Des 212018
 

Avui, i ja fa uns dies, de fet, però especialment avui, ben bé podria ser qualificat com el dia de la provocació. Em sap greu, perquè sempre espero una mica més de l’espècie humana, però tot el que estem vivint aquests dies, i tot el que em temo que ens queda per veure avui, m’ha recordat aquells documentals de bestioles en què els mascles despleguen totes les seves habilitats i potencialitats per mirar d’intimidar altres mascles i, al capdavall, aconseguir la femella de torn, o el domini de la manada.

Avui, Barcelona és la capital mundial de la provocació. És una provocació fer un Consell de Ministres a Cataluna. També ho és la data escollida, i el lloc, i el desplegament policial, i les declaracions dels líders i del cor de palmers que els envolten. Però també ho és el tacticisme estèril del Govern, i les notícies confuses sobre què passarà avui, i la idea de controlar el territori tallant unes hores quatre carreteres o col·lapsant Barcelona. I també ho és presentar demandes preventives pel que pot arribar a passar, en nom de l’estat de dret, o cridar al diàleg des de l’amenaça. Tot marcar postura, i ben poca cosa més, no ens enganyem.

I després, què? Francament, només hi veig dues postures possibles. La primera, demà mateix plegar veles els uns i els altres, que arriba Nadal i toca tenir-ho tot a punt, i ja en parlament passat Reis, o carnaval, o Setmana Santa o el sant judici. La segona, que la provocació esdevingui acció, segurament violenta, i sense via de retorn.

Hi ha una línia invisible que encara no s’ha creuat, per més que molt se n’hagi parlat, que és la de la violència de gent d’aquí, farta i tipa de tot i de gairebé tothom, contra els interessos polítics, econòmics, socials… espanyols (i de retruc potser contra els nostres). Les crides sempre són a la mobilització pacífica, però si aquesta línia es travessa, no ens enganyem, no té retorn possible. Realment estem disposats a creuar-la? Realment hi ha res que valgui una vida? Aviat ho sabrem. Tot dependrà de si la provocació és només això, o si un bàndol, o l’altre, perd els nervis, tan fonamentals en tot desafiament, i tira pel dret.

css.php