jul. 312013
 

Hi ha persones, i també institucions, que tenen el mal costum d’anar a contracorrent de l’evolució de la societat, del pensament o, fins i tot, del sentit comú més elemental.  De vegades, aquestes persones, o aquestes institucions, tenen una influència important sobre determinats col.lectius i aquesta manca de sincronia amb els temps provoca situacions absurdes quan no conflictives, d’una manera absolutament innecessària.

Un bon exemple d’aquesta manca de sintonia amb allò que la societat té assumit com a normal, l’acaba d’evidenciar el Papa Francesc.  I ho ha fet, especialment, per partida doble:

En primer lloc, defensant els homosexuals i posant el valor de la persona i de les seves accions  per davant de qualsevol judici de la seva orientació sexual.

En segon lloc, defensant la necessitat d’estats laics.

Tinc curiositat per saber quina postura prenen les autoritats eclesiàstiques espanyoles (o determinats membres d’algun que altre govern), fins ara gens properes a les tesis que ha expressat el seu cap suprem i que ara han quedat prou desautoritzades, els agradi o no.

Estats laics i respecte a totes les opcions sexuals.  Bon punt de partida d’un pontificat.  Caldra veure com va evolucionant tot plegat, però això promet.



jul. 302013
 

Sense entrar en detalls, la setmana passada vam poder llegir dues notícies que tenen com a protagonista l’empresa Iberdrola, la gran companyia elèctrica:

La primera:  el nomenament d’Angel Aceves com a membre de la Comissió Executiva Delegada, amb la qual cosa, cedeix la seva plaça anterior a Georgina Kessel, exsecretària d’Estat d’Energia de Mèxic.

La segona:  Iberdrola s’estalvia 1.500 milions en impostos gràcies a una llei del ministre Montoro.

Francament, no sí si existeix el dèficit tarifari aquest famós que fa que paguem la llum a preu d’or.  El que sí que tinc clar és que hi ha un superhàbit de favors entre l’empresa elèctrica i els governs (tant el del PP com altres) que genera grans beneficis per a la companyia, mentre a nosaltres ens incrementa el rebut pel subministrament.

Molt em fa l’efecte que estem davant d’una important estafa de les nostres butxaques, no us sembla?  Això sí, els exministres, o ben col.locats, o preparant-se un bon lloc on esperar la jubilació.



jul. 292013
 

Hi ha un principi de la física quàntica (parlo de memòria i per tant no cal que em feu massa cas), que afirma que allò que no és impossible és obligatori.

Crec que caldria aplicar aquesta màxima a tota l’activitat del nostre país, si realment ens creiem que som alguna cosa més que una trista comunitat autònoma i aspirem a l’autèntica identitat.  I un bon lloc per expressar aquesta clara voluntat hauria pogut estar, sense anar més lluny, el mundial de natació que s’està fent aquests dies amb la participació de 13 equips que no corresponen a cap selecció estatal i al combinat espanyol del qual, Catalunya aporta gairebé dos terços del total d’esportistes.

Però és clar, perquè Catalunya pugui tenir la seva presència singular, hauria calgut el treball de la Federació Catalana de torn i salvar, evidentment, tots els problemes polítics que ben segur s’haurien plantejat des de l’espanyola, com va passar, sense anar més lluny, en el cas de Fresno, l’hoquei i tot plegat.  Un sona?

De tota manera, i per més problemes que ens plantegin des de Madrid, si alguna cosa és possible, l’hem d’assumir com a obligació nacional, i tirar endavant contra el que sigui.  Al capdavall, aquesta és l’actitud de l’esportista.  O no?

Però és clar, en aquest país encara hi ha massa coses que gringoyelen, també a dins de casa.



jul. 282013
 

Ens diu el diccionari que “èxit” és “bon resultat.  Reeiximent”.  Per la seva banda, “reeixir” ens trallada a la idea d’èxit en alguna cosa que hom es proposa.  L’èxit, doncs, si més no a nivell de diccionari, no té res a veure amb la casualitat, amb l’atzar, ni amb la sort.

Tots hem tingut algun cop la sensació que alguna cosa que ens havíem proposat i que, generalment, ens ha costat força, ha acabat sortint bé.  Fins i tot millor que no esperàvem.  Això és l’èxit.  El resultat de l’esforç i de la tenacitat.  L’èxit és aquella nota fantàstica d’un treball que ens ha costat moltíssim acabar, o aquell exàmen superat, o aquella aposta que havíem fer per algun projecte i que ha tirat endavant, o aquella vida amb algú que ens fa feliços.

