Feb 282018
 

Hi ha dies que sembla ben bé que estiguin fets per posar a prova la paciència del personal.  Ahir, un bon exemple, si ens ho mirem amb una mica de calma.

Ahir vam tenir una mena de virrei estrany afirmant, sense ni immutar-se, que tècnicament, l’1 d’octubre no va haver càrregues policials.  Tècnicament, Espanya deu ser una democràcia, perquè realment…  D’altra banda, va aquell i es depenja demanant un referèndum sobre la monarquia.  Imagino que el voldrà acordat amb el rei preparat, oi?  Si mirem una mica més, la colla del Mobile a les seves coses, desmentint els arguments catastrofistes dels governants espanyols i els seus escolanets, i ensenyant-nos la poteta d’un futur que ens prometen meravellós, mentre es van deixant els diners en hotels, restaurants i senyoretes de companyia.  En clau domèstica, per variar, ni rastre de cap acord de govern, malgrat les bones paraules que ningú no s’acaba de creure, ni les propostes que com més va més surrealistes sonen.  I a Madrid, tossuts que només permetran un president que els agradi, cosa gens fàcil, dit sigui de passada, perquè haurà de ser independentista.  I de propina, va i neva, i es fan aturar els camions i el transport escolar i es munta un comitè de crisi molt més seriós que aquell de Zoilo i els seus col·legues, tot i que, segons diuen, per obra i gràcia del 155, el tal Zoilo fa de conseller d’Interior.  Bé, no cal que es prengui la molèstia, que ja ens ho farem nosaltres i Joan Delort és una persona seriosa.

En fi, que, si més no, ahir ens va deixar imatges idíl·liques, seguint el tòpic, de la neu arreu,  inundant-ho tot d’aquest blanc puríssim que tant enlluerna i sedueix.  Sort d’una mica de bellesa enmig de tanta absurditat.  Avui, dimecres, un altre dia, i esperem que no sigui “el mateix dia”, que ja hi ha ganes d’aires nous.

Feb 272018
 

Vaja, vaja.  Ara resulta que tota aquella pila de diners públics que la Generalitat havia malbaratat en el procés i especialment organitzant el referèndum de l’1 d’octubre no existeix.  Ara resulta que aquell argument que tant van fer servir tant PP com Ciutadans i el PSC per atacar la gestió dels partits independentistes eren falsos.  Ara resulta que potser tot plegat no era més que una estratègia molt bruta per fer caure el Govern, però que no ha servit de gran cosa més que per crear, ara sí, un problema de dimensions colossals que ha portat gent honesta a la presó o a l’exili, que ha fet fora bons professionals de tots els àmbits, que ha volgut embrutar no poques reputacions, i que està paralitzant moltes iniciatives imprescindibles per al país.

A poc a poc, tot el que hem viscut els darrers mesos es va revelant com un gran muntatge de la maquinària política, jurídica i policial de l’Estat Espanyol per acabar amb l’independentisme, sigui com sigui.  Però també, a poc a poc, les mentides es van mostrant com a tals, les falses acusacions també i anem tenint molt més clar on som i què ha passat, posem per cas, des de l’agost de l’any passat, punt d’inflexió clar en el procés, amb els atemptats de Cambrils i Barcelona.

Fa molt fàstic tot plegat, sobretot venint d’aquells que es diuen demòcrates i que bramen en defensa de l’estat de dret (del “seu” estat de dret).  Ara, el que cal és que la política, la nostra, sàpiga respondre a la demanda i a l’orgull de la gent, de milers i milers de persones sense nom ni càrrec que no defalleixen mai reclamant els seus drets, allò que per justícia els pertoca i la llibertat dels que estan pagant en carn pròpia la ignomínia d’un poder hostil.  Sabrà la classe política estar a l’alçada de tanta dignitat anònima i persistent?  De moment, no, però res no ha acabat, encara.

Feb 262018
 

Ben mirat, sempre anem per terrenys desconeguts, on el saber i l’experiència aporten alguna llum, però on el vell mètode d’assaig i error segueix sent la clau de la nostra conducta i dels nostres actes.  Davant de qualsevol circumstància plantegem una resposta i provem a veure què passa, ens agradi o no.  I de vegades ens en sortim, i de vegades no gaire.

Així és la vida, i així ho és tot.  De tant en tant l’encertem i de tant en tant ens equivoquem.  És el que té haver de triar constantment, des d’un compromís, fins a una relació laboral, un nou projecte, o una simple paraula.  Sempre triem alguna cosa i en descartem la resta.  I sempre anem a risc de no estar prou fins en la tria.  De tota manera, si tenim ben clar l’objectiu que volem assolir, si sabem bé allà on volem arribar, és més que provable que el nombre d’encerts sigui infinitament superior al d’errors, i que la suma acabi sortint bé.

