Mai 212018
 

Ja és ben cert que el temps ho acaba posant tot (i tothom) al seu lloc, i que la realitat s’imposa.  Ara mateix:

  • Estat de dret?  Au, va, no em feu rire.
  • Socialisme?  Només una paraula de deu lletres.
  • Imperi de la llei?  Com no sigui allò de “per l’imperi cap a Déu” de postguerra, no sé jo.
  • Respecte a les urnes?  Impossible parar de riure quan ho diuen.
  • Democràcia?  No tenen ni idea de què estan dient.
  • Regeneració?  Més aviat ressuscitar el falangisme origial.

I podria seguir molt més, però em temo que si ara mateix dic tot el que penso del govern i de l’oposició espanyols entraré al galop a les amples praderes de tot el que avui, a Espanya, és delictiu (si un és català, evidentment).  Per tant, no cal dir res més davant de tanta i tanta perversió del significat de les paraules.

Tot plegat faria riure si no fos pels presos polítics, pels exiliats i per tanta i tanta gent a punt d’entrar a presó o investigada i represaliada a la més pura manera franquista.  Apa, a resistir un dilluns més.  I si no hi ha més remei que pintant el present de groc, doncs endavant.

 

css.php