Des 312018
 

I fins aquí hem arribat. Escurem amb delit les darreres hores d’un any que se’ns escola entre els dits, amb la certesa que no tornarà. Avui sembla obligat, potser per la consciència, potser per la saviesa i la necessitat d’aprendre, passar comptes amb aquests dotze mesos, abans d’arrencar definitivament el calendari i penjar-ne un de nou.

Si ens hi fixem una mica, més enllà de les anècdotes puntuals i de tot allò que diran i repetiran els mitjans de comunicació, segurament han estat uns mesos per seguir construint somnis impossibles, o per arraconar quimeres irracionals. Dotze oportunitats de tancar portes i llençar la clau, perquè no hi fem res allà on no tenim res a fer, i obrir horitzons nous de bat a bat. Dotze mesos per fer realitat algunes il·lusions i per dibuixar-ne d’altres que aviat es materialitzaran. O també per incorporar elements i espais nous que engeguen al foc moltes rampoines. Dotze mesos, al capdavall, per viure, cadascú a la nostra manera, i per retenir en la memòria, sabedors que igual com els fulls d’un almanac, res no impedirà que cada dia sigui nou i sorprenent, si així ho volem.

Ben mirat, aquest any potser no ha estat massa diferent dels anteriors. O potser ha estat un any de trànsit cap a noves realitats, qui ho sap. El temps ho dirà. Sigui com sigui, i vés a saber per quin atzar capriciós, ahir mateix, en una mena de preludi d’un final en alt, la boira es va obrir per unes hores, retornant-nos el blau d’un cel sempre seductor i permetent que, en girar els ulls amunt, poguéssim contemplar de nou les esteles d’uns avions que mai no s’aturen, d’aquí cap allà, traslladant destins i esperances; i les estrelles en la nit.

Des 302018
 

És el que té viure a les fondalades. Quan a tot arreu lluu el sol i els meteoròlegs parlen d’anticicló i de bonança, aquí la boira tot ho amaga i tot ho pinta d’un gris intens i avorrit; d’altra banda, un signe dels temps que corren, potser.

La boira amaga la llum i tot ho enfosqueix. I la llum és energia i és vida. Passar dies i més dies enmig de la boira, més enllà de les imatges bucòliques i difuminades que ens regala dia sí i dia també, cansa, et tanca a casa i permet que l’apatia i la mandra campin lliures, sota un cel adust i auster.

Cal llum enmig de la foscor i la boira. O cal aprendre a viure i a fer i desfer en un escenari advers, trist, descolorit, en el qual, malgrat tot, aconseguim de fer lluir petits punts de llum, ni que només sigui, que marquen el camí i que fan confortables les estances. Al capdavall, cap bé ni cap mal dura cent anys; i la boira, per més densa i tancada que sigui, sempre s’acaba esvaint. Qüestió de paciència i de no deixar-se endur per la nostàlgia melancòlica del gris.

Des 292018
 

Engegar la maquinària judicial és llençar muntana avall una bola de neu immensa que només es va fent més i més grossa així que avança. Justament això és el que va fer el govern del PP, amb el suport incondicional de Ciutadans i PSOE, no ho oblidem mai, contra tot i contra tothom que fes olor d’independentisme.

Dels líders polítics ja n’hem parlat prou. Ara mateix, a la presó o a l’exili. També n’hem parlat de la multitud de causes obertes contra ciutadans de tota mena i condició, contra alcaldes, mestres, funcionaris… Ara arriba el torn als mitjans de comunicació públics, aquella presa major cobejada pel trio del 155, i els directors de Catalunya Ràdio i TV3 també són citats com a investigats pel Jutjat número 13 de Barcelona, pels fets de l’1 d’octubre de l’any passat.

A poc a poc, les nostres grans estructures de país (encara esperem les d’estat) van caient una a una. No siguem càndids: no tenim cap govern efectiu, tenim un parlament paralitzat, una escola amenaçada, una cultura i unes tradicions sota vigilància i uns mitjans públics que avancen pel camí de la intervenció definitiva. Què ens queda? Amb prou feines la llengua (serà que a hores d’ara ja ni es veu com a perill?) i una societat que es resisteix a acceptar que tot va ser en va.

Mentre alguns s’entesten en allò d’eixamplar la base, no veuen, o no volen veure, que ens anem quedant, lentament i inexorablement, sense terra sota els peus. Això sí, anem fiant el futur per a quan es resolguin uns judicis injustos, sense adonar-nos, o potser a plena consciència, que aleshores serà massa tard per a tot. Mentrestant, com diu la cèlebre frase cinematogràfica, tot es perdrà, com llàgrimes entre la pluja.

