febr. 172018
 

“La vida de Brian” és una deliciosa pel·lícula de l’any 1979 que, com tantes altres coses, per bé o per mal, suporten a la perfecció el pas dels anys, la qual cosa fa que tornar-la a veure avui ens resulti tan atractiu i divertit com en el moment de la seva estrena, fa gairebé quatre dècades.

Una de les escenes més recordades, una de tantes, dit sigui de passada, és aquella de la discussió entre representants del Front del Poble de Judea i Alliberament de Galilea per la manera com han de fer front a l’ocupació romana.  El resultat, com acostuma a passar, és la  crucifixió d’aquell que suposadament havien d’ajudar.  Com a gag, el moment és impagable, però el problema apareix quan entre rialla i rialla, veiem que no fa altra cosa que retratar, de la manera més ridícula possible, una realitat ben actual i encara ben viva a les cuines polítiques.

Aquesta setmana vaig poder assistir a un d’aquests moments de discussions absurdes que no porten enlloc, o més ben dit, que s’allarguen absurdament per acabar arribant a un punt de consens (que finalment es respecti o no ja és tota una altra cosa), que no hauria requerit més de dos minuts de dedicació i una mica de cordura.  Però ja se sap, els fogons polítics, com els gastronòmics, estan farcits d’egos i la competència pel plat final sempre és dura.  Res no passaria de ser una anècdota si no fos que, com en la pel·lícula, tanta incapacitat no assumida acaba malament.  No sé si la gent de Monty Python estan per una nova aventura cinematogràfica, però estic convençut que tot el que estem vivint aquests darrers mesos  prou que donaria per a “la vida de…” (afegiu el nom que més us agradi, que segur que funcionaria).

febr. 162018
 

El país se’ns desfà entre els dits, enmig de la incredulitat de molts pel que està passant, de la incapacitat d’alguns per trobar respostes als reptes actuals i per la clara intenció de fer mal, de destruir, d’alguns altres, minoritaris aquí, però amb tot el poder, al marge de la nostra voluntat.

Jo acuso de la que ens està caient a sobre aquells que han fet de l’enfrontament i la divisió socials bandera i canó per atacar.  Acuso aquells que volen anorrear les llengües, les cultures i les identitats.  Acuso aquells que han usurpat el poder i fan i desfan al seu lliure albir, sense que ningú els hagi atorgat la capacitat per fer-ho.  Acuso els que empresonen i persegueixen persones justes en base a realitats inventades per ments perverses.

Però també acuso els que posen per davant els interessos personals, tan legítims i tan justos com vulgueu -o no-, però que impedeixen avançar.  També acuso els còmplices silenciosos, que per incompetència o per submissió no gosen fer allò que se s’espera dels càrrecs que ocupen.  Acuso els creadors de relats i els que adapten la realitat a aquella altra realitat que voldrien.  Acuso la complicitat que facilita la feina bruta.

Vivim temps durs.  En poques setmanes hem vist com s’ensorrava la feina de dècades, i encara pot ser pitjor.  Han desmuntat les nostre institucions, la nostra projecció exterior, la nostra policia, el nostre autogovern, el nostre patrimoni, el nostre equilibri lingüístic, el nostre sistema de protecció social, la nostra convivència ciutadana, i ara van a pels nostres mitjans de comunicació i el nostre sistema escolar.  I ho fan perquè ho poden fer, perquè s’han atorgat el poder per fer-ho i perquè compten amb un bon grapat de col·laboracionistes silenciosos que els facilitaran qualsevol feina, per acció, o per omissió.  Els ho estem posant tot molt fàcil.  Ells van per feina, mentre nosaltres ens perdem en debats essencialistes, o en el positivisme dolç dels ineptes.

febr. 152018
 

Una de les coses sorprenents que té la política, i la fauna que hi habita és que, per més que sembli que el nivell de bajanades és insuperable, sempre apareix qui és capaç de posar el llistó una mica més alt.  El darrer exemple el tenim en les paraules de Felipe González, antic socialista i actual -si més no, això sembla- valedor de la dreta més recalcitrant i de les maneres de fer més franquistes.  I és que aquest antic defensor de l’honestedat i del canvi polític cap a la modernor s’ha despenjat dient, sense ni immutar-se, que a Espanya no hi ha cap fenomen de corrupció política, sinó un descuit generalitzat.  I tan ample.

