juny 292013
 

El parèntesi és un mot o enunciat que s’insereix, a tall d’explicació, en una frase, que seria gramaticalment completa sense la seva inserció, i que es destaca entre els dos coneguts signes.

De manera similar, la nostra vida és aquella gran frase, gramaticalment completa, vitalment completa, en la qual, amb una mica de sort, podem introduir algun que altre parèntesi que ens ajudi a aclarir-la una mica.  Habitualment, d’aquests parèntesis n’acostumem a dir festes o, si són més llargs, vacances.  Cert que no són imprescindibles perquè la vida sigui completa, però ajuden a entendre-la i a viure-la.

I ara m’ha arribat el moment de fer un petit parèntesi en la meva rutina, en la realitat general, i dedicar uns pocs dies a compartir cada minut amb la persona amb qui massa sovint no ho puc fer com voldria.  Però tornaré.  Una setmana passa molt ràpidament.  I espero tornar amb noves energies i amb el cap més ordenat i en calma, després d’unes setmanes d’especial complexitat.

Fins ben aviat i que passeu un bon estiu.  Si pot ser, amb un recorfortant parèntesi.



juny 282013
 

Marxar és entrar en una mena de lloc desconegut, ple d’incerteses, de coses de descobrir, de llocs, de persones, de costums, de realitats que abans potser no podíem ni imaginar.  Un món que només hem gosat imaginar i que, per tant, es mostra meravellós a la nostra imaginació.

Començar un viatge sempre és deixar enrere un comiat, sempre és abandonar la seguretat, la rutina, els referents que ens sustenten, els amics, la família i entrar en una terra de meravelles volgudes, desitjades.  Segurament per això, per tot el que té qualsevol viatge d’aventura, és que ens resulta tan seductor agafar quatre coses i posar terra pel mig de la nostra realitat de cada dia.

I és que segurament mai no retorna la mateixa persona que ha marxat.  Tant si el viatge és llarg o curt, a terres llunyanes o a la cantonada, tot allò que s’hi aprèn, que es descobreix, ens canvia, ens fa una mica més savis i una mica més rics.

Sempre és dur dir adéu a aquell que marxa, però l’esperança de tanta riquesa, de tanta saviesa, fa més lleugera la separació.  L’esperança, també, del retrobament.  L’única cosa que realment pot superar l’emoció del comiat.

Bon viatge i millor retorn.



juny 272013
 

No, no.  No vull parlar del fantàstic llibre de Tom Sharpe, sinó del ministre de les beques i les seves boges propostes, a propòsit d’aquesta despesa educativa.

Bé, de fet, no sé ni si vull parlar del ministre i les seves històries o dels comentaris que he anat sentit darrerament, o si ho vul fer, sobretot, de tota aquesta colla d’opinadors i tertulians professionals que viuen una mena de jubilació de luxe.  El magnífic i mediàtic colofó d’una vida burgesa i prou acomodada, que ens volen vendre com a exemple de vida catalana.

I és que per a mi, el tema de les beques és una qüestió ideològica.  Què son les beques?  Jo pensava que el mecanisme que l’administració posa al servei dels estudiants que no poden pagar els seus estudis, per garantir la igualdat d’oportunitats davant d’aquells que no tenen problemes econòmics.  Doncs ara es veu que no.  Ara es veu que són una mena de recompensa als bons estudiants sense recursos.  Només així s’entèn que tot depengui de la nota mitjana, no del nivell d’ingressos.  O potser el que volen és posar un doble impediment als menys afortunats econòmicament?:  primer el cost i després la nota.  Així és més fàcil tenir una universitat com cal i només amb la gent que hi ha de ser, no?

Això de la nota de tall no era per accedir a uns determinats estudis?  Doncs ara resulta que més ens estimem tenir les facultats plenes de paràsits amb la butxaca plena que es poden permetre el luxe de repetir el que calgui, que garantir el dret a estudiar a qui no té diners.  I parlem de polítiques socials?  Doncs quina sort.

És trist veure quina és la posició d’un govern sobre l’accés a la cultura, però potser encara és més trist veure pseudoperiodistes i pseudocreadors d’opinió defensant una educació elitista, amb arguments tan poc consistents com els de la columnista d’ABC que és capaç d’afirmar que hi ha alumnes que utilitzen els diners de les beques per posar-se més pit.

Beques boges?  no.  Les boges no són les beques.  Ni les vaques.  I potser no hi ha bogeria, sinó només classisme i allò tan vell dels rics a la universitat i els pobres a la formació professional.  La millor manera de preservar les posicions de poder a la societat.



juny 262013
 

La setmana passada vam poder llegir les declaracions de Joan Rosell, president de la CEOE, la gran patronal espanyola, mitjançant les quals afirmava que si els tribunals actuaven contra tots els empresaris igual com ho va fer amb Miguel Blesa, anirien tots a la presó.

