt nerviosos els principals perseguits, els responsables polítics del PP.  Imagino com deu ser d’insuportable un assetjament a domicili, per a aquestes persones i el seu entorn burgès, apacible i fins ara intocable.  Tan insuportable que els porta a identificar els escraches amb els atemptats terroristes.  Déu n’hi do, la indignitat de la comparació.  De fet, qui és el terrorista, en aquest cas?

Confesso que el sistema em sembla perfecte, sobretot perquè permet assenyalar, amb nom i cognoms els responsables de determinades conductes o pràctiques.  Ja no valen excuses com la crisi, la situació política, les prioritats del govern, la disciplina de vot, o altres de similars.  Els responsables del que passa tenen nom i cognoms, i els escraches serveixen per fer-los ben visibles i ben evidents.

Auguro un llarg recorregut a aquesta pràctica que, de moment, ens està deixant imatges tan vergonyants, per ridícules i covardes, com regidors fugint per la finestra, polítics que apareixen o desapareixen per les portes dels aparcaments, o blindatges policials a determinades aparicions públiques.

I és que la ciutadania, la gent del carrer, ja està farta de burles i abusos, i comença a estrènyer el cercle sobre els responsables de la situació que patim.  I com sempre, no ho oblidéssim, són moltes més les víctimes que els botxins.

març 252013
 

Arriba el bon temps i l’inevitable retrobament amb les dietes, amb la voluntat d’estar ben presentables de cara a l’estiu.  Deuen ser coses de l’estació que tot just acabem d’estrenar.

Aquesta realitat, però, m’ha fet pensar en una altra mena de dietes d’ús encara més habitual i no tan respectables com les altres.  Em refereixo a les que cobren determinats càrrecs públics per assistir a reunions de grups de treballs, comissions, patronats, consells… en raó del seu càrrec, justament.

Digueu-me perepunyetes, però em sembla que si algú ocupa un determinat lloc de responsabilitat, se suposa que assumeix totes les obligacions que comporta, incloses les de participació en determinats òrgans col.legiats.  Doncs no.  Resulta que aquesta participació, en molts casos, es cobra a banda, i amb imports gens menyspreables.

Crec que aniria sent hora de posar les nostres insitucions a dieta i suprimir absolutament totes aquestes malanomenades “dietes” que, en realitat són, ras i curt, sobresous.  Per cert, aquestes dietes les perceben treballadors públics, no funcionaris, que ocupen places de lliure designació (polítiques), que consti.

Fa pocs dies vam saber els noms de les persones que formaran el Consell per la Transició Nacional.  Independentment de la idoneïtat o no de cada persona (a mi hi ha algun nom que em sona a concessió innecesària i que, al capdavall segur que resultarà incòmode) la bona notícia també és que segons es diu, no percebran cap tipus de remuneració per formar-ne part.

Com en tota bona dieta, només és qüestió de temps saber si se segueix amb rigor o no.  Amb aquesta qüestió de les dietes d’aquest nou i flamant Consell, també.  Esperem, per la part que ens toca, que no és poca,  que la cosa vagi de debò i facin una bona feina, i a més honesta (i no onerosa).

març 242013
 

Ja hi tornem a ser.  Com cada any, ha arribat Setmana Santa.  Més enllà de les creences de cadascú, dels actes litúrgics, de les processons i de les inevitables pel.lícules de romans a la tele, arriba un petit parèntesi en la nostra rutina.  Una mena de tast de l’estiu, de la mà de la tot just acabada d’estrenar primavera.

Diuen els savis que aquests dies mig festius (i segons quins, festius del tot) ens deixaran un descens dels desplaçaments, una menor despesa als establiments turístics… És a dir, que passarem una Setmana Santa de crisi.  Era d’esperar, a la vista de la consistència de la butxaca de la major part dels mortals.

De tota manera, vulguem o no, la nostra perspectiva canvia aquests dies.  Divendres, un company de feina em parlava de què aprofitaria per fer la setmana vinent (la Santa) ja que esperava uns dies tranquils.  I és cert que, encara que seguim la rutina, aquests seran uns dies una mica diferents i, ben segur, una mica més relaxats.

