ag. 312015
 

Molt negres se les han de veure aquells que s’oposen a la independència per haver de recórrer a un personatge de tan dubtosa memòria com Felipe González.  I és que acaba d’entrar en escena un dels pocs que faltaven per dir-nos que som una colla de nazis.  I ho ha fet.

Potser la jubilació de luxe de l’expresident li ha fet perdre una mica la memòria, fins al punt d’oblidar que els nazis van ser una colla d’assassins, responsables d’un veritable projecte d’extermini ètnic, sota l’empara d’un estat.  No em consta -potser el meu fanatisme no em deixa veure la realitat- l’existència de forns crematoris a Montserrat, ni de camps d’extermini als cingles de Tavertet, posem per cas.  Tot i que qualsevol dia també ens ho podem sentir.

Però encara pitjor que la desmemòria de Gonzàlez és la poca autoritat moral amb què parla de segons quines coses.  No oblidem que l’ombra d’una autèntica banda criminal, els GAL, encara es projecta sobre la seva persona i sobre les seves accions de govern.  I no oblidem tampoc que ell mateix és una de les millors (i més indignes) proves de com funcionen les portes giratòries en política, on determinades decisions acaben facilitant una mena de pensió de luxe en algun consell d’administració.  En aquest cas, d’una companyia gasista, curiosament.

Un nou exercici de cinisme sense límits, l’aparició de González.  Ara que ja ha soltat la seva parida, ja pot tornar a la seva ociosa existència i a escoltar les lloances dels seus escolanets d’allò que encara s’entesten a qualificar de socialisme.



ag. 302015
 

“Tal faràs, tal trobaràs” diu la dita.  Tot i que d’entrada pugui sonar a sentència gairebé condemnatòria, aquesta afirmació acaba tenint força sentit en gairebé tots els àmbits de les nostres vides.  Qui no es va sentir “si estudies, aprovaràs”, en etapa escolar, sense anar més lluny?  Tant si era per reconèixer els nostres mèrits com per recriminar les nostres carències.  I és que la major part de les coses no acostuma a passar per casualitat ni per atzar, sinó que és, vulguem o no, el resultat lògic de tota una sèrie de comportaments i d’actituds.

Estimem, i acabem sent estimats.  Treballem i, d’una manera o altra, se’ns acaba reconeixent la feina.  Estudiem, i acabem sabent coses.  Així de senzill, o potser així de complicat, perquè no sempre és tan fàcil trobar la manera d’arribar a allò que voldríem assolir.  Ni d’evitar allò que no voldríem a cap preu.

Suposo que deu ser el final de l’estiu qui m’ha fet venir al cap aquesta reflexió.  Suposo que també la manera com haurem passat quest temps de fer coses diferents a les que fem durant la resta de l’any marcarà una mica com seran els propers mesos, tant si hem estat treballant, com si hem pogut descansar.  A cap i a la fi, acostumem a ser allò que fem, perquè sempre construïm el nostre futur a partir dels nostres fets, de les nostres acciones, no de les grans paraules, ni de les bones intencions.

 



ag. 292015
 

És vergonyós que vingui a donar lliçons de democràcia segons qui.  Concretament, per exemple, aquells que estan impedint, tant com poden, el vot dels catalans residents a l’estranger, amb tota mena d’entrebancs administratius i procedimentals.

De tota manera, la situació més insultant és la que deixa al descobert la negativa de la Junta Electoral Central d’allargar una setmana el termini per fer aquests tràmits des d’altres països, amb mil excuses de mal pagador, i acceptar-lo per al cas dels militars que podran votar a les eleccions del 27 de setembre.  Als militars se’ls autoritza el que als civils se’ls nega.  A què em recorda aquesta situació?

Que sigui aquesta colla la que vinguin a donar lliçons és per engegar-los a pastar.  Lliçons de què? De manipulació? de discriminació de la població civil?  D’altra cosa, francament, no se m’acut.

Bé, al cap i a la fi són els mateixos que ordenen escorcolls judicials prèvia notificació als mitjans de comunicació.  Tot plegat fa més pinta d’espectacle i de provocació que no pas d’interès per descobrir la veritat.  I això sí que em sembla realment greu, que la recerca de la veritat (i dels possibles delictes, si es poden demostrar) sigui secundària i quedi tapada per tantes maniobres matusseres per forçar el sentit de determinats vots, o per impedir-los, segons el cas.

Malgrat tot, no perdem de vista allò que és realment substancial.  No oblidem què estarem votant el dia 27, i la resta vindrà sola.  De moment, tot sembla una presa de pèl a la democràcia i a la justícia, per més que diguin.



ag. 042015
 

Ja tenim convocades les eleccions del 27 de setembre.  Després de mesos de debats a voltes fructífers i de tant en tant absolutament evitables, arriba el moment de votar si volem ser independents o no.  I no perdem de vista que, de fet, el que fem és una doble votació:  la primera, per escollir la composició del nou Parlament, i la segona -i aquesta sí que és ben bé allò d’una persona un vot- per deixar clar si hi ha una majoria de votants, o no, a favor de la independència.

En el primer cas, ja sabem com va la llei electoral, i el repartiment d’escons i tot legat.   En el segon, i com sempre passa amb els referèndums, el triomf o la derrota es mesuren en nombre total de vots.  Qui en treu un més que l’altra opció, guanya.  I això ho entén i ho accepta tothom que viu en un sistema democràtic.