Ens equivoquem, sí.  I tant que sí.  Però també ho sabem, en som conscients i aprenem dels errors.  Ensopeguem però aleshores veiem la pedra de lluny i sabem que cal esquivar-la, perquè no té cap sentit encaparrar-se i tornar-hi.  Aquesta segurament és la gràcia de tot plegat:  saber trobar un altre camí quan el que havíem decidit no ens porta enlloc, i aprendre de les equivocacions, per anar reduint, a poc a poc, el marge d’error.

Mirem qualsevol espai de la nostra existència i comprovarem que sempre és el mateix, encara que sempre ens agafi de nou.  Podem errar, però també rectificar, o caure de peus a la galleda i sortir-ne, eixugar-nos i continuar segurs que, en el fons, no ha passat res, o no massa cosa.

Avui no tenia ganes de parlar del Rei d’Espanya i la seva visita a Barcelona.  No val la pena.

Feb 252018
 

S’està fent llarg, aquest hivern.  Ja són massa setmanes de fred, d’un fred que tot ho fa difícil i que no deixa gaire espai per a res, llevat que siguis un d’aquells que se senten com a casa enmig de la neu.  I la cosa no pinta gens bé, per a aquesta setmana que tenim gairebé trucant a la porta.  Si és que  fins i tot els arbres, que comencen a lluir les primers flors gràcies al sol i a algun que altre dia de temperatura benigna, ja no saben ben bé què han de fer, ni si una gelada a deshores ho engegarà tot a pastar.  Gran metàfora, la natura, enguany.

Ja és ben trist que la climatologia també s’apunti a la incertesa.  On ha quedat allò que afirma que el sol de febrer emmascara com un calder?  Què se n’ha fet, de la saviesa popular?  Serà que ja no es porta i que la tecnologia, la que ens ajuda a vaticinar més fred, encara uns dies, tot ho va envaint.  Què hi farem.

Sigui com sigui, en temps d’incertesa, el més sensat és agafar-se a les poques coses que tenim segures i esperar que tot vagi fluint, que la neu marxi, que el fred escampi i que la primavera, encara llunyana pel que sembla, es vagi fent un lloc, per vestir-ho tot de mil-i-un colors i el sol, finalment, tot ho escalfi.  Però costa esperar.  Costa passar els dies sense que passi res.  Però això és l’hivern, aquesta estació sovint traïdora i sempre llarga, grisa, freda i humida que ens visita de tant en tant, per recordar-nos que res no és del tot segur, que tot passa i tot torna, i que no tenim gran cosa més a fer que esperar la bonança.  Així i tot, fins i tot els hiverns més rigorosos tenen aquells moments plàcids de llum que conviden a sortir i a retrobar-nos amb tot i amb tothom que ens il·lumina i que ens dóna les ganes de continuar avançant.  Aquest cap de setmana, ben mirat, és una d’aquestes escletxes de llum.

Feb 242018
 

Grans moments, els que es van viure ahir durant l’acte de celebració de Sant Raimon de Penyafort, patró dels col·legis d’advocats catalans, si no vaig errat (amb això de la justícia, em perdo), quan el president del Parlament va prendre la paraula i, en un discurs breu i contundent, va denunciar la repressió política que patim i l’existència de presos i exiliats polítics, per obra i gràcia d’una part de la maquinària judicial al servei d’una determinada ideologia de poder.  El resultat?  Gent ofesa abandonant la sala a mitja intervenció i no pocs retrets.  I no poques adhesions i complicitats, també.

Ben mirat, el president Torrent no va dir res que no diguin cada dia un bon grapat de mitjans de comunicació nacionals i internacionals i que no pensem milions de persones.  Però, és clar, quan allò que sap tothom ho diu la màxima autoritat avui present a Catalunya, i ho fa davant d’algunes persones directament implicades en els comportaments que denuncia, arriba el moment, per a alguns, de perdre fins i tot les formes, fotre puntada a l’educació, al protocol i al respecte institucional, i marxar.  Es veu que hi ha gent acostumada a escoltar només allò que els agrada.

I per una vegada, i sense que serveixi de precedent, em va semblar més digna l’actitud del ministre Català, que va mantenir-se al seu lloc durant tot l’acte i que es va despatxar a gust un cop acabat, en exercici de la seva llibertat d’expressió, aquella que el seu govern nega a tanta gent i de manera tan indiscriminada i tan cruel.

Torrent  va marcar el camí del que haurien de ser tots els actes públics fins que no es restitueixin la legalitat i la normalitat a casa nostra, perquè no podem fer com si no passés res mentre la repressió segueix ocupant-ho tot.  Farien bé de prendre bona nota molts alts càrrecs del país que sigui per instint de supervivència, per pur egoisme o per mediocritat i covardia directament, ofenen dia sí i dia també tot allò que representen.  Però, és clar, la dignitat és individual, i cadascú té la que té i en fa servir la que vol.

