maig 312018
 

Què hi fan els radicals, adoctrinadors, fanàtics, nazis, intolerants, traïdors, feixistes, hereus dels terroristes… és a dir, els diputats independentistes, participant d’una moció de censura que, a tot estirar, pot substituir un govern espanyol que ens odia per un altre que n’ha estat i és còmplice i partícep d’aquest odi?

Costaran molt de pair les imatges i les paraules d’unes persones amb un llaç groc a la solapa parlant sobre si cal donar suport o no a un hipotètic relleu al govern;  sobre si aquells que ara mateix, com aquell que diu, no s’estan d’insultar, vexar i humiliar el nostre president i els presos polítics i exiliats.  De debò que hem de fer el joc a aquesta gent i ajudar-los perquè puguin arribar al poder?  És més, què hi pinten els diputats independentistes  prenent part i posició en una pura pugna partidista entre dos (o tres) partits que ens odien i que porten mesos deixant-nos-ho ben clar?

No sé què en deuen pensar els presos i exiliats.  Bé, potser més m’estimo no saber-ho, perquè segons com vagin les sessions al Congrès del Diputats d’avui i de demà, quedarà molt clar que s’assumeixen els empresonaments i l’exili, amb la més absoluta normalitat, com una part més d’una estranya i segurament poc confessable estratègia política, de finalitats no massa presentables.  Segons com vagi tot plegat, aquests diputats, i els partits que representen, hauran de donar moltes explicacions, sobretot a tants i tants milers de persones que durant mesos i mesos han sortit al carrer reclamant la llibertat i defensant la dignitat d’unes institucions que poden quedar molt malmeses, a nivell de credibilitat i de coherència, en només dos dies.

No estaria molt més bé deixar que els partits del 155 es matin entre ells, si volen, i nosaltres formar Govern i començar una urgent i imprescindible reconstrucció institucional i nacional?  Doncs es veu que no.  Deu ser allò de la qüestió de prioritats.  O un cert tuf a claudicació, si no a traïció, directament.  Aviat se sabrà.

maig 302018
 

Recuperem els clàssics.  En aquesta ocasió tot un clàssic del futbol, el mític Johan Cruyff, qui va dir que si tu tens la pilota, no et poden fer gols.  És una evidència que a Catalunya, fa massa mesos que no tenim la pilota, i que els gols ens cauen un darrere l’altre.  Ahir, però, vam tenir el primer indici clar de la possibilitat de recuperar el control del joc i la iniciativa, perquè el president Torra va anunciar la composició del futur Govern, sense consellers presos ni a l’exili, però Govern al capdavall, que no és poca cosa.

Aquest nou equip té al davant un repte descomunal:  reconstruir una administració malmesa i refer un país agredit.  Caldrà establir bè les prioritats.  Modestament, proposaria:  primera, alliberar els presos;  segona, restituir els cesats;  tercera, recuperar les estructures torpedinades;  i quarta, començar a construir una maquinària administrativa al servei real d’un projecte de país nou, i no ancorada en rutines antigues, com fins ara, en massa ocasions i en gairebé tots els àmbits.

El nou Govern, però, si sap llegir la realitat i aprendre d’aquests darrers mesos, tindrà una valuosíssima informació per saber dissenyar els objectius a curt, mig i llarg termini, prescindint d’urgències històriques absurdes, i sabrà amb qui pot comptar -detall gens menor, a tots els nivells- per constuir el futur.  Els llargs mesos del 155 han posat cadascú al seu lloc, si sabem analitzar correctament tot el que ha passat.

Ja hi ha qui parla de claudicació i tot plegat, i qui s’omple la boca amb el poder de l’estat de dret.  Qui diguin.  Al capdavall, els fets seran els que donaran o treuran la raó.  Cal saber de què és capaç el nou Govern, i si realment l’aparell jurídic de la Generalitat començarà la croada de denúncies, a hores d’ara ja imprescindible, contra polítics, periodistes, governants, activistes i qui calgui, que han gaudit d’uns mesos d’impunitat absoluta per mirar d’humiliar les nostres institucions i la nostra dignitat personal i col·lectiva.  Ara és el moment de recuperar de debò la iniciativa, de tenir el control de la pilota i de començar a fer gols, que la remuntada serà llarga, però imprescindible, si realment volem guanyar.  Si és que realment volem omplir de sentit, de significat i de continguts aquest mot avui encara tan eteri que és “república”.

maig 292018
 

Aquesta setmana, moció de censura al Govern de Madrid, i debat ben sorollós a la capital del regne sobre el suposat suport que hi puguin  donar els grups independentistes.  Aquí, el debat no fa tanta escandalera, però sembla que sí que hi ha contactes i converses discretes sobre si cal donar suport o no a la iniciativa dels socialistes espanyols.

