febr. 152018
 

Una de les coses sorprenents que té la política, i la fauna que hi habita és que, per més que sembli que el nivell de bajanades és insuperable, sempre apareix qui és capaç de posar el llistó una mica més alt.  El darrer exemple el tenim en les paraules de Felipe González, antic socialista i actual -si més no, això sembla- valedor de la dreta més recalcitrant i de les maneres de fer més franquistes.  I és que aquest antic defensor de l’honestedat i del canvi polític cap a la modernor s’ha despenjat dient, sense ni immutar-se, que a Espanya no hi ha cap fenomen de corrupció política, sinó un descuit generalitzat.  I tan ample.

No sé quants casos calen perquè una formació política es pugui considerar corrupta.  Ni quina magnitud té el terme “generalitzat”, ni a quants partits diferents s’hi han de detectar fraus i tripijocs amb els diners públics per arribar a la conclusió que la corrupció és “normal” (adjectiu darrerament molt d’actualitat); però francament, amb tot el que sabem, amb tots els casos que hi ha als jutjats i amb el que els números canten, aquest suposat descuit més aviat semblaria una autèntica estratègia consentida i compartida per tots aquells que durant dècades han ostentat el poder, que cap altra cosa. O potser, sent molt il·lusos, una demostració de la incompetència més absoluta de generacions de càrrecs polítics, que han anat badant un rere l’altre.

Sentir a aquells que s’autoproclamen d’esquerres dir segons quines coses fa mal.  Fa mal veure’ls de la mà dels hereus del franquisme i, sobretot, fa mal acabar acceptant que això no té remei, que poder és sinònim de corrupció (de descuits, si voleu) i que, com en els millors anys de la postguerra, qui mana, mana, i té dret a fer el que vulgui amb allò que governa, o d’enriquir-se sense cap pudor amb els diners de tots.  Deu ser la post-veritat, o el post-franquisme, per més jaquetes de pana que hi hagi a les golfes.

css.php