Feb 232018
 

Ja fa 37 anys d’aquell dia en què les darreres llums ens informaven que la Guàrdia Civil havia entrat a trets al Congrés dels Diputats i que els tancs passejaven orgullosos pels carrers de València, en el que , al capdavall, va quedar en un intent fallit de cop d’estat contra les institucions democràtiques.  37 anys.  Molt de temps.  Tant, de fet, que havíem après a oblidar els fets i a recordar-los només com aquella anècdota que es recorda de tant en tant, igual com ens pot tornar a la memòria una nevada o una inundació.

Enguany, però, el record d’aquell 23 de febrer ens ha tornat molt fresc.  Massa fresc.  No fa tant que hem tornat a patir la violència de la Guàrdia Civil, la fatxenderia dels vehicles policials exhibint-se pels nostres carrers i la involució moderna i sofisticada, però cruel fins a l’extrem, a les nostres institucions democràtiques i els atacs contra tots els fronts de les nostres llibertats, de la mà d’un determinat govern, hereu del seu passat, i d’uns determinats estaments judicials, no sempre prou moderns ni prou democràtics, dit sigui de passada, sovint també hereus del seu passat.

Avui, 37 anys desprès, la memòria d’un cop d’estat no ens resulta tan llunyana com caldria.  Avui no podem, ni volem, oblidar ni perdonar res ni ningú d’abans ni d’ara, perquè avui, no ens enganyem, som 155 de febrer.  155-F, si us agrada més.

Feb 222018
 

Qui encara sigui capaç de mantenir que Espanya no és un país en procés accelerat de destrucció democràtica i de restitució de la dictadura feixista, o bé viu molt lluny de la realitat, o no sap què està dient, o menteix, directament.  Nova demostració del que Espanya, més enllà fins i tot dels governants o dels jutges, entén i accepta com a llibertat d’expressió:  la retirada d’un muntatge fotogràfic a la fira ARCO, de Madrid, perquè s’hi podien veure els rostres distorsionats d’una bona colla de presos polítics actuals.  L’argument per al desmuntatge de l’obra?  No generar polèmica.  Dues consideracions:

Primera:  el mateix artista va exposar l’any passat un muntatge prou provocador amb un joc d’imatges en un mirall i una esvàstica.  I ningú va dir que no es pogués exposar.  Justament el mateix que també va passar amb una figura del dictador a dins d’una nevera.  Provocació?  Segur que sí.  Art contemporani i avantguardista?  També.

Segona:  si algun tret ha caracteritzat de sempre l’art, en qualsevol de les seves manifestacions (pintura, música, escultura, teatre, literatura…) és la capacitat de provocar, de qüestionar la realitat i, d’aquesta manera, contribuir a l’obertura d’espais de reflexió i a la recerca d’una societat millor, en avenç constant, i cada cop més digna.  Si aquesta capacitat de provocar -d’interrogar, de fet- es prohibeix, com va passar a ARCO, o amb músics, titellaires i escriptors que incomoden les ments benpensants, estem perduts, perquè les úniques veus autoritzades són les que volen i poden imposar, per la força si cal, el seu pensament i la seva voluntat.

Avui, però, encara hi ha un detall gens menor que agreuja la situació, i és la complicitat de l’autoproclamada esquerra, escolaneta servil de la ultradreta governant, i el silenci escandalós de la que es vol reivindicar com a alternativa.  I d’un país sense oposició, sense ningú que des de la política alci la veu, com fan alguns artistes amb més o menys encert, però amb l’amenaça -i la realitat- constant de la prohibició o de la presó, no se’n pot dir, mai de la vida, democràcia.  Això, a Catalunya, ho sabem prou bé.  A Espanya, es veu que encara no gaire.

Feb 212018
 

Ahir ho va deixar claríssim:  Anna Gabriel s’exilia a Ginebra perquè no té cap garantia d’un judici just a Espanya.  I té tota la raó, perquè ella és, ara mateix, la bèstia parda de l’independentisme i ja fa anys que ha estat jutjada i condemnada per la classe política i pels mitjans.  Què pot esperar dels tribunals, especialment vistes les seves actuacions dels darrers mesos?  Justícia, segur que no.

Anna Gabriel és un d’aquells personatges amb qui pots combregar més o menys, o gens fins i tot, a nivell ideològic, però a qui no se li poden negar ni el valor ni la coherència.  De passada, no ho oblidem, algunes de les seves intervencions parlamentàries han estat molt més que memorables, i haurien de ser objecte de visionat recurrent per molts dels que ara ocupen els escons i s’omplen la boca amb segons quines proclames.  És el que té ser una persona formada, amb ofici i benefici més enllà de la política, cosa que no els passa a tants i tants, que han d’aguantar carros i carretes i empassar-se el que sigui per un plat de cigrons pagat amb diners públics.

