gen. 312011
 

S’agafen unes quantes paraules que sonen bé:  "harmonitzar", "compartir", "sumar", "igualtat", s’adoben amb un perfum màgic de "federalisme" i ja tenim la recepta del PSOE per "petar-se" les autonomies sense miraments: 

– Harmonitzar serveis i tràmits.

– Igualtat d’oportunitats a l’ensenyament [en qüestió de llengües, segur].

– Establir marcs normatius comuns.

– Sumar forces per assegurar la xarxa de serveis públics (prèvia unificació de clàusules de contractació).

– Conferència de governs, no ja de presidents.

I aixi fins a una trentena de solucions màgiques per a tots els mals del país i per difuminar fins a la desaparició la nostra amputada autonomia.

En resum, 17 comunitats amb cambres legislatives que han de legislar totes igual.  Això és rendibilitzar recursos, sí senyor.  Efectivament, això no serveix per a res i no té cap sentit.  I aquest és el camí cap a una Espanya federal, segons aquesta gent.

Està clar que es pensen que som idiotes.  O tenim competències o no en tenim, però això de les autonomies no autònomes…  I a vostè li sembla perfecte, oi, "president" Montilla?

Almenys, el PP té el valor de proclamar-se a favor de retallar les autonomies i no intenta enganyar amb paraules que sonen bé. Vol exacatament el mateix, però va de cara.

Cada dia, Espanya ens regala una nova raó per marxar.  La d’avui, que ens prenen per idiotes.



gen. 302011
 

De vegades, la idea que tenim dels polítics és uniforme i negativa.

De vegades, però, hi ha persones que trenquen aquesta uniformitat i ho fan sense fer soroll, amb dignitat només.

M’agradaria molt que alguns dels nostre polítics, tant els que s’autoproclamen d’esquerres, com dels que fan bandera de la moral, prenguessin model del que s’explica en aquest interessant article  que he trobat voltant per aquests blocs de déu.

Concediu-me, si us plau, un segon de pessimisme per dubtar que cap dels nostres representants tingui ni la decència ni la dignitat suficients per seguir aquest exemple.  En això sí que em temo que són iguals, fins i tot els suposats antisistema.



gen. 292011
 

"La reforma [de les pensions] no supone un recorte de derechos, sino una ampliación de derechos, pues consolida el sistema de pensiones".  Jesús Caldera, secretari de l’Àrea d’Idees i Programes del PSOE.

Ja no recordo quan vaig llegir una mostra més gran de cinisme polític.  Mantenir les pensions, amb el cost que sigui (per als treballadors), ho considera una ampliació de drets. Què gran és aquest secretari d’"idees".

Si us plau, que no facin aquest home ministre de sanitat, perquè, seguint el mateix raonament, hauríem de considerar-nos afortunats i sans si sortíem vius de l’hospital.

Antològic.



gen. 282011
 

Espanta mirar les xifres d’atur juvenil a Espanya i comparar-les amb qualsevol país del nostre entorn.  Sí, aquells països que el president Zapatero no fa gaire va dir que havíen superat (no sé en què, si busquem comparacions positives), o aquells altres al quals anàvem empaitant.

En 3 anys, l’atur juvenil ha passat del 18 al 43,6%.  La mitjana europea se situa a la meitat i països com Alemanya o Àustria tot just superen el 10%.

Som realment davant d’una generació perduda.  Una generació de joves formats i frustrats per la realitat social que els toca viure.  El propi president Zapatero assumeix que serà molt difícil reduir aquestes xifres, mentre la seva ministra econòmica parla de les bondats de la seva gestió, una gestió que abarateix l’acomiadament, cosa que castiga especialment els joves i que ens empobreix dia a dia.

Potser no cal patir tant per l’edat de jubilació, perquè potser el problema és que no hi haurà diners per a pensions si no hi ha gent que treballi.  Que treballi en blanc, evidentment, perquè l’economia submergida (la que realment sosté aquests joves, segons diuen els experts) segueix a bon ritme i ja arriba al 20% del PIB, només per darrere de Grècia i Itàlia.

Quina merda de país. Tot plegat em sona a aturar els rellotges per aturar el temps. Però el temps no s’atura -nosaltres sí- i a cada minut que passa ens anem quedant més i més enrere. Segons els rellotges del Govern no, però als de la realitat, sí.

A Espanya els nostres fills no tenen futur. Ni present, gairebé.

gen. 272011
 

Sr. Alejandro Sans i altres "artistes" compromesos amb la seva feina, li he de comunicar que mai de la vida he comprat un disc seu, mai no he anat a cap concