jul. 212013
 

“You’ll  never walk alone” és una bonica cançó de 1945 que ha esdevengut himne del Liverpool FC i que ha tingut diferents adaptacions, algunes per a finalitats ben concretes, com la que va formar part de la  banda sonora de la Marató de TV3 2012.

No sé per què m’ha vingut al cap aquesta cançoneta en llegir el comentari del Huffington Post amb 21 raons per tenir un gos.  I és que qualsevol persona que hagi conviscut amb un gos sabrà trobar-ne milers de motius, milers d’anècdotes, milers de moments que justifiquen i donen sentit a aquella antiga afirmació que sosté que el gos és el millor amic de l’home.

En uns temps tan proclius a l’individualisme i que propicien tant la solitud, sota mil pretextos aparentment orientats a preservar la intimitat de les persones, algú que entra en el teu espai vital amb tanta impunitat (i que ho fa per quedar-s’hi) i que ofereix tant d’afecte i tanta companyia, és un dels grans tresors que cal saber descobrir.

Qui ha conviscut amb un gos, ja sigui nen, persona gran, o persona de qualsevol edat, sabrà perfectament de què estic parlant.  I ho sabrà tant, que sobra qualsevol paraula que jo pugui afegir, perquè la seva experiència vital no cap en el petit espai de les paraules.

I és que amb un gos, realment, mai no camines sol .  Ni mancat d’afecte, perquè algú, d’alguna manera, ens canta You’ll never walk alone i ens fa tirar endavant, amb il.lusió i energies sempre renovades.

jul. 202013
 

Ara sí que ja no tinc cap dubte que el sistema educatiu que vaig seguir (o patir) va deixar-me unes llacunes formatives molt més profundes que no em pensava.  Concretament, una inconsistencia de les meves habilitats pel que fa a comprensió lectora molt greu.

Que com me n’he adonat?  doncs simplement llegint la mare de tots els textos escrits, la gran font de sapiència i referent intel.lectual (o almenys això sembla).  Parlo de la Constitución Española tal com apareix publicada per la Moncloa.  Llegeixo:  article 127.1. ” Los Jueces y Magistrados, así como los Fiscales, mientras se hallen en activo, no podrán desempeñar otros cargos públicos, ni pertenecer a partidos políticos o sindicatos.”.  Sembla prou clar, oi?  doncs no.  Em sembla que teniu el mateix problema de comprensió lectora que jo.

Que no tenim cap problema?  Doncs expliqueu-me com un magistrat (i més encara, del Tribunal Constitucional) pot, alhora, pagar quotes de militància en un determinat partit polític i exercir com a magistrat sense contravenir l’article 127.1 que suposadament ha de defensar.  Serà que pagar quotes no suposa pertànyer a un partit.

Així funcionen a Espanya.  Aplicant estríctament (o maquiavèlicament) la lletra de les lleis, si es tracta de Catalunya, i fent la vista grossa o fent-ne una lectura tan flexible que sembla més aviat del tot desenfocada, en altres ocasions.

Què en sabem, nosaltres, pobres mortals, de com es llegeix la Constitució.  Veieu com té raó el ministre del ram i tenim una instrucció bàsica de pena?

jul. 192013
 

Llegeixo que finalment l’aeroport de Lleida tindrà un ús:  taller de reparació d’avions, dit en llenguatge corrent.  Bona notícia, que aquest equipament pugui servir per a alguna cosa, però sense cap mena de dubtes, una nova plantofada en tota la galta dels ciutadans que havíem confiat en una infrastructura que ens havia d’acostar al món.

Adéu el somni de volar sense haver de fer desplaçaments excessius.  Adéu a situar Lleida en el mapa de les comunicacions internacionals.  Això sí, tindrem un bonic taller de reparacions, que ja veurem com va, perquè l’experiència demostra que tot pot acabar sent un nou foc d’encenalls, igual com l’aeroport, els vols d’esquiadors cap a les nostres pistes, el gran reclam turístic, la gran infrastructura per a vols de mercaderies…

Aquesta notícia és ben bé la puntilla (i permeteu-me l’expressió taurina, perquè en aquest tema sóm ben bé com els veïns) a un somni de molta gent que hem patit, patim i patirem un aïllament que ens obliga a fer un centenar llarg de quilòmetres cada cop que volem sortir al món.