No sé quants casos calen perquè una formació política es pugui considerar corrupta.  Ni quina magnitud té el terme “generalitzat”, ni a quants partits diferents s’hi han de detectar fraus i tripijocs amb els diners públics per arribar a la conclusió que la corrupció és “normal” (adjectiu darrerament molt d’actualitat); però francament, amb tot el que sabem, amb tots els casos que hi ha als jutjats i amb el que els números canten, aquest suposat descuit més aviat semblaria una autèntica estratègia consentida i compartida per tots aquells que durant dècades han ostentat el poder, que cap altra cosa. O potser, sent molt il·lusos, una demostració de la incompetència més absoluta de generacions de càrrecs polítics, que han anat badant un rere l’altre.

Sentir a aquells que s’autoproclamen d’esquerres dir segons quines coses fa mal.  Fa mal veure’ls de la mà dels hereus del franquisme i, sobretot, fa mal acabar acceptant que això no té remei, que poder és sinònim de corrupció (de descuits, si voleu) i que, com en els millors anys de la postguerra, qui mana, mana, i té dret a fer el que vulgui amb allò que governa, o d’enriquir-se sense cap pudor amb els diners de tots.  Deu ser la post-veritat, o el post-franquisme, per més jaquetes de pana que hi hagi a les golfes.

febr. 142018
 

Fa un parell de dies que el Tribunal Constitucional va sentenciar que l’aranès, varietat de l’occità que es parla a la Vall d’Aran, no hi pot ser llengua preferent, tot i ser-hi tan oficial com ho són el  català i l’espanyol.  D’aquesta manera, l’alt àrbitre de la legalitat hispana donava resposta a les pretensions que, el seu moment, hi va exposar el PSOE.  Mai no podrem agrair prou a aquest socialisme (PSC inclòs) el seu treball en favor de les nostres llengües.  Qui ho havia de dir…

Res de nou, de tota manera.  El Constitucional ja va deixar clar fa uns anys que el català tampoc no podia ser preferent a Catalunya.  El que sí que m’agradaria, ja posats, és que el Tribunal Constitucional ens expliqués com poden coexistir dues o tres llengües oficials sense que cap sigui preferent.  Es poden parlar diferents llengües alhora?  Es poden escriure simultàniament dues o tres llengües en un mateix espai?  Em fa l’efecte que fins i tot costa d’imaginar. El cas és que si ni el català ni l’occità poden ser preferents, ni que sigui per exclusió, només l’espanyol pot tenir aquesta consideració, no?  Es deu tractar d’això.

Estaria bé que aquells que promouen aquests recursos i aquells que els fallen ens diguessin, amb claredat, si Espanya és l’únic país del món que ha aconseguit la cooficialitat lingüística quàntica, segons la qual una llengua és i no és alhora segons qui interactuï amb ella o si, ras i curt, això de la cooficialitat no és més que una nova mentida per acabar imposant l’espanyol, això sí, amb una falsa aparença de respecte a la diversitat i tot plegat.  Al capdavall, voluntat de domini i de submissió, també a través de les llengües.  Res de nou, lamentablement, insisteixo, enmig de massa silencis.  Es veu que aquestes foteses de la llengua (ens) importen ben poc.

febr. 132018
 

“Si volíeu escoltar, obriríeu la finestra”.  Així comença un magnífic poema de Salvador Espriu que Marina Rosell va transformar en una bellíssima cançó i que aquests dies em retorna al cap, perquè trobo a faltar aquesta capacitat d’escoltar, d’obrir finestres i, al capdavall, aquesta voluntat de fer les coses millor, que tanta falta ens fa.

Fa dies que la veu del carrer, de la gent que dia rere dia surt per exigir els seus drets i la llibertat sembla que xoca contra un nou mur, aquest més dolorós, que és el dels nostres propis polítics, els que ens han de marcar nous rumbs i noves sendes i que, ara mateix, sembla que han perdut la brúixola, el nord, el timó i les cartes de navegació, fins i tot.

Mala remor de fons, la d’aquests dies, i més encara quan de manera imminent passaran pels tribunals una colla de suposats colpistes ben innocents tots ells, en aquesta esperpèntica que són els judicis polítics contra l’independentisme.  Ara cal decisió, prendre el control i no permetre que ens marquin el ritme des de fora, com està passant.  I per cert,  fer passes enrere (deixeu-vos de passes al costat, que no aporten res) és l’única manera d’agafar revolada, especialment ara que ens cal tota la potència que siguem capaços de generar.

Si us plau, obriu les finestres, escolteu el carrer i actueu en conseqüència, que volem els nostres governants al capdavant del nostre destí col·lectiu, i tenim una paciència gairebé infinita quan es tracta de construir un futur millor i més lliure, com ja hem demostrat sempre que ha calgut.

febr. 122018
 

El Capità Enciam va ser un personatge de TV3, aquesta cadena que adoctrina i manipula, que els anys noranta explicava les bondats del reciclatge i de la importància dels petits canvis, aparentment sense gaire valor, però molt positius, al capdavall.  Avui, mirar aquest personatge és un recorregut entre la nostàlgia i la innocència.  De tota manera, els temps que corren conviden a recuperar -a reciclar, si voleu- l’esperit del Capità Enciam, canviar-lo d’àmbit i afirmar que els petits gestos són poderosos.