El 27 de setembre, doncs, cometríem un greu error si penséssim que amb una majoria parlamentària ja fem, perquè no serà veritat.  Cal guanyar en vots, i la majoria de diputats vindrà sola.  Només si no perdem de vista aquest principi podrem guanyar, una opció possible, però ni de bon tros segura.

A partir d’ara, que tothom faci allò que consideri que ha de fer, que es manifesti, que faci campanya, que expliqui coses, o que guardi silenci i escolti. Però sobretot, per damunt de tot, que el dia 27 no falli.  Perquè aquest cop sí que el resultat només depèn de la majoria de nosaltres i de la suma de cadascun dels nostres vots individuals, siguem d’on siguem i vivim on vivim.

ag. 032015
 

Fa quatre dies, com aquell que diu, que assistíem al suposat darrer acte de la comèdia del PSC i els seus posicionaments respecte a futurs pactes, en un exercici d’incoherència política, disfressada de flexibilitat, francament lamentable.

Sigui com sigui, al llarg de juliol, amb un generós esforç de bona fe, hauríem pogut arribar a acceptar que el PSC no aniria del bracet de Ciutadans, de qui suposadament estan molt lluny a nivell ideològic, llevat de casos puntuals com ara l’ajuntament de Lleida.  Admetem pop com a animal de companyia, doncs.  Però vet aquí que ha començat agost amb unes noves declaracions de Miquel Iceta, ara en el sentit que no descarta un pacte amb Ciutadans a l’Estat. Segons ell seria per sortir de l’embolic que han fet Mas i Rajoy.  Embolica que fa fort.

No em vull posar a la pell del votant del PSC, francament.  Em costa molt imaginar quina idea i quin projecte votaria, perquè els canvis d’orientació són tan vertiginosos que maregen.  I com que servidor és propens al mareig, mes m’estimo mirar a una altra banda on les coses siguin una mica més clares, mes creïbles i més útils per garantir una vida millor al nostre país.

Ells en diran centralitat, però per a mi, tot plegat, no passa d’una barreja d’incompetència, incapacitat i necessitat de conservar poder, al preu que sigui.  La ideologia (i l’ideari d’esquerres) ja fa molt de temps que planta malves, a cal PSC, per més que encara es vulgui esgrimir, per a delit de nostàlgics.

ag. 022015
 

Ha plogut.  I com passa de vegades, ha plogut malament.  Massa aigua en poca estona, massa vent, i el rastre de botigues inundades, de coses fetes malbé, d’aigua entrant i sortint per allà on no toca, i d’impotència davant de les forces de la natura, que sembla que juguin a superar-nos sempre que els ve de gust.

Però amb la darrera gota del temporal -o fins i tot mentre cau- apareixen unes altres forces: la voluntat de fer-hi front, les ganes de refer allò que s’ha destruït i l’afany de superació de tota adversitat.  Així, a les poques hores d’un aiguat, les ciutats recuperen la seva fesomia habitual, les botigues tornen a obrir, l’aigua ha desaparegut d’allà on mai no hauria hagut de ser i, indefectiblement, el sol torna a lluir.

L’estiu i les seves tronades ens recorden que viure no és garantia de res.  Que la calma, com la calor d’agost, dura el que dura, i no més.  Que els problemes mai no ens deixaran del tot, sigui en forma de malaltia, d’atur, de solitud… però també ens recorden que si bé no podem anar contra els elements, ni evitar que es girin contra nosaltres, sí que tenim la capacitat de fer-hi front i de reconstruir tot el que han pogut ensorrar, per més desiguals que siguin les forces, i per més superats que ens veiem de vegades.  És qüestió de voluntat i de no defallir, per més que se’ns mullin els peus i les parets, o que se’ns despengi el sostre.

ag. 012015
 

Sorprenents, o potser no, les declaracions del cap de llista de Catalunya, sí que es pot, Lluís Rabell, afirmant que “si no hem pogut fer un referèndum, menys podrem fer la independència“.  I dic que són sorprenents perquè venen del cap de cartell d’una formació que aspira a fer una revolució política i social, justament en un país on, com bé ens recorda, ni hem pogut fer un referèndum.

Quina credibilitat tenen aquests que parlen de canviar la societat i neguen el gran instrument per fer-la possible, poc o molt, a Catalunya?  Suposo que la mateixa que aquells que diuen negar el pa i la sal dels pactes a Ciutadans i no s’estan de fer-se’n companys de viatge a més d’un ajuntament.

En una curiosa coincidència, a l’editorial de Vilaweb d’ahir, Vicent Partal reflexionava sobre la composició del nou Parlament, amb una pila de noms que li atorgaran una capacitat i un prestigi, en tots els àmbits, com segurament no havíem vist mai.  Molts noms, dit sigui de passada, no necessàriament sotmesos a l’obediència deguda als partits.  A veure si resultarà que l’autèntica nova política vindrà de la no política?  De la gent sense carnet però amb ganes de fer.  A veure si resultarà que sí que es pot, ni que no sigui per part dels que en fan bandera…

Poder o no poder, de vegades, és només qüestió de voluntat, de preparació, de constància i de ferma convicció.  I ara mateix veig signes de canvi prou clars, i no venen precisament de la formació que encapçala Rabell.

css.php