Caldria esperar, però això sí que ja és massa demanar, que algú, algun dia, ens expliqués per què aquest fracàs d’aeroport i com es va planificar perquè acabi com sembla que acabarà. Encara que molt em temo que el silenci serà la resposta, com ja ve sent habitual.  Un silenci amarg, només comparable al de les pistes i vestíbuls buits.

 

jul. 182013
 

La pràctica de la mentida, lamentablement, és del tot habitual en l’exercici del govern.  Ja no es tracta  només dels incompliments dels programes electorals (mentides que es desvetllen en diferit), sinó de les petites grans mentides, d’efectes sovint molt greus, que es van presentant dia sí i dia també.

Ahir, sense anar més lluny, sabíem que les taxes universitàries de les enginyeries pujarien un deu i mig per cent, tot i que s’havia afirmat, fins a ahir, que mantindrien preus.  Una nova mentida?  Segons el govern, no, perquè es mantenen els preus, però, ves per on, aquestes titulacions canvien de bloc (allò de la practicitat) i, per tant, també canvia el cost per als futurs estudiants.

Ja poden vestir la realitat com vulguin, però en aquest cas, no hi ha cap diferència entre els nostres responsables d’universitats i el cínic ministre Montoro defensant que no s’apuja l’IVA mentre prepara la modificació dels tipus que graven diferents productes bàsics.

Per aquest camí, podem arribar a ser un estat independent, però seguirem sent una democràcia feble, fent equilibris sobre mentides, i així no es construeixen complicitats, perquè qui pot confiar en un mentider?

jul. 172013
 

Mig amagades entre les grans notícies, van apareixent, una a una, les informacions de les derrotes dels recursos que la delegada del Govern espanyol a Catalunya va patint als tribunals, pel que fa als seus recursos contra diferents municipis.  I ja en van nou.

Cada recurs que presenta només serveix per a dues coses:  la primera, per omplir planes d’informatius i ajudar a crear odi contra tothom que es proclama independentista;  la segona, per malbaratar aquells diners públics que diuen que hem d’estalviar.

Aquesta és la manera de fer de la delegada.  Es veu que no deu tenir cap fiscal de confiança a mà, igual com proclama aquella que assumeix representacions institucionals que no li pertoquen, a no ser que considerem que liderar un partit és representar un país.  Bé, de fet, a això de barrejar país, partit, govern i tot el que calgui ja estem fets, però la política cortijera del PP torna a evidenciar determinades pràctiques que pensàvem desaparegudes.

Sempre deu ser útil tenir un fiscal, un general o una delegada de confiança, pel que es veu.  Si no, passen coses com el ridícul de Llanos de Luna, només explicable des de les ganes de crear discòrdia allà on no n’hi ha.  I de malbaratar els nostres diners.

jul. 162013
 

Diu la dita que la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de semblar.  Bon principi que calria esperar que s’apliquessin tots els servidors públics, en general, ja que, entre altres coses, gestionen els diners i la manera de viure de la resta dels seus conciutadans.  Però ves per on, aquest principi tan elemental sembla que sigui història.  O que no sigui tendència, darrerament, si voleu.

Independentment del que resulti dels tribunals, perquè cal no oblidar que una sentència sempre s’ha de basar en evidències, i no sempre es poden provar fets prou coneguts i sabuts per tothom, la classe política, en general, ha arribat al punt de no retorn pel que fa a la manca absoluta de credibilitat.  O algú es pensa que, posem per cas, una hipotètica no condemna de cap dels casos de corrupció que actualment es troben pendents de judici pot retornar la credibilitat a la gent que hi té a veure?

Algú pot dubtar que els sobresous del PP són autèntics (tant com l’afany d’enriquiment a través de la política), o que a Andalusia hi ha més documentació falsa que bitllets de joguina al Monopoly, o que Millet no era el Tio Gilito de tota la classe política catalana, o que l’honradesa ja fa dies que va emigrar lluny del País Valencià… i i així podríem anar seguint.  Més enllà de les proves documentades, hi ha la certesa social, allò que tothom sap, que tothom calla i que, lamentablement, tothom acaba assumint com a inevitable.