L’èxit té la virtud de poder-se fer present en qualsevol àmbit de la nostra vida.  Però sempre va precedit d’una feina molt intensa, al llarg de la qual anem posant en joc tot el que som i tot el que sabem.  A més, l’èxit, prou sovint, és singular; el resultat d’una feina personal en la qual no hi ha espai per carregar la culpa als altres.

Aquesta setmana passada has tingut l’ocasió d’assaborir un d’aquests èxits que tan bon regust deixen.  L’enhorabona.  Gaudeix-ne amb tota intensitat, perquè l’èxit dura poc;  segurament, perquè és la porta a un nivell superior, on esperen nous reptes, nous èxits per assolir.  I aquest en deu ser l’autèntic sentit.  I per això sempre sorprèn, quan ens arriba.

jul. 272013
 

Fa unes quantes setmanes, el president de la Junta de Extremadura anunciava amb tot el soroll mediàtic que va ser capaç de generar, una futura baixada d’impostos al 90% dels ciutadans de la seva comunitat.

Evidentment, això gràcies a una exitosa gestió econòmica que, fins i tot, serveix per pagar les despeses que no pot assumir Catalunya.

Ja sabem que tot es veu segons com es mira, però francament, intentar justificar una futura baixa d’impostos des d’una comunitat de les que menys riquesa genera i recapta (per tant, que més diners d’altres comunitats rep) i que, a més, com vam saber poc després d’aquell desplegament demagògic, també té un problema amb la malnutrició infantil, que l’obliga a obrir menjadors escolars a l’estiu, per garantir algun àpat consistent a 2.500 nens, és pura demagògia.  Val a dir, que això també passa aquí o aquí, sense anar més lluny.

I és que ja poden dir els polítics el que vulguin, que la realitat, aquesta cruel realitat de nens mal alimentats, s’encarrega de posar les coses (i els demagogs) a lloc.  Així és que, per part de segons qui, de lliçons, més aviat ben poques.  O és que Extremadura aporta a l’Estat un 8,5% de tots els seus ingressos per subsidiar altres comunitats?  Doncs això.  I que quedi clar que aquí també hi ha terribles necessitats que ningú no ens resoldrà.

 

jul. 262013
 

No fa gaires dies, un col.lega aranès em comentava la capacitat de recuperació després de les darreres inundacions i com estaven tornant a la normalitat en un temps rècord.  I és que les grans tragèdies fan aforar el millor de la gent, la seva enorme capacitat de fer front a l’adversitat.

Dimecres ens vam anar a dormir amb la notícia de l’accident ferroviari de Santiago de Compostela.  Ahir, durant tot el dia, es van anar coneixent notícies de tota mena.  Notícies dramàtiques, de mort, de dolor, d’impotència, de famílies trencades i d’absències definitives, però també notícies de solidaridad sense límits; notícies d’humanitat, en el sentit més estricte del terme.

Costa molt dir res en una situació com aquesta.  Encara que es deixi repossar el primer impacte, segueix costant.  Suposo que costa tant perquè, en el fons, hi ha un doble sentiment d’impotència.  Un per no poder fer res per evitar el drama, i l’altre d’impotència davant la possibilitat que un dia siguem nosaltres mateixos els tristos protagonistes d’un esdeveniment com el que ara ens té corpresos.

Només vull manifestar, ni que no serveixi de res, la meva solidaritat a les famílies de les víctimes, perquè qui més qui menys ha passat alguna experiència similar, i el meu profund respecte a totes aquelles persones anònimes que han aportat allò que han pogut per ajudar a fer una mica menys dur l’efecte d’aquest accident.  El meu profund respecte per tothom que davant la més cruel de les dificultats és capaç de posar-se dret i fer el que bonament pot o sap, només per ajudar algú que ni coneix, però que el necessita.

jul. 252013
 

No és gens estrany que un determinat partit presenti un candidat a unes determinades eleccions, les guanyi i, a mitja legislatura, el flamant excandidat plegui per deixar espai, sense passar per les urnes, a un successor que, d’aquesta manera, gaudeix d’algunys anys per anar fent-se una imatge pública, des d’un important lloc de responsabilitat política.

Aquesta pràctica l’hem vist a diferents nivells, des dels ajuntaments fins a governs de tota mena i exercida per partits de diferents colors.  El darrer cas, si Rajoy no s’hi avança (poc provable que Rajoy s’avanci a res) serà el del president andalús, José Antonio Griñán.