D’acord que la política és l’art de la negociació i del pacte, però, de debò, és racional votar al costat d’aquells que no s’estan d’atacar-nos amb tota la seva violència verbal, titllant-nos de terroristes i de fanàtics?  al costat d’aquells que van aplaudir l’empresonament del nostre Govern?  dels que es manifesten satisfets al costat de l’extrema dreta franquista?  Això és el que volen els nostres líders, fins i tot des de l’exili o des de la presó?  Aquesta ha de ser la resposta a la dignitat de tanta i tanta gent que va ressistir l’1 d’octubre, i tants i tants cops després?  No sé què s’està coient, però no m’agrada.

Aniria sent hora que entenguéssim que tant ens fa si a Madrid governa un partit corrupte fins al moll de l’os, o un de neofalangista, o un que en nom de les esquerres abraça el feixisme.  Tant ens fa, perquè en qualsevol dels escenaris estarem davant d’algú que ens vol destruir com a poble, com a cultura i com a identitat.  El que passi amb la moció de censura aquesta no és la nostra guerra, i faríem molt bé de ni acostar-nos a les trinxeres, perquè sempre rebrem, i per totes bandes.

El que sí que és urgent, i cada dia que passa més, és recuperar el control de les nostres institucions, avui encara en mans de qui les vol inoperants.  O les recuperem ja i comencem a reconstruir el país que ens està quedant, o que els partits majoritaris a Catalunya forcin la dimissió massiva de tots els alts càrrecs de l’Administració de la Generalitat que hi tenen nomenats.  O tenim tot el control institucional, o el cedim completament, a veure si el poden assumir. Però seguir com fins ara només ens desacredita com a país i ens humilia davant dels que ens volen vençuts i que es vanten de com de bé funciona tot gràcies a la seva usurpació.  I aquesta sí que és, o hauria de ser, la nostra guerra.

maig 282018
 

Cal fer un salt enrere en el temps i situar-nos a principis dels ans 80 del segle passat per anar a buscar una època en què uns ajuntaments democràtics, tot just retrobats -molts d’ells socialistes, dit sigui de passada-, van dur a terme l’empresa titànica de recuperar els carrers i les places per a la ciutadania, per a la lliure expressió de tota mena d’idees i de propostes culturals, artístiques, polítiques, cíviques…  Es tractava, al capdavall, de retoranr l’espai públic a la gent;  uns espai públic segrestat durant dècades per la policia, en tant que garant de l’ordre i la pau oficial, i per l’església, l’exèrcit i les autoritats, per als actes públics, sempre oficials, del franquisme.  Era el moment de recuperar les festes tradicionals, el carnaval, les manifestacions, els espectacles… En resum, les llibertats i la democràcia.

Resulta curiós -i indingnant- que avui mateix siguin els hereus d’aquells alcaldes, molts dels quals encara tenen la barra de proclamar-se socialistes, els que prohibeixin que els espais públics siguins espais de lliure expressió, en el sentit més ampli de la paraula, i vulguin retornar-los a la buidor de la convivència oficial, o a ocupar-los només amb aquells actes que ells mateixos presideixen i on exibeixen sense cap pudor el seu suposat poder.  Aquesta actitud és totalment esperable de Ciutadans, perpetuadors del llegat més cruel del feixisme franquista, però fa mal comprovar,  que també les suposades esquerres pugen amb fruïció al carro ja gairebé desbocat de la repressió que patim.

Els espais públics, els carrers, les platges i les places de les nostres ciutats i pobles han de ser espais de trobada, on puguin conviure tota mena de maneres de pensar i d’opinar, no quiròfans asèptics on s’amputin el lliure pensament i la llibertat d’expressió, i molt menys encara, quan es fa amb el cininsme d’uns suposats valors democràtics que anem deixant pel camí, a una velocitat vertiginosa, cada dia que passa, entre la ràbia irracional d’alguns i la complicitat vergonyant d’aquells que ja només poden aspirar a mantenir quotes de poder a qualsevol preu.  Fins i tot al de la indignitat política i personal.

maig 272018
 

No estem sols.  Ben mirat, ben poques vegades sentim la solitud profunda de no tenir ningú a la vora, ja sigui per compartir neguits, alegries, penes o esperances.  Sempre hi ha algú, algun referent, alguna seguretat on agafar-nos, i això ens dona seguretat i confiança.

Quan tot es complica, sempre acabem descobrint que no som bous sense esquella, ni gossos sense amo, que vivim acompanyats, de lluny o de ben a la vora, però acompanyats.  De vegades, fins i tot, ens adonem que tant aviat som bous com esquelles, o amos com gossos, i aquí, segurament, rau el secret de tot plegat;  en aquesta capacitat d’acompanyar o de ser acompanyats segons cada ocasió, o segons cada moment.