I parlant de plats, l’exili mai no és plat de gust.  Qui sap quan podrà tornar a Catalunya.  Però aquesta és una elecció valenta que li permetrà seguir treballant per la justícia, per la democràcia i per la independència.  Anna Gabriel és la prova definitiva que estem davant de presos i exiliats polítics, no de delinqüents ni de terroristes com assenyalen les veus oficials.  Mireia Boya ho anunciava fa uns dies:  “si volen un judici polític, tindran un judici polític”.  Ara, la seva companya de formació ho ratifica, i de quina manera, abandonat la terra on va néixer i on ha viscut i crescut, per tal d’aconseguir, des d’una posició personal molt dura, que no podem ni imaginar, que tots puguem tenir un futur millor.  I ella també.  Bona sort, i gràcies.

Feb 202018
 

Això de la llengua és un tema recurrent, que apareix o desapareix de les portades en funció d’interessos gens clars i que, en cap cas, mai no tenen res a veure ni amb la llengua ni amb l’escola.  De fet, la llengua és  una arma que es pot esgrimir quan cal, sempre amb resultats positius cap a l’agressor, que en qualsevol situació trobarà la manera de fer mal amb aquesta eina d’aparença tan innocent.

Ara que la corrupció, el deute desbocat i les sancions europees cauen sobre l’Estat Espanyol amb fúria, apel·lar als més baixos instints patriòtics sempre dona rèdit.  Tot el que està passant a Catalunya dona molt de si i ho tapa tot, absolutament tot.  I per si de cas, reobrir el meló de la llengua a l’escola és la guinda d’aquest pastís immenjable que tot ho empastifa.

Davant del munt de bajanades i mentides que estem llegint i escoltant els darrers dies, recomano la lectura d’aquesta breu entrevista a Carme Junyent, segurament una de les veus més lúcides i més consistents per parlar de llengua avui en dia.  Una dona que ha estudiat les llengües en perill i que sempre ens ofereix una visió panoràmica, molt panoràmica, de la realitat;  una visió que contribueix a posar les coses a lloc i que ens regala afirmacions del tipus: “Com es pot explicar que no es vol aprendre alguna cosa? Sempre he pensat que els pares que no volen que els seus fills aprenguin alguna llengua en realitat tenen molt poca confiança en les seves capacitats.”  Davant d’això, es poden seguir mantenint, amb un mínim de criteri, les barbaritats que corren per tot arreu aquests dies?  Cultura, senyores i senyors, cultura i intel·ligència abans d’obrir la boca, si us plau.

Feb 192018
 

Tot sovint arribar a entendre alguna cosa requereix mirar d’establir alguna comparació amb un altre fet,  en un àmbit totalment diferent, encara que fins i tot sembli que no hi té res a veure.  Aleshores, si tenim sort i hem encertat en la comparació, tot es veu molt més clar, com per art de màgia.

Repassant aquestes darreres setmanes -déu n’hi do quin començament d’any- m’ha vingut al cap el món del futbol.  No és que sigui cap fanàtic seguidor d’aquest esport, però sí que he sentit sempre (imagino que gràcies a alguns records d’infantesa sobretot) un especial interès per la figura de Johan Cruyff, aquell jugador especial en tots els sentits i, més endavant, aquell entrenador que va liderar tota una època i tot un autèntic canvi de rumb en una entitat gran i sòlida, com és el Barça.  Doncs bé, Cruyff, amb una capacitat enorme de simplificar els entorns més complexos, tant al camp com fora dels terrenys de joc, en una ocasió va sentenciar que si tu tens la pilota, el rival no marca gols, o alguna cosa així.  Gran veritat.

Al partit, per dir-ne d’una manera amable, que fa temps que juga Catalunya amb Espanya, fa massa temps que nosaltres no tenim la pilota.  D’aquesta manera, no només no podem fer cap gol, sinó que ens toca encaixar-ne algun que altre de tant en tant i jugar sempre a remolc del ritme dels altres i amb el marcador en contra.

Recuperar el control de la realitat, marca els temps, prendre la iniciativa i fer-nos amos del present per poder dibuixar el futur és imprescindible, tant en el futbol, com en la política, com en qualsevol àmbit de la vida.  Per fer-ho, però, cal triar els jugadors adequats, el sistema de joc que millor s’hi adapti, l’estratègia per aprofitar al màxim el potencial propi i les mancances alienes, i anar fent, sense perdre mai de vista on és la pilota.  Això tan senzill, fa dies que no ho veig enlloc, en aquest nostre país.  I així ens va.  Malament rai.

css.php