març 312013
 

Gairebé sona a tòpic allò dels valors de l’esport i de tot el que transmet la seva pràctica, però de vegades és prou cert, fins i tot per a l’espectador.  Vagi per davant que mai no he tingut la més mínima simpatia pel Real Madrid, ni pel que representa o ha representat al llarg de la seva història, però això no treu que un dels seus jugadors més representatius sempre m’hagi atret per una de les seves jugades més característiques.

M’estic referint a Emilio Butragueño, actualment dedicat a la gestió de les relacions institucionals del seu club de tota la vida, però abans  jugador que mai no va veure cap targeta vermella, detall prou significatiu.

La jugada en qüestió que sempre m’ha admirat era aquella en què, generalment dins de l’àrea, el jugador s’aturava un segon, immobil, amb els braços caiguts a banda i banda del cos, amb un posat barreja de no saber què fer i de reflexió per, acte seguit, crear una jugada, un regat, una passada totalment imprevisibles moments abans.

Aquesta breu aturada abans d’actuar, per a mi, és el segell de la sabiduria.  Generalment, anem tan accelerats que actuem, actuem, actuem, sense gaire temps per reflexionar què fem, cap a on anem o què volem aconseguir.  Aquest segon de calma just abans de l’acció més contundent hauria de ser un element imprescindible en la nostra activitat de cada dia.

Potser aquests dies constitueixen un moment adequat per respirar un segon, relaxar el braços i tornar a arrencar de nou, amb claredat i contundència.

Potser aquest es el sentit dels dies festius, de les vacances…

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

css.php