No sé si serà per la influència de personatges com aquest, o per una determinada formació dels que ja tenim una edat, però el cert és que, per bé o per mal, hem après la importància dels petits gestos, dels detalls, sovint gairebé només simbòlics, però que serveixen -i molt- per refermar conviccions i per teixir complicitats en moments en què potser només hi ha espai per als petits gestos.  Si parlem de política, qui pot negar el valor dels llacets grocs?  I si parlem de les persones, qui no s’ha sentit confortat per una abraçada a deshores o per un petó inesperat?  Són aquests petits gestos, aquests petits canvis en la nostra manera de fer, sense estridències ni sorolls, els que en un moment donat acaben sent molt poderosos.  Si més no, molt més que les grans proclames que, habitualment no passen de ser soroll de paraules que amaguen la inacció més absoluta, ja sigui per mandra, per covardia, per incompetència o per interessos particulars inconfessables.

Avui és dilluns, una setmana que, a priori, no augura grans canvis.  Però qui sap.  Potser algun detall gairebé imperceptible, un gest discret o un canvi aquí o allà que passa desapercebut per a gairebé tothom, pot capgirar la rutina i obrir la porta a transformacions importants.  No perdem de vista els petits gestos, que cada detall, vulguem o no i especialment en moments delicats, compta.

febr. 112018
 

“Vindran els anys, i amb els anys la calma” diu una coneguda cançó de Manel.  Allà, parlen del pas del temps i de com l’edat ens va transformant, si més no, als ulls dels altres, encara que no sempre coincideixi aquesta transformació amb l’estat del pensament més íntim.  És, en el fons, aquell sempre delicat equilibri entre passat i futur, mentre anem creuant per damunt d’aquest finíssim cable que en diem present.

En qualsevol cas, i entre equilibris i equilibris, sempre diferents i sempre nous, el que és innegable és que el temps sí que acostuma a portar la calma, la serenor de mirar el passat en perspectiva.  Aleshores és quan aquesta estranya maleta que anem arrossegant, de vegades sense que sapiguem trobar una consigna on desar-la ni que sigui una estona, se’ns fa més lleugera i sembla que gairebé rodi sola, i ni ens adonem que hi és.

Passen els anys i va arribant la calma.  El temps tot ho posa a lloc, i el lloc del present acostuma a tenir poc a veure amb aquell altre present que ja és passat, i que el filtre de la serena memòria difumina, encara que no l’esborri.  I és que com tan encertadament va dir el sempre reivindicat i mai prou valorat Màrius Torres, en el seu “Aniversari”:

“Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.
O Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l’oblit,”

febr. 102018
 

Fereixen les paraules, però encara fereixen més, de vegades, els silencis.  Corren temps de moltes paraules, massa paraules, de fet, i també de molt silencis.  De massa silencis.  En un temps de repressió gairebé indiscriminada, el silenci i el fer veure que no passa res, que tot és normal i que sempre cal mirar el costat positiu de les coses, per més brutals que objectivament siguin, fereixen, fan mal.

Patim una  usurpació sense precedents en temps de pau de les nostres institucions públiques.  La classe política, a hores d’ara, no sembla que pugui, o sàpiga, donar una resposta que ens faci seguir endavant, i una part important de l’aparell administratiu, especialment a determinats nivells, sembla que miri cap a una altra banda, potser per por, potser per complicitat, potser per mandra, o potser per mirar de pescar alguna cosa, a títol purament particular, en aigües tan braves com les actuals.  En qualsevol cas, un silenci vergonyat que dona ales als usurpadors i que, dia a dia, els va atorgant més  i més carta blanca per fer i desfer -sobretot desfer- al seu gust.