Jo no entenc massa de qüestions bancàries, més que a nivell elemental d’usuari, evidentment;  i si fa no fa el mateix d’assumptes empresarials, però que la persona que dirigeix un banc que salta pels aires deixant una legió de petits estalviadors estafats amb participacions preferents i que ha de ser rescatat amb una autèntica monstruositat de milions d’euros de diner públic (del nostre diner)  encara pugui esperar que no se li reclami cap altra responsabilitat més enllà d’admetre errors de gestió, em sembla d’una barra impressionant.  I què no dir dels tribunals que li donen cobertura legal.

Si per al senyor Rosell això és normal i, pel que diu, pràctica habitual entre el club empresarial que presideix, potser sí que estarien millor tots a la presó.  Francament.

Si no fos pel drama de tantes famílies que va arruinar el senyor Blesa, no em semblaria gens malament que algú comencés a rodar un remake 2013 d’aquell Todos a la càrcel, de Berlanga.  Amb aquests i altres personatges similars, la cosa prometria.

juny 252013
 

La bestiesa del dia.  Bé de fa uns dies, de fet, però com que és absolutament atemporal, no ve d’aquí.  Pere Navarro parla de privatitzar la celebració de l’11 de setembre perqè es vol fer una cadena humana o perquè uns mesos abans es farà el concert per la llibertat, al qual, evidentment, no hi assistirà, com cal esperar d’un espanyolista capaç d’afirmar que ell i Rubalcaba (l’amo) impediran la ruptura d’Espanya.  Sort tenim dels nous salvadors de la unitat de la pàtria.

M’agradaria molt recordar-li a aquest home que el seu company de partit, aquell que va arribar a president per obra i gràcia de no vull recordar qui, va ser qui va blindar, justament cada 11 de setembre, el monument a Rafael Casanova per a ús, gaudi i autocomplaença de polítics, allunyant -segrestant, de fet- el monument de la ciutadania, per no haver d’escoltar opinions discrepants i increpacions diverses, en una meravellosa demostració de llibertat i de respecte a l’expressió social.

Francament, no em sé imaginar els organitzadors de la cadena humana obligant els catalanets a posar-se en fila per a res.  Més m’imagino un acte de participació lliure (ja posats a parlar de llibertat) i respectuosa.

I és que hi ha gent que abans de parlar hauria de fer una mica de memòria.  Però és clar, amb gent que fa bandera de referents tan catalans com el poemes de Miguel Hernàndez (més o menys consistents des del punt de vista literari, però no catalans -ni els cal-) no es pot esperar massa més que d’aquells que escoltaven, de sempre, Mediterraneo, de Llach.

Anem passant, que això no té remei, per més que algú encara s’hi vulgui entestar.

juny 242013
 

Un any més, amb l’estricta puntualitat de les festes amb data fixa, ha tonat la nit de Sant Joan, una finestra a la fantasia i a la il.lusió, que ens convida a compartir taula i foc, a cremar tot allò negatiu que ens assetja i a emprendre el camí cap allà on volem arribar, amb la seguretat que els follets d’aquesta breu nit sabran fer-nos un cop de mà quan calgui.  També és, potser per aquest mateix encant gairebé màgic, el moment més idoni per recuperar les il.lusions que el temps, l’experiència i el pragmatisme ens han fet deixar pel camí i tornar a il.lusionar-nos amb les coses senzilles.  Aquelles que realment ens poden regalar una mica de felicitat.  Aquelles que sabia gaudir el nen que vam ser.

I així ha estat un cop més.  Amb menys o menys petards (o cap), amb més o menys fred, amb vent o sense.  Finalment, allò que és essencial ha tornat a fer-se present a la llum d’una lluna rodona i encisadora.  Una nova revetlla de Sant Joan, aquest any amb regust de comiat i amb aroma de canvis i de noves realitats.

Aquesta nit no ens ha calgut rodar gaire món per acabar tornant al Born i per redescobrir que un tros de fusta pot ser un tresor i que la riquesa, tot sovint, ens la pot donar una simple taula vella, com diu la cançó.  Potser la mateixa taula companya inseparable de moltes nits de Sant Joan, fent un últim i meravellós servei.

YouTube Preview Image

 

juny 232013
 

No és cert que els dirigents del Partit Popular sempre menteixen.  De vegades, se’ls escapa la veritat, ni que sigui, molt em temo, de manera inconscient.  Regellim, si no, les paraules de Soraya Sáenz de Santamaría i el seu fantàstic ha llegado la hora del sacrificio de los políticos”, a propòsit de projecte de reforma de les administracions públiques.

Servidor, que d’això de la cosa pública en comença a saber alguna cosa, sempre havia pensat que els organismes administratius eren l’instrument per donar resposta a necessitats socials concretes, en qualsevol àmbit.  Innocent de mi.  La vicepresidenta espanyola, sense cap rubor, parla dels organismes administratius que vol eliminar com a cosa dels polítics.  Per tant, si s’eliminen, gent de partit a l’atur (o per recol.locar); i d’aquí la idea de sacrifici.  Del servei públic que es deixa de prestar, ni mitja paraula.  No cal.