Avui és diumenge, un bon dia per aturar-nos de la voràgine quotidina i per sentir la companyia de qui mai no permet que tinguem la dura sensació de caminar sols.  Un bon dia per recuperar una de les veus més singulars de la música, amb tot un clàssic que ens recorda que cal seguir endavant contra el vent, contra la pluja, encara que facin malbé els nostres somnis, i que cal seguir endavant, amb l’esperança al cor, perquè mai caminarem sols.  Qui ha caminat, ho sap molt bé.

YouTube Preview Image

maig 262018
 

Malament rai quan l’evolució, en qualsevol àmbit de la vida, s’ha de fer recuperant pràctiques antigues, pròpies de temps passats que imaginàvem superats, perquè això vol dir que ni el passat era tan passat, ni aquella realitat havia estat deixada realment enrere  per l’avenç que voldríem.

La política no és cap excepció a aquesta norma.  Els que tenim una certa edat i encara una certa memòria, podem recordar temps en què els grups ultradretans campaven impunement pels carrers escampant violència i terror sempre que calia, ben protegits per la inacció policial, del tot dedicada a reprimir qualsevol brot de protesta contra la veritat oficial del règim.  Crec que no cal allargar massa per veure que aquest escenari és el que cada dia tenim més present, ara mateix, als nostres carrers i places, però en aquests moments amb la connivència activa o silenciosa, tant li fa, d’uns partits polítics suposadament democràtics o d’esquerres, fins i tot, cosa que agreuja molt més la situació.

D’altra banda, alguns d’aquests mateixos partits ja han creuat la línia que separava el bandalisme de carrer i l’activitat institucional.  De fet, ja són ben conegudes les maneres d’actuar del PP a les cambres legislatives estatals, però ara, aquesta manera de fer impròpia de representants electes ha fet el salt definitiu al Parlament, de la mà de Ciutadans i les seves formes i actituds tabernàries, en dura pugna amb un PP, amb qui es veu que manté el repte de veure qui és més radicalment irrespectuós.

Preparem-nos per a una legislatura carregada de menyspreu institucional a dins de les institucions.  Una legislatura carregada de burles a presos i exiliats, de gestos grollers i de paraules ofensives, sense cap pudor.  Una legislatura, al capdavall, ben representativa del nivell polític (i penso que també humà i intel·lectual) de bona part de qui ocupa uns escons que mereixerien molt més.  Una legislatura que vol dibuixar el futur i que té tot el llast d’un passat que alguns s’entesten a ressuscitar sigui com sigui.  Vivim temps difícils per a la democràcia.

maig 252018
 

Ahir va ser un dia intens. Es va fer pública una sentència del Cas Gurtel i, evidentment, es va desplegar una escandalosa operació policial a Catalunya, en aquesta ocasió a la Diputació de Barcelona per investigar determinades adjudicacions de subvencions públiques. Fins aquí, tot normal.

Que tots (o la immensa major part, seré generós i deixaré una escletxa a l’esperança) els partits polítics que han tingut protagonisme aquests darrers quaranta anys s’han servit de pràctiques de financiació gens legals -diguem-ho així- és una evidència que ara mateix ningú amb dos dits de front pot qüestionar. I ahir, quina casualitat, van ser protagonistes dos d’ells: el PP i l’antiga Convergència. I no ens enganyem, l’un per tapar l’altre, si més no pel que fa a temps de presència mediàtica, i per engegar, per enèssima vegada, el ventilador aquell que va escampant: “i tu més”.

Més enllà dels afers judicials, d’ahir potser cal retenir alguns fets que no per habituals cal acceptar com a normals. El primer, que determinats periodistes arribin al lloc d’un escorcoll secret ordenat per un jutge abans que la policia que l’ha de fer. El segon, que ja assumim com a normal que quan passa alguna cosa que anirà contra els interessos del PP, alguna altra de ben sonada caurà a Cataluna, per treure-li protagonisme.

Ahir es va tornar a demostrar que els límits entre la justícia, la política i el periodisme, a Espanya, són més que difusos. I el pitjor del cas és que anem assumint aquesta evidència amb absoluta naturalitat. Així, ells guanyen, i la justícia i la democràcia perden. Tot tan normal. I l’oposició, per variar, amb els seus inevitables i ja massa habituals brindis al sol.

maig 242018
 

Ahir va ser un dia tristíssim per a la llibertat.  Ahir, un músic, un cantant, un creador va haver de marxar a l’exili davant la condemna a presó per les lletres d’algunes de les seves composicions, que anaven contra la figura del Rei.  Ahir va quedar clar, un cop més, que a Espanya les paraules -segons qui les faci servir- són delicte.  Ahir vam poder constatar que Espanya té una doble mesura, perquè mentre hi ha qui pot demanar el bombardeig de Catalunya o l’afusellament dels independentistes, amb absoluta impunitat, hi ha qui no pot dir que els monarques són lladres.  Res de nou.