Des 282018
 

28 de desembre, dia dels innocents. Dia que recorda la matança de tots els nens menors de dos anys, per ordre d’Herodes, amb la intenció d’eliminar el nen Jesús, segons diu la tradició cristiana.

D’altra banda, aquest mateix dia, vés a saber per quina estranya coincidència, es dedica a fer bromes i a penjar llufes, ninotets simples de paper, que ens recorden les llufes originàries, dones encantades que viuen als boscos, segons la mitologia popular, i que es dediquen a riure’s de la gent, especialment de les persones més innocents.

Avui, tot plegat és confós i va perdent el sentit originari. De tota manera, em sembla especialment oportú recordar, en aquesta data, els moderns innocents: els que pateixen presó, exili o persecució injustos, en un intent desesperat de destruir qualsevol ombra de lideratge independentista, a través d’una macabra adaptació contemporània de la història bíblica.

Pel que fa a les llufes, alguna que altra traurà el nas pels informatius de tota mena. Sigui com sigui, la més cruel és la que ahir ens va penjar la justícia espanyola, amb el repartiment de tribunals per jutjar els presos i encausats pel procés. Una llufa més d’aquest autoproclamat estat de dret, tot i que sense gens de gràcia.

Des 272018
 

Cada dia que passa tinc més clar que vivim un present sense nord ni guia, destinat a repetir els fracassos del passat, malgrat els discursos, les bones paraules i, sobretot, la decisió d’una societat que ha aguantat de tot per defensar la seva sobirania.

Aquests dies hem sabut que el president Torra ha fet arribar a la Moncloa una llista de 21 punts que haurien de ser la base per començar a parlar seriosament de la resolució del “conflicte català”. Tota una demostració d’habilitat política i de capacitat, sense cap mena de dubte, això de la proposta de diàleg. La resposta de Madrid, ara mateix, la de sempre: ja ens ho mirarem quan ens vingui bé, que ara mateix no ens ve de gust.

21 punts. Ja en quantitat, anem de rebaixes. O és que potser hem oblidat els 23 de Mas o els 46 de Puigdemont, en el seu moment? Quina va ser la resposta en tots dos casos? Quina serà en aquesta ocasió? L’única diferència entre aleshores i ara són els presos polítics i els exiliats (aquests no tant, no ens enganyem). Però per a l’Estat i els seus poders, això no és cap problema, ans al contrari. Mirem com s’hi agafen per demostrar el seu poder, la seva contundència impertèrrita, i perquè uns i altres, però especialment els presos, serveixin de prova tangible de la seva defensa a ultrança d’allò que en diuen Constitució.

Estem a punt de tancar un any perdut, empresonat, i el que ve no pinta millor. Seguim fent llistes de greuges i demandes, o escrivint la carta als reis. Tant li fa. Ara que, posats a demanar, potser caldria posar-nos en mans dels tres savis d’Orient (per al Pare Noel ja fem tard) per demanar una mica de llum, una estrella, que il·lumini la intel·ligència política d’aquells que regeixen els nostres destins, abans no es completi la voladura controlada d’allò que tants esforços ens ha costat construir, sobretot ara que tenim un nou manual d’instruccions a negociar (i a rebaixar), com a pretext.

Des 262018
 

Encara amb els ulls mig tancats pel cansament que deixa un Nadal intens, farcit de festa, de retrobaments i d’excessos, encarem Sant Esteve, dia de trànsit cap a la rutina del breu parèntesi que ens acostarà a la fi de l’any, amb encara més excessos i més celebracions.

Avui és un d’aquells dies en què apeteix anar a poc a poc, al ralentí gairebé, assaborint encara el regust d’ahir i sense pensar massa en el demà. Avui serà un dia de restes, de reciclatge culinari, d’escurar tot allò que ahir semblava poc i que avui és prou. Endreçarem casa i, a poc a poc, la normalitat d’uns espais encara guarnits i il·luminats de manera diferent de l’habitual, que aniran recuperant un aspecte tranquil.

Diuen que la felicitat ve de preparar les coses, de fer-les i de recordar-les. Ben segur que tots en trobaríem multitud d’exemples: un viatge, una trobada, una feina acabada… En això, també, el Nadal se’ns acosta a la vida. Gaudim pensant-lo i preparant-ho tot per a un gran dia, gaudim d’aquelles breus i denses hores i, finalment, gaudim de la memòria, amb la satisfacció de saber que tot està bé i que, malgrat tot, la pau nadalenca és possible.

Des 252018
 

Avui és un bon dia per celebrar que som aquí, amb els que tenim a la vora; per recordar els que ja no hi són, els que ens agradaria que hi fossin i els que no hi poden ser.