Aquests dies hem hagut de suportar amenaces del president i de la ministra de Defensa d’Espanya cap als nostres mitjans de comunicació públics, tornant a parlar de majories socials imaginàries, tant com la famosa majoria silenciosa que els havia de dur al Govern de la Generalitat fa unes setmanes.  Tot mentida, tot ànsia de deixar terra cremada al seu pas.  I davant de la barbàrie, un silencis que fereixen, i una pretesa normalitat que insulta a tothom que volem i que mirem de fer, en la mesura de les nostres possibilitats (pallassos, avis, músics, mecànics, polítics, treballadors públics, botiguers, mestres… cadascú a la seva manera) un país més just i més lliure, malgrat aquells que només aspiren a destruir-ho tot, des de fora, o des de dins.  Aquí també caldrà no oblidar, ni perdonar.  Ells tenen avui la força, nosaltres la memòria.

febr. 092018
 

Em costa molt imaginar què pot passar pel cap d’aquells que consideren que la violència indiscriminada i gratuïta mereix una recompensa.  Francament no sé quin tipus de procés mental, quina estranya psicopatia, és capaç de desenvolupar aquell que pensa que pegar gent indefensa o arrossegar pel terra gent gran són motius que justifiquen una condecoració o un cap de setmana de franc.  Em costa entendre, ho admeto, com aquell ja llegendari a por ellos esdevé, per obra i gràcia dels que poden fer-ho, perquè en tenen el poder o els mitjans, premi a uns quants d’aquells que van venir a per nosaltres.

Ahir ens va arribar la notícia que Hostetur, una associació d’empresaris hotelers de Múrcia, juntament amb el seu govern autonòmic i algun que altre ajuntament, i amb la benedicció del Ministeri del Interior, regalaran 210 caps de setmana, el proper mes d’abril, a altres tants agents que van participar en la repressió d’octubre a Catalunya, acompanyats de les seves parelles, en mostra de gratitud pels serveis prestats.  No sé si val la pena dir res més, davant d’una notícia com aquesta, perquè ella sola ja ho diu tot.  I clama al cel.

Per si algú tenia encara cap dubte, Espanya és diferent, molt diferent, de nosaltres.  Allà es premia la brutalitat, aquí es resisteix pacíficament.  Allà es regalen caps de setmana, aquí s’empresona.  Quant odi acumulat.  Quant odi del de debò, del que significa repugnància i aversió profunda, del que només desitja el mal a algú, i no aquest que s’han inventat per reprimir, empresonar i humiliar.  Però ja s’ho faran, allà ells i el seu verí.  En qualsevol cas, la distància mental i afectiva entre aquesta gent i jo (i crec que molts com jo) és l’abisme insalvable que separa la convivència de la brutalitat.  Adéu per sempre, perquè ni oblidem, ni perdonem.  No tindria cap sentit.

febr. 082018
 

Mirar les estrelles i tot el que passa més enllà del nostre planeta sempre resulta suggeridor, i sempre convida a fer volar la imaginació.  Aquests dies estem vivint un altre d’aquells moments que, des de l’espai exterior, ens animen a somiar amb un futur que gairebé no podem ni imaginar, però que sempre fa dibuixar mons desconeguts i qui sap si millors.

Aquests dies s’ha enlairat amb èxit el Falcon Heavy, un coet enorme, molt superior als seus rivals, amb els ulls posats en l’arribada, en un futur més o menys proper, a Mart.  Però a banda de la potència dels propulsors, el Falcon Heavy té una particularitat que el fa especial, i és que ha posat en òrbita, ni més ni menys, que un Tesla descapotable, al volant del qual hi ha un maniquí vestit d’astronauta.  D’altra banda, i com a detall gens menor, l’equip de música del vehicle reprodueix en bucle el tema “Space Oddity“, de David Bowie, composició que va veure la llum l’11 de juliol de 1969, nou dies abans que el primer home posés el peu a la lluna, gràcies a la missió Apollo 11.

Més enllà dels detalls d’aquest sorprenent enlairament i de tot el que anuncia, m’agradaria recrear-me en el fet que una cançó que té gairebé mig segle serà la banda sonora de l’espai exterior una bona temporada, amb permís (tot i que molt em temo que no el tindrà) del buit, mala companyia per al so, en un viatge orbital entre el Sol i Mart, gràcies a l’aposta, o a l’ocurrència -cadascú que esculli- d’Elon Musk, cofundador de Pay Pal, SapaceX, Tesla Motors o Solar City.  No es pot negar que estem davant d’un personatge que està fent possible un present que no fa tant era poc menys que ciència ficció.  Què ens queda encara per veure?  Qui ho sap.

Crec que un bon homenatge a aquesta aventura, entre genial i absurda, és tornar a escoltar “Space Oddity”.  I per comprovar que el temps tot ho fa evolucionar, però sempre conservant l’essència original -com cal en tot bon avenç humà- proposo dues audicions:  la de l’enregistrament original de 1969 i una nova versió, segurament més adaptada als gustos actuals, animada i subtitulada.  Mirem amunt i provem de veure un descapotable vermell entre els estels, o d’escoltar com algú ens diu, ni que sigui des de molt lluny, o a cau d’orella, que realment ho hem aconseguit.

YouTube Preview Image YouTube Preview Image

css.php