És prou cert que el sistema és perfectament legal i més encara amb un sistema electoral de llistes tancades, on es vota una formació i no un candidat, però no és menys cert que el pes del cap de cartell és determinant per intentar assolir l’èxit electoral.  I això no crec que ningú ho pugui discutir.

A la vista de tot plegat, el cert és que aquests relleus a mitja legislatura fan un cert tuf de frau als electors que han votat una determinada opció, amb unes determiandes sigles, amb un determinat programa i amb un determinat candidat.

Un dèficit més que cal sumar a la llarga llista de clarobscurs democràtics que tenim tant aquí com allà.

jul. 242013
 

Nova mostra de sensibilitat social del govern del PP.  Ara prepara una modificació del registre de dones maltractades.  I la proposta té una cosa bona i una altra de dolenta i una altra de pitjor.  Anem a pams:

– Cosa bona:  preveu comptabilitzar com a víctimes de la violència masclista les dones que passin 24 hores en un hospital.  Fins ara, només eren considerades víctimes les difuntes.

– Cosa dolenta:  perpetua la idea que només hi ha maltractament quan acaba en mort o, amb les modificacions previstes, amb hospitalització.

– Cosa pitjor:  sigui com sigui, tot plegat fa la pinta d’un simple joc polític en mans de personatges realment prou insensibles que només busquen presentar números més o menys satisfactoris per als seus interessos, o socialment assumibles, si més no.

Cal no oblidar, però que només un 11% dels maltractaments denunciats (remarco “denunciats”, no “infringits”) comporta comunicat de lesions.  Per tant, per més que es comptin ara els ingressos hospitalaris, seguirem molt, però que molt, lluny de les xifres reals de violència masclista.  De violència física, evidentment, perquè si parlem de psicològica, d’aquest terror domèstic que pateixen tantes dones cada dia, la cosa ja esdevé esgarrifosa.  Tan inimaginablement esgarrifosa que, de fet, no se’n tenen dades fiables; encara que només cal fer una mirada al nostre voltant per veure que és omnipresent i, massa sovint, assumida amb una terrible normalitat.

Corren mals temps per a les dones (si és que mai n’han corregut de bons).

jul. 232013
 

Una de les banderes del govern del PP, sense cap mena de dubtes, és la voluntat, gairebé obsessiva, de vendre allò que anomenen “Marca España“, imagino que com a suposat referent de qualitat i de productes amb identitat pròpia i ben diferenciada.

Diumenge passat podíem llegir a Vilaweb una fantàstica reflexió sobre els “èxits” reiterats, pel que fa a la promoció d’aquesta marca.  Confesso que, un cop llegit aquest interessant article, no sé si puc compartir la paraula “despropòsit” que apareix al seu títol.  Bé, de fet, no sé si aquestes actuacions que s’hi descriuen són un seguit de despropòsits o, senzillament, el reflex d’una realitat, la d’Espanya, en la qual destaquen la manca de respecte a les opinions contràries, l’ús habitual de l’enginyeria econòmica per maquillar resultats adversos, una moda servida amb referents gens recomanables, els dèficits crònics en el coneixement d’altres llengües que l’espanyola, o la incompetència d’una administració incapaç de registrar legalment la marca que intenta vendre.

Tot una mica pel.lícula d’Ozores, oi?  Doncs és la realitat.  La crua realitat de la qual vol fer bandera el govern espanyol.  Aquella realitat d’un país de picaresca, incompetència, grolleria i incultura.  Més tòpica impossible.

 

jul. 222013
 

Ja és ben veritat que les coses són, al capdavall, allò que es fa amb elles.  Igual com una destral pot ser eina o arma, les cadenes tan han de ser tallades com contruïdes.

I és que la iniciativa de la cadena humana prevista per a l’11 de setembre segueix generant altres cadenes a favor de la independència.  Sense anar més lluny, la que pujarà la Pica d’Estats el 24 d’agost, la que es farà a les Piscines Picornell, coincidint amb uns mundials de natació que ja van arrencar amb una forta presència independentista, o aquesta que proposa enllaçar blocs, al voltant de la Diada i de la qual, desde fa uns dies, forma part “No cal que en facis gaire cas”, i a la qual us convido a unir-vos si teniu un blog, o a fer-ne difusió, si coneixeu gent que en tingui.

Està vist que som un país marcat per les cadenes.  Unes que ens lliguen, en una història que no sempre és com ens agradaria i unes altres de solidaritat, d’afecte i de llibertat que ens lliguen a la voluntat d’un futur millor.

Que cadascú esculli quines vol, que jo ja he triat.

css.php