Entre tots, i per a tots, desitgem-nos un bon Nadal, i visquem amb intensitat i amb traça cada moment.

Des 242018
 

Aquesta nit serà la nit de Nadal, una nit que, segons diu la cançó, és nit d’alegria. Una afirmació, aquesta, que per molt que pugui semblar innocent i infantil, potser no ho és tant, i tal vegada sí que és bo, ni que només sigui un cop a l’any, aconseguir que una nit, sigui nit d’alegria.

Sobra temps per a la tristesa, per a les preocupacions, per a les cabòries i per al dolor, en aquests temps convulsos i confusos que ens ha tocat de viure. Per aquest motiu, posem-nos en matèria i deixem que, d’aquí a unes hores, l’alegria s’escampi pel nostre voltant i entre els que tinguem a la vora.

La nit de Nadal és una nit que convida, també, a recordar els que no tenim a la vora, els que no hi són, els que voldríem que hi fossin, i els que no cal que hi siguin, inclús. Però enmig de records i enyors, deixem-li espai a l’alegria, aquesta nit i, per damunt de les preocupacions, la ira, la indiferència, o qualsevol altre rastre negatiu, defensem l’alegria sincera, pura, simple. Defensem allò que ens pot aportar felicitat autèntica, ni que només sigui durant unes hores. Després ja tornarà la rutina i els seus entrebancs. Però aquesta nit, no. Aquesta nit, fem nostres les paraules del poeta uruguaià Mario Benedetti:

Des 232018
 

Doncs, ves per on, ja som a l’hivern, a un hivern que comença amb lluna plena, que no és mala manera de començar. De fet, la lluna s’associa al poder femení, als canvis ràpids en les emocions, i també a la fantasia i a la imaginació. Sense cap dubte, tot un seguit de valors o de significats que lliguem prou bé amb els del Nadal que ja tenim trucant a la porta.

Lluna plena, festes nadalenques i hivern. Una curiosa i atractiva combinació plena de possibilitats, perquè cadascú les concreti com millor pugui o li plagui. L’hivern és fred, terra aturada, pausa. Però també és escalf, llar i espai de trobada, potser per contemplar la lluna, blanca i distant, sempre misteriosa i sempre seductora.

El desembre se’ns en va per sempre i vénen mesos de fred, de boira, de neu. Però abans, dies de retrobament, de taula parada i de somriures amables. Dies de fantasia i de màgia que brolla d’una soca, d’un pessebre, o d’un arbre guarnit de llumets i coloraines. I és que així és l’hivern, una pugna constant entre la nit i la llum, entre el foc i el fred, entre un temps que ens convida a tancar-nos a casa, i mil raons per sortir-ne i gaudir de la festa, malgrat tot.

L’hivern ha arribat. Enguany, amb les nits il·luminades per una lluna immensa. La resta, cosa nostra.

Des 222018
 

I després de la tempesta, la calma. Bé, suposant que d’allò d’ahir se’n pugui dir tempesta i que del que ve a partir d’avui mateix, en diguem calma. Sigui com sigui, el resultat de tot plegat m’ha recordat la imatge medieval del senyor de les terres, a cavall i envoltat d’una guàrdia ben armada, passejant-se pels carrers bruts de qualsevol poblet de les seves possessions, llençant quatre monedes a terra perquè les pleguin, agraïts, els seus vassalls.

Ahir també vam tenir per aquí tota la cort ministerial, amb la seva guàrdia pretoriana inclosa, llençant quatre almoines, esperant gratitud i servilisme. Perquè, no ens enganyem, una mena de declaració sense sentit i sense cap valor, en memòria del president Companys, o una nova promesa d’inversions milionàries en infraestructures, que ja sabem que, com totes les anteriors, no s’executarà ni de bon tros, només són almoines llençades a l’aire perquè algú les plegui. Caritat inútil d’abans de Nadal.

I de propina, el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, en una demostració clara de poder. Un canvi de nom que suposa, d’una banda, una nova reivindicació del règim del 78, d’una altra el ridícul d’aparellar l’Adolfo Suárez, de Madrid, amb el Josep Tarradellas, de Barcelona i, sobretot, una demostració més que clara de qui mana i qui decideix sobre les nostres vides i sobre les nostres legítimes demandes.

Doncs, au, arrepleguem les quatre misèries i endavant que no ha estat res. Per cert, no hi ha hagut ni els morts ni la guerra civil que auguraven els oracles d’Arrimades i Casado. Mala sort. De moment, sembla que l’únic que matarem serà el gall per menjar en família, encara que us costi de creure. Caldrà esperar una altra ocasió, a veure si algun dia els serfs es revolten i us donen la raó.

css.php