febr. 172018
 

“La vida de Brian” és una deliciosa pel·lícula de l’any 1979 que, com tantes altres coses, per bé o per mal, suporten a la perfecció el pas dels anys, la qual cosa fa que tornar-la a veure avui ens resulti tan atractiu i divertit com en el moment de la seva estrena, fa gairebé quatre dècades.

Una de les escenes més recordades, una de tantes, dit sigui de passada, és aquella de la discussió entre representants del Front del Poble de Judea i Alliberament de Galilea per la manera com han de fer front a l’ocupació romana.  El resultat, com acostuma a passar, és la  crucifixió d’aquell que suposadament havien d’ajudar.  Com a gag, el moment és impagable, però el problema apareix quan entre rialla i rialla, veiem que no fa altra cosa que retratar, de la manera més ridícula possible, una realitat ben actual i encara ben viva a les cuines polítiques.

Aquesta setmana vaig poder assistir a un d’aquests moments de discussions absurdes que no porten enlloc, o més ben dit, que s’allarguen absurdament per acabar arribant a un punt de consens (que finalment es respecti o no ja és tota una altra cosa), que no hauria requerit més de dos minuts de dedicació i una mica de cordura.  Però ja se sap, els fogons polítics, com els gastronòmics, estan farcits d’egos i la competència pel plat final sempre és dura.  Res no passaria de ser una anècdota si no fos que, com en la pel·lícula, tanta incapacitat no assumida acaba malament.  No sé si la gent de Monty Python estan per una nova aventura cinematogràfica, però estic convençut que tot el que estem vivint aquests darrers mesos  prou que donaria per a “la vida de…” (afegiu el nom que més us agradi, que segur que funcionaria).

css.php