Calia?

 Actualitat  No Responses »
jul. 112013
 

És proverbial la tendència dels polítics a posar-se bé (o allò que ells o els seus caps de premsa consideren «bé») així que apareix una càmera.  D’aquesta tendència, jo diria que innata, han sortit imatges prou curioses i posats tan, tan, tan naturals que gairebé fan pena.  Si en voleu bons exemples, jo us diria que repassessiu qualsevol diari, especialment si són d’àmbit local, i en trobareu un bon grapat, perquè són justament els polítics locals els més temeraris davant la càmera.  De debò creuen que alguns dels seus posats els poden fer guanyar un vot?  No sé jo…

Ahir, però vam tenir un exemple d’alta volada:  el president Mas i el seu cap de premsa jugant amb una pilota a l’estadi de Maracanà.  Si el que volien transmetre és una imatge de normalitat i de proximitat a la ciutadania, malament rai, quan juguen sols i en un estadi buit al qual no s’hi pot accedir, evidentment, amb tanta facilitat.

D’altra banda, persones adultes en manigues de camisa i ben encorbatats, jugant a futbol per deixar alguna foto per a la posteritat, em sembla un espectacle gens reconfortant i no massa digne de la màxima institució d’un país.  Salvant les distàncies, no ens trobaríem tan lluny del polític dalt d’un tractor en qualsevol fira, o remenant una casola amb un davantal  o una bata ridículs i una cullera de dimensions colossals, o posant els peus a sobre d’una tauleta, tot fumant-se un puro.

La qualitat política també passa per les imatges que ens deixa.  I la dignitat i el respecte institucionals també.

Estructures d’estat?

 Actualitat  No Responses »
jul. 102013
 

Ja fa anys que Catalunya s’ha dotat d’alguns instruments que, ben treballats, podrien arribar a ser autèntiques estructures d’estat, però que, de moment, no passen de simples empreses públiques o organismes més o menys públics que sembla que tinguin, entre els seus objectius no explicitables, oferir unes nòmines impròpies del sector públic, a uns determinats personatges, a canvi d’una feina més que qüestionable, des de la perspectiva de la dedicació que realment exigeix.  Sobresous de luxe, vaja.

Un bon exemple del que dic és el CAC, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que si bé pot ser un instrument molt útil, si més no, per anar llençant senyals d’alerta sobre determinades pràctiques de les televisions en particular i del món audiovisual en general, no sembla que hagi tingut fins ara un recorregut gaire modèlic i que, de fet, actualment es veu immers en un procés de retallades més que justificades, segurament, però també segurament mal executades, si l’organisme en qüestió vol oferir a la societat un autèntic servei, i no una via d’enriquiment als seus directius.

De tota manera, sembla que es preveuen canvis en aquest escenari i s’anuncia la supressió les retribucions dels consellers de la CCMA i el CAC per a aquells casos que no tinguin dedicació exclusiva.  Ja aniria sent hora, sobretot pensant de quines retribucions estem parlant.  Veurem si finalment és veritat.

De moment, l’únic que podem tenir una mica clar és que fins al moment, algunes d’aquestes suposades estructures d’estat (expressió màgica que comença a servir per dignificar qualsevol averració) han estat més aviat plataformes de lucre autonòmic.  I en podem trobar en tots els àmbits, no només en el que comento.

Benvinguts siguin els canvis, si han de posar ordre en el dens mapa de les empreses i organismes públics i semipúblics de dubtosa utilitat, en molts casos, però amb uns nivells retributius molt més que qüestionables.

Passem comptes?

 Actualitat  No Responses »
jul. 092013
 

El cas Bárcenas va camí de ser el buc insígnia de l’esfondrament definitiu d’un determinat sistema de partits i d’alguna que altra generació de personatges que han fet caixa amb la política.  I de quina manera.