Ara ja sabem quina és la seva idea del servei públic.  Un seguit de parcel.letes de més o menys poder on progressar per mèrits partidistes.  Ni més, ni menys.  El cert és que mirant les nòmines d’alguns d’aquests organismes, ja teníem alguna que altra sospita, però ara ja no ens queda cap dubte.  Vistes així les coses, són fàcils d’entendre totes les corrupteles, tràfic d’influències i arbitrarietats diverses que anem patint.  Al capdavall, segons la seva manera de pensar, poden fer i desfer com vulguin al seu cortijo administratiu particular.  Si fa no fa com Millet al Palau, vaja.

Sempre ajuda saber la veritat.  Ara només ens caldria una mica més de sinceritat per part d’altres destacats dirigents que ocupen altres administracions, perquè molt em temo que la història podria no ser massa diferent.

juny 222013
 

Hi ha una expressió tradicional, relativa a la gestió pública, que sosté que si vols no resoldre un problema, el millor és crear una comissió.

Aquesta mena de reflexió de la saviesa política popular m’ha vingut al cap per la proliferació de comissions, grusps de treball, pactes nacionals, taules, meses i tauletes de nit que darrerament proliferent tant a nivell nacional com municipal i que em porten a pensar que ens trobem en un punt on els nostres representants no saben, no volen o no gosen fer allò que cal fer i han optat per marejar la perdiu una estona a veure si les coses se solucionen soles, cosa que de tant en tant prou que passa.

Si mirem les coses en perspectiva, ens trobem a començaments d’un segle, i si fem un cop d’ull al que ha passat en circumstàncies cronològiques similars veurem que els començaments de segle acostumen a portar canvis prou importants, i crec que aquest que vivim no serà cap excepció.

Les polítiques erràtiques dels partits que han governat les nostres institucions les quatre darreres dècades evidencien el desgast definitiu de les seves propostes.  Ja que som a les portes de Sant Joan, m’atreviria a conjurar tots els esperits d’una nit misteriosa i màgica en el nostre univers col.lectiu i vaticinar canvis molt profunds en la llista i equilibris polítics a curt o mig termini.  Alguna cosa s’ha acabat i alguna mena de foc d’estiu acabarà fent cendra aquesta autèntica pira política que any rere any s’ha anat aixecant.

És hora de fer foc nou sobre mobles i andròmines ja totalment inútils.

juny 212013
 

Era d’esperar.  Comença l’ofensiva total del PP contra les competències autonòmiques.  El paraigua, el de sempre, allò d’estalviar recursos, amb la seva interpretació particular.

Fa pocs dies va ser el propi president Rajoy el que va apuntar les que segons ell són duplicitats competencials.  Seguint els seus exemples, les agències meteorològiques o el síndic de greuges, ja que tots dos tenen equivalents estatals que poden fer la seva funció.  Ahir mateix, aquesta mena de personatge sinistre, més propi de la ficció que de la realitat que és el ministre Montoro, donava més pistes al respecte.

Per una vegada, ajudaré a facilitar les coses als populars.  Jo els proposo un parell de duplicitats que permetrien estalviar temps i molta demagògia, alhora que serivien per assolir els seus objectius reals.  En el cas de Catalunya, aquestes dues duplicitats són el Govern i el Parlament.  Al capdavall, si ja tenim un govern estatal i unes Corts Generals, ens podem estalviar, seguint el seu raonament, les nostres institucions.  És una idea.

Ara que, ben mirat, i també per evitar duplicitats, potser el més fàcil seria esdevenir un estat propi, amb les nostres institucions no duplicades i ells que s’espabilin amb el seu puzle.

Cada cop són més barroers en les seves maneres de fer, encara que els seus objectius cada dia que passa són més clars.

juny 202013
 

Va dir Einstein que hi ha dues coses que són infinites:  l’univers i l’estupidesa humana, i que la primera encara estava per demostrar.  El mèrit del savi és que va pronunicar aquesta sentència abans que existís el PP, la qual cosa ja li podria atribuir un nou mèrit, el de ser un autèntic visionari.

Aquesta reflexió ve a compte de la darrera aportació científica popular al món de la lingüística i que intenta demostrar que el valencià és una llengua íbera.  Que aquesta gent no són gaire llegits ja fa dies que ho sabem, però d’aquí a ignorar tot el coneixement lingüístic, en el sentit més ampli del terme, hi ha un abisme.  Ja és simptomàtic que aquesta tesi s’hagi de debatre al parlament, espai generador de coneixement científic per antonomàsia, i no tinc cap dubte que si no se’n surtin acabin als tribunals, on sempre els quedarà el Constitucional

Però bé, ells són així, i tot val.  Fins i tot el ridicul, quan es tracta d’anar contra el català.

Ara només cal esperar a veure quan tarden els seus col.legues aragonesos a trobar una tauleta de fang de no sé jo quants segles, que demostri que Noé, per exemple, parlava lapao, i que aquesta va ser la llengua de la recontrucció de la humanitat després del diluvi.  Temps al temps.

css.php