Feb 232018
 

Ja fa 37 anys d’aquell dia en què les darreres llums ens informaven que la Guàrdia Civil havia entrat a trets al Congrés dels Diputats i que els tancs passejaven orgullosos pels carrers de València, en el que , al capdavall, va quedar en un intent fallit de cop d’estat contra les institucions democràtiques.  37 anys.  Molt de temps.  Tant, de fet, que havíem après a oblidar els fets i a recordar-los només com aquella anècdota que es recorda de tant en tant, igual com ens pot tornar a la memòria una nevada o una inundació.

Enguany, però, el record d’aquell 23 de febrer ens ha tornat molt fresc.  Massa fresc.  No fa tant que hem tornat a patir la violència de la Guàrdia Civil, la fatxenderia dels vehicles policials exhibint-se pels nostres carrers i la involució moderna i sofisticada, però cruel fins a l’extrem, a les nostres institucions democràtiques i els atacs contra tots els fronts de les nostres llibertats, de la mà d’un determinat govern, hereu del seu passat, i d’uns determinats estaments judicials, no sempre prou moderns ni prou democràtics, dit sigui de passada, sovint també hereus del seu passat.

Avui, 37 anys desprès, la memòria d’un cop d’estat no ens resulta tan llunyana com caldria.  Avui no podem, ni volem, oblidar ni perdonar res ni ningú d’abans ni d’ara, perquè avui, no ens enganyem, som 155 de febrer.  155-F, si us agrada més.

css.php