Des 302018
 

És el que té viure a les fondalades. Quan a tot arreu lluu el sol i els meteoròlegs parlen d’anticicló i de bonança, aquí la boira tot ho amaga i tot ho pinta d’un gris intens i avorrit; d’altra banda, un signe dels temps que corren, potser.

La boira amaga la llum i tot ho enfosqueix. I la llum és energia i és vida. Passar dies i més dies enmig de la boira, més enllà de les imatges bucòliques i difuminades que ens regala dia sí i dia també, cansa, et tanca a casa i permet que l’apatia i la mandra campin lliures, sota un cel adust i auster.

Cal llum enmig de la foscor i la boira. O cal aprendre a viure i a fer i desfer en un escenari advers, trist, descolorit, en el qual, malgrat tot, aconseguim de fer lluir petits punts de llum, ni que només sigui, que marquen el camí i que fan confortables les estances. Al capdavall, cap bé ni cap mal dura cent anys; i la boira, per més densa i tancada que sigui, sempre s’acaba esvaint. Qüestió de paciència i de no deixar-se endur per la nostàlgia melancòlica del gris.

css.php