Ara, s’han filtrat els suposats comptes del PP.  Uns comptes corresponents a uns quants anys més que els que afirmen conservar, a demanda del jutge.  Però bé, ja se sap que allò que tu suposadament no guardes, algú, especialment si mai s’ha digitalitzat, ho pot tenir ben protegit, amb pany i forrellat.

I és que això de l’enriquiment a costa de la política no és nou, ni exclusiu dels populars.  L’únic problema és arribar a provar-ho davant un jutge i trobar un jutge capaç de dictar determinades sentències.  Potser ara som una mica més a prop de condemnar determinats personatges, tant populars com socialistes, o com il.lustres membres de la societat benpensant catalana, perquè no oblidem que aquí tenim un tal Millet que calla molt més del que diu i que, de moment, està en un discretíssim segon pla informatiu.

Posats a demanar estructures d’estat, que tal un sistema de partits i una renovació de noms (i de cognoms) que ajudi a dignificar l’exercici de la política, si més no a casa nostra?  Els Bárcenas, els ERE andalusos i tot plegat, ja s’ho faran.  Al cap i a la fi, ja diu la dita que cada terra fa sa guerra, i la nostra té música de fons i tot.

 

Que no ens prenguin per imbècils

 Actualitat  No Responses »
jul. 082013
 

És totalment legítim, en política, defensar les pròpies idees, creences, o el que sigui.  Fins i tot, pot ser legítim fer volar coloms.  Però ja que l’objectiu últim de la política és dirigir i ordenar societats cal exigir un mínim de talla intel.lectual als que aspiren a governants, perquè els ciutadans del carrer, encara que no ‘ho creguin, no som imbècils.

Aquesta reflexió ve al cas del meravellòs pacte PSOE-PSC sobre Espanya i el paper de Catalunya.  Resumint, sona a vell, a molt vell.  De fet, tot el que s’hi planteja  recorda massa el procés d’elaboració de l’Estatut que van liderar Maragall i Montilla, dos insignes membres d’aquestes formacions.  Tot és tan vell com el principi fonamental de la unitat d’Espanya i de l’obligació dels pobles súbdits de la corona de callar i creure (i pagar religiosament).

Però més enllà de propostes absurdes, allò que m’ofèn de debò és que em prenguin per idiota, suposant que m’empassaré una afirmació com la de Maurici Lucena:  «El pacte PSC-PSOE dóna tanta autonomia com la independència».  No senyor Lucena, no.  No combreguem amb rodes de molí, per més que s’ho pensin.  L’autonomia només dóna autonomia, i més aviat poca, mani qui mani a ca l’amo.  La independència dóna independència.  I això és una altra cosa, per si encara no ho sap.

Per si algú encara tenia cap dubte, cada dia que passa és més evident amb qui podem comptar i amb qui no.  De tota manera, si us plau, una mica de nivell, que no som tan imbècils com es pensen.

 

Natura.

 Actualitat  No Responses »
jul. 072013
 

Reconec que m’agraden les pedrotes.  Especialment aquelles que la gent ha anat apilant per fer alguna esglesieta romànica, d’una bellesa i simplicitat admirables, o alguna catedral gòtica, d’una força i elegància que sempre meravellen.   De tota manera, molt per damunt de qualsevol obra dels homes, sempre posaré l’obra de la natura, i la seva magestuositat.

Caminar entremig de boscos, rierols, pastures, roques, llacs i cascades ens serveix per descobrir un univers  que se’ns ofereix de franc, si és que la mà de l’home encara no l’ha malmés.  La seva bellesa, els seus colors i les sensacions que ens revela són infinítament superiors, o almenys a mi m’ho semblen,  a qualsevol creació humana.

Potser aquesta és la gran lliçó de la natura, que no sempre sabem aprendre.  Que allò més meravellós no és el resultat de res del que fem, inventem o construim, sinó del que realment som, si no ho fem malbé.  De la nostra essència humana, al capdavall.

 Newer Entries
css.php