Des 272018
 

Cada dia que passa tinc més clar que vivim un present sense nord ni guia, destinat a repetir els fracassos del passat, malgrat els discursos, les bones paraules i, sobretot, la decisió d’una societat que ha aguantat de tot per defensar la seva sobirania.

Aquests dies hem sabut que el president Torra ha fet arribar a la Moncloa una llista de 21 punts que haurien de ser la base per començar a parlar seriosament de la resolució del “conflicte català”. Tota una demostració d’habilitat política i de capacitat, sense cap mena de dubte, això de la proposta de diàleg. La resposta de Madrid, ara mateix, la de sempre: ja ens ho mirarem quan ens vingui bé, que ara mateix no ens ve de gust.

21 punts. Ja en quantitat, anem de rebaixes. O és que potser hem oblidat els 23 de Mas o els 46 de Puigdemont, en el seu moment? Quina va ser la resposta en tots dos casos? Quina serà en aquesta ocasió? L’única diferència entre aleshores i ara són els presos polítics i els exiliats (aquests no tant, no ens enganyem). Però per a l’Estat i els seus poders, això no és cap problema, ans al contrari. Mirem com s’hi agafen per demostrar el seu poder, la seva contundència impertèrrita, i perquè uns i altres, però especialment els presos, serveixin de prova tangible de la seva defensa a ultrança d’allò que en diuen Constitució.

Estem a punt de tancar un any perdut, empresonat, i el que ve no pinta millor. Seguim fent llistes de greuges i demandes, o escrivint la carta als reis. Tant li fa. Ara que, posats a demanar, potser caldria posar-nos en mans dels tres savis d’Orient (per al Pare Noel ja fem tard) per demanar una mica de llum, una estrella, que il·lumini la intel·ligència política d’aquells que regeixen els nostres destins, abans no es completi la voladura controlada d’allò que tants esforços ens ha costat construir, sobretot ara que tenim un nou manual d’instruccions a negociar (i a rebaixar), com a pretext.

css.php