maig 012018
 

“Què se n’ha fet, d’aquella banda de rock?” es demanen els Manel, en una de les seves cançons.  Avui, 1 de maig, jo em demano:  què se n’ha fet, dels sindicats?

Sí, ja ho sé.  Avui sortiran als carrers de diferents ciutats, amb les seves banderes, les seves coloraines, els seus lemes buits i les seves cançons ja sense sentit.  Però avui mateix, un cop acabin les manifestacions, segurament a la barra d’algun bar entre olives, patates, canyes i rialles, tornarà el silenci i l’absència, mentre l’explotació laboral avança imparable enmig d’una complicitat indigna.

Què se n’ha fet, d’aquells temps en què els sindicats eren omnipresents?  Què se n’ha fet, d’aquelles negociacions que sempre acabaven aportant alguna millora a la qualitat de vida dels treballadors?  Qui ho sap.  I a veure qui li pregunta a algun que altre històric sindicalista, avui més preocupat a fer-li el joc i ser aplaudit per l’extrema dreta que a cap altra cosa.  Quin envelliment més deplorable, el d’alguns.

Avui, a Catalunya, a Navarra, a Múrcia… patim el retorn a la foscor més cruel del franquisme.  Per motius ben diferents, però amb un mateix fil conductor.  Avui, Andalusia s’estima més renunciar a una colla de milions europeus per a programes de formació laboral, per tal de no haver de passar una auditoria comptable.  I els sindicats?  Discretament callats al que queda de les seves seus, preparant banderes nostàlgiques i ràncies per treure-les al carrer un dia a l’any.

Primer de maig, un dia per recordar aquells que es van deixar la vida, en molts casos literalment, perquè alguns poguéssim gaudir d’uns drets que avui ja no són ni record en l’imaginari laboral dels nostres fills.  Un dia per recordar allò que va ser i que ningú sap on para, ara mateix.  Avui, una cançó per a la nostàlgia.

YouTube Preview Image

css.php