I aquí és on entren les ganes de viure i la capacitat de treure aigua d’allà on gairebé no n’hi ha.  Perquè encara hi ha persones que saben com fer festius uns dies que no ho són.  Tot és qüestió de voler que siguin diferents i envoltar-se de quatre coses “de vacances”, per dir-ne d’alguna manera.  Aquestes persones tenen el do de saber que no tot és per a cada dia i que l’excepcionalitat de les coses senzilles però especials, aquelles que es reserven per a moments puntuals poden fer, d’aquestes comptades ocasions, veritables dies festius, més enllà del que digui el calendari.

Mireu bé al vostre voltant.  I si teniu el privilegi de trobar alguna d’aquestes persones a prop, sabreu de què us parlo i, n’estic segur, estareu molt agraïts a la vida, a l’atzar, a déu, als astres, o al que sigui, de poder gaudir-ne.

març 232013
 

No fa gaires dies vaig trobar a Facebook una d’aquestes inspirades frases que corren de perfil en perfil.   Aquesta venia a dir que hem aconseguit arribar a una situació econòmica de postguerra sense haver patit una guerra i que això, en el fons, sempre era una millora.

Cert que la situació econòmica comença a fer tuf d’economia de postguerra.  Malament.  El que em demano és si no estem en guerra, realment.   Cert que no ens trobem davant d’un conflicte armat, però potser les guerres modernes, als països civilitzats, es lliuren d’una altra manera, fonamentalment (però no només) econòmica.

Espanya està portant Catalunya a la ruïna a base d’incomplir sistemàticament els seus compromisos i mantenint un espoli fiscal vergonyant.  Paral.lelament, diferents agents clarament situats a favor de l’unionisme hispànic, no s’estan de cridar al boicot contra els productes catalans.  A més, els poders de l’estat, amb el judicial al capdavant, atempten sistemàticament contra l’ús normal de la nostra llengua (o potser es pensen que es poden utilitzar dues llengües alhora?).  I de propina, els objectius de dèficit ens castiguen any rere any mentre l’estat tira de veta en tot allò que li passa pel cap (despesa militar, ajuts a l’església, candidatura olímpica, finançament de la banca…), després de deixar ben clar que la culpa de tots els mals és només nostra.

I no fa gaires dies arriba una nova ofensiva:  L’amenaça de, sota arguments econòmics evidentment, suprimir les subvencions a transplantaments, obviant tant el paper dels hospitals catalans en aquest àmbit com el dret a la vida dels ciutadans. Val a dir que l’aportació estatal tampoc és tanta, però els efectes poden ser devastadors.

Aquest és l’escenari.  Un escenari, val a dir-ho, que va comptar amb el suport inestimable d’aquells que ens van endeutar fins a límits irracionals i que ara apel.len a terceres vies, segurament per assegurar una derrota absoluta.

Si el camp de batalla és l’economia, fem-la servir també nosaltres.  Que encara ni hem començat, i de moment anem perdent.

 

març 222013
 

Una de les pitjors coses que pot fer un polític és ser incoherent.  Bé, val a dir que la nostra activitat política està farcida d’incoherències, però això no treu que la pràctica sigui denostable i que, en el fons, els ciutadans -que no som tan tontos com es pensen- siguem ben conscients del pa que s’hi dona.

No fa gaires dies llegíem que Xavier Bru de Sala cobraria 123.000 € per comissariar l’Any Espriu.  Caldria demanar-li al conseller del ram un parell de coses, a propòsit de la coherència:

La primera, si aquesta feina de comissariat no es pot fer des del propi Departament, on segur que hi ha gent prou preparada i capaç (encara que siguin funcionaris, fins i tot).  N’estic totalment convençut que sí.

La segona, si és  acceptable aquesta despesa quan les retallades culturals estan posant contra les cordes fins i tot iniciatives institucionals consolidades al llarg dels anys.  N’estic totalment convençut que no.

Molt coherent no sembla tot plegat, malgrat les darreres declaracions, que encara serveixen per qüesionar més aquest encàrrec de feina.

Espriu va escriure:   “hem viscut per salvar-vos els mots”.  Mala contribució al suposat any d’homenatge al poeta, això d’assumir despeses més que dubtoses mentre es retallen els pressupostos que haurien de servir per salvar els mots.

 

css.php