Potser sí que som a les portes d’una segona transició.  Una transició que hauria de desar a l’armari dels mals endreços unes quantes generacions de polítics, encara hereves del franquisme, o farcides de nouvinguts sense ofici ni benefici que només poden viure dels respectius partits i, per tant, disposats a qualsevol cosa per assegurar-se la vida que es pensen que mereixen.

Venen temps de canvis, i segurament de creixement del populisme.  Potser servirà, però, per fer net al si dels partits tradicionals, o del que en quedi.  Mentrestant, no ens cansem d’exigir, si més no, una imatge d’hornadesa que avui no es troba enlloc.  I que deixin de mentir, ja posats.  Que no som tan curts com es pensen.

jul. 152013
 

Un dels espectacles més lamentables que puc imaginar, des de la perspectiva del respecte que mereixen totes les persones, és el d’aquells que no sabe entendre que el temps passa, que les coses canvien i que allò que servia en un determinat moment, és completament inútil en un altre.  I aquesta imatge és la que tot sovint ens ofereixen determinats líders polítics (o responsables polítics, en general).

I molt em temo que Duran Lleida està arribant a aquest punt de patetisme de qui no sap cedir la primera fila a qui realment li pertoca.  Les seves darreres paraules són, al meu parer, el reconeixement explícit d’un fracàs i, fins i tot, d’una clara sordesa (autisme) social.  Però contra allò que caldria esperar d’algú amb capacitat de governar, la seva postura és doble:  d’una banda, tira de profecies apocalíptiques (cap problema, els catalans ja hi estem prou fets) sobre la ingovernabilitat d’un país que aposta per la independència i, d’una altra, expressa la pressumpció que són els líders polítics, i les seves idees, els que mouen la societat; un plantejament que xoca amb el reconeixement del fracàs dels seus postulats, perquè evidencia que és la societat qui evoluciona i, en tot cas, els partits el que han de saber escoltar, llegir els canvis i generar discursos que ofereixin respostes a les noves demandes.

Sí, senyor Duran.  Té raó.  La societat catalana ha abandonat el referent ideològic pujolista, convergent, o digui-li com vulgui, i les maneres de fer que van servir en el seu moment, i demana alguna cosa més;  alguna cosa que resolgui els seus problemes d’ara.  I si la resposta passa per la independència, i si no la pot liderar ningú dels que han tallat el bacallà les darreres dècades, doncs, què  hi farem.  És el pa que s’hi dóna.

El PSC ja fa dies que ens demostra de què serveixen, avui, les propostes antigues.  I molt em temo que vostè i els seus van pel mateix camí.  Ah!  I si us plau, prou de catastrofismes (clàssic argument dels vençuts), que ningú (ni vostè) no és imprescindible, i el món no s’acaba amb cap canvi polític, per més profund que sigui.  O és que hi ha gaires països que hagin desaparegut, un cop independents?  Doncs Catalunya tampoc.

Cal saber retirar-se a temps, si no volem córrer el risc de ser com aquells vells verds que empaiten jovenetes imaginant que encara desperten passions, o aquells dones revellides que intenten ser més joves que les joves.  En tots els casos, el resultat sempre és el mateix:  el patetisme.  I és que com diu la cançó:  “Senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar“.

jul. 142013
 

Els avenços tecnològics ajuden, i de quina manera, a reduir determinades engoixes  que, fins ara teníem per inevitables, com ara l’enyorament davant la separació física.  Ara, si som lluny d’algú, no resulta gaire difícil poder seguir en contacte de manera gairebé  constant.  Són les coses de la telefonia i de la informàtica aplicada a les comunicacions.

De tota manera, encara hi ha una cosa que tots aquests mitjans no han pogut evitar:  el sentiment d’absència en ell mateix.  La sensació que hi falta alguna cosa al teu voltant.  Aquesta mena de pap que se’ns posa a dins  i que ens acaba acompanyant de manera més o menys continuada, per més xats i més videoconferències que puguem fer.

