Feb 272018
 

Vaja, vaja.  Ara resulta que tota aquella pila de diners públics que la Generalitat havia malbaratat en el procés i especialment organitzant el referèndum de l’1 d’octubre no existeix.  Ara resulta que aquell argument que tant van fer servir tant PP com Ciutadans i el PSC per atacar la gestió dels partits independentistes eren falsos.  Ara resulta que potser tot plegat no era més que una estratègia molt bruta per fer caure el Govern, però que no ha servit de gran cosa més que per crear, ara sí, un problema de dimensions colossals que ha portat gent honesta a la presó o a l’exili, que ha fet fora bons professionals de tots els àmbits, que ha volgut embrutar no poques reputacions, i que està paralitzant moltes iniciatives imprescindibles per al país.

A poc a poc, tot el que hem viscut els darrers mesos es va revelant com un gran muntatge de la maquinària política, jurídica i policial de l’Estat Espanyol per acabar amb l’independentisme, sigui com sigui.  Però també, a poc a poc, les mentides es van mostrant com a tals, les falses acusacions també i anem tenint molt més clar on som i què ha passat, posem per cas, des de l’agost de l’any passat, punt d’inflexió clar en el procés, amb els atemptats de Cambrils i Barcelona.

Fa molt fàstic tot plegat, sobretot venint d’aquells que es diuen demòcrates i que bramen en defensa de l’estat de dret (del “seu” estat de dret).  Ara, el que cal és que la política, la nostra, sàpiga respondre a la demanda i a l’orgull de la gent, de milers i milers de persones sense nom ni càrrec que no defalleixen mai reclamant els seus drets, allò que per justícia els pertoca i la llibertat dels que estan pagant en carn pròpia la ignomínia d’un poder hostil.  Sabrà la classe política estar a l’alçada de tanta dignitat anònima i persistent?  De moment, no, però res no ha acabat, encara.

css.php