Tenir un representant del món de la cultura a l’exili per la seva obra, com en els pitjors anys del franquisme, quan tants i tants cantants van emprendre camí a França o a Mèxic, per exemple, fugint de la repressió, hauria de fer avergonir qualsevol creador, artista, intel·lectual, polític o, fins i tot persona del carrer que cregui mínimament en la democràcia i en el que diu aquella ja tan prostituïda, a hores d’ara, Constitució de 1978.

Malament rai, d’aquella societat que persegueix i empresona els seus creadors.  Malament rai quan els ninotaires, els actors, els pallassos, els dibuixants, els escriptors o els músics són delinqüents per voler expressar-se en llibertat.  I malament rai d’aquells que callen, amb la vergona de la complicitat i el col·laboracionisme amb un règim i amb unes institucions, cada dia que passa, més fidels als seus origens feixistes.

Diran res els que van patir exili per cantar, com ara n’ha de patir el raper Valtonyc, o seguiran callats i obedients a aquells que reprimeixen la llibertat d’expressió?  Agafo una cadira i m’hi assec a esperar les seves paraules de suport, perquè la cosa pot anar per llarg.

maig 222018
 

La degradació progressiva de la qualitat democràtica de la societat i, molt especialment, de bona part dels líders polítics actuals està deixant un rastre molt perillós de banalització de les paraules i dels principis més elementals de la justícia i de la convivència, en una cursa desenfrenada cap a les postures més radicals i intransigents del feixisme de la primera meitat del segle passat, de tan ingrata -i es veu que també tan fràgil- memòria.

Primer va ser la utilització massiva i desacomplexada de la paraula “nazis” per referir-se a qualsevol expressió nacionalista, per més pacífica que fos.  Durant molt de temps, tots els independentistes vam ser nazis.  Finalment, van haver de ser les veus d’Amical Mauthausen les que van haver de recordar què van ser i què van fer, en realitat, els nazis.

Més endavant, tots vam passar a ser terroristes iguals o pitjors que els que van protoagonitzar les èpoques més dures d’ETA o dels GAL.  També aleshores van ser alguns familiars d’algunes víctimes d’aquella dura etapa les que van demanar que no es comparés el seu dolor personal i familiar amb la legítima i no violenta defensa de determinades idees.

Ara es veu que som xenòfobs i racistes.  I ha hagut de ser SOS Racisme qui digui que, si us plau, es deixi d’utilitzar amb tanta frivolitat aquest terme, per respecte a aquells que pateixen l’autèntica xenofòbia, també (o especialment) al nostre país.

Però tant li fa.  Vindran noves paraules i noves banalitzacions.  I si no, vindran les reformes de les lleis, o la seva no aplicació, per defensar un hipotètic estat de dret.  Escoltar Albert Ribera recuperant el discurs de José Antonio Primo de Ribera, o a Pedro Sánchez proposant reformes del Codi Penal per criminalitzar qualsevol dissidència (això sí, sempre des de l’esquerra, diu), o a Mariano Rajoy orquestant l’incompliment de les lleis per no donar publicitat a les decisions d’un president perquè no li agraden, són una nova expressió de com es banalitza i es deixen sense cap sentit altres paraules com democràcia, justícia o respecte per les lleis.

Deixar sense significat determinades paraules és entrar en un procés irreversible d’anul·lació humana i social.  Tinguem-ho ben present, per si de cas algun dia ja no sabem què dir, o ja no podem dir res.  O si descobrim que “afusellar” i “bombardejar” encara conserven el seu significat de sempre.

maig 212018
 

Ja és ben cert que el temps ho acaba posant tot (i tothom) al seu lloc, i que la realitat s’imposa.  Ara mateix:

  • Estat de dret?  Au, va, no em feu rire.
  • Socialisme?  Només una paraula de deu lletres.
  • Imperi de la llei?  Com no sigui allò de “per l’imperi cap a Déu” de postguerra, no sé jo.
  • Respecte a les urnes?  Impossible parar de riure quan ho diuen.
  • Democràcia?  No tenen ni idea de què estan dient.
  • Regeneració?  Més aviat ressuscitar el falangisme origial.

I podria seguir molt més, però em temo que si ara mateix dic tot el que penso del govern i de l’oposició espanyols entraré al galop a les amples praderes de tot el que avui, a Espanya, és delictiu (si un és català, evidentment).  Per tant, no cal dir res més davant de tanta i tanta perversió del significat de les paraules.

Tot plegat faria riure si no fos pels presos polítics, pels exiliats i per tanta i tanta gent a punt d’entrar a presó o investigada i represaliada a la més pura manera franquista.  Apa, a resistir un dilluns més.  I si no hi ha més remei que pintant el present de groc, doncs endavant.

 

css.php