Crec que és bo saber valorar tot el que la teconologia ens aporta i fa per nosaltres, però potser encara és millor reconèixer que per damunt de tot som persones, amb sentiments i amb sensacions que cap aparell ni aplicació pot resoldre (si més no de moment).

Potser és el moment de tornar a aquella vella idea que sosté que valorem les coses quan les perdem.  O les persones quan no les tenim tan a prop com de vegades voldríem.  Potser és que l’univers de les sensacions humanes és massa complex i encara no està prou preparat per fer compatible, de manera prou satisfactòria, la presència virtual, l’absència física, i la sensació que, en el fons, tot està bé i tot és positiu.

I és que vulguem o no, per damunt de la tecnologia, encara som humans.  Encara persones, amb pors, il.lusions i sentiments.  I encara no acabem d’entendre què hi ha entre “lluny” i “a prop”.

jul. 132013
 

Ja fa uns quants anys que observo com el rol de la dona a la nostra societat va canviant, i no ben bé a millor.  D’alguna manera és com si tot allò que havien aconseguit dècades de feminisme actiu comenci a ser percebut com una cosa antiga i, per tant inútil.  El resultat de tot plegat es pot veure clarament en el retorn a determinats rols que pensàvem que havien estat desterrats per sempre.  Això sí, amb l’adequat vernís de modernor que tot ho fa atractiu.

Estic convençut que els sociòlegs sabran explicar aquest fenomen i les seves causes.  Com que la meva capacitat no dóna per a tant, em limito a constatar, com a exemple prou clar, allò que ens arriba dels sanfermins, respecte als abusos a algunes noies que havien provocat les fúries mascles tot apujant-se la samarreta i mostrant el seu pitram.

Ja hi tornem amb les provocacions… Sempre hi ha una raó per justificar el que calgui.  Això em recorda les dones que neguen aquesta idea de retorn del masclisme, escudant-se en models que venen les televisions (paradigmàtics els programes i sèries de producció pròpia de les televisions espanyoles).  Tota una mostra de la modernitat que comentava i del paper dominant del mascle.

D’altra banda, convé no perdre de vista que les retallades s’han endut per davant moltes iniciatives de suport a les dones, d’educació contra la violència masclista i de protecció a les víctimes.  Però és clar, la prioritat única es veu que és l’economia.

Nomes dues reflexions al respecte.  La primera:  si mostrar els pits és raó per al grapeig indiscriminat (per utilitzar una expressió prou tova), les platges aviat seran tot un espectacle de mascles empaitadors de dones que els provoquen.  La segona:  si la prioritat és l’economia, comencem a aplicar a alguna que altra vella, i pel que es veu actual, situació, les interpretacions d’aquest text que corre per Internet i que potser ajudarà a arrencar un somriure en un tema tan dramàtic com és el retorn imparable de la subjugació de les dones i la consegüent violència masclista.

Quants segles hauran de passar perquè alguns arribin a entendre que “no” vol dir “no”?

jul. 122013
 

Finalment, i de manera inexorable, el temps posa tothom al seu lloc.  Ara tenim la constatació clara, números en mà, que el sistema de finançament que va negociar el tripartit, i que en el seu moment ens van voler vendre com el gran èxit i com el pacte definitiu amb Espanya que garantiria la nostra viabilitat econòmica, ha resultat una completa estafa.  Un absolut fracàs.

Recordem que aquest sistema de finançament anava paral.lel a un nou estatut d’autonomia que ja sabem on ens ha dut.  Recordem, també, que tant l’un com l’altre es van fer en les que suposadament havien de ser les millors circumstàncies possibles, amb un govern liderat pels socialistes aquí i també a Madrid, i amb aquell impagable “apoyaré” del president del govern estatal, o aquella “pluja fina” que havia de fer poc menys que miracles.

Però ja veiem on som.  Tant a nivell polític com de finançament.  I davant d’aquest panorama, només una pregunta:  amb quina autoritat moral venen ara aquests mateixos a vendre’ns un nou pacte amb Espanya?

Decididament, aquesta gent ens pren per idiotes, però no saben adonar-se que som ben conscients del seu estrepitós fracàs, I del d’una relació Catalunya-Espanya ja totalment insalvable i sense cap futur.

Passin-ho bé.  I anem tirant, que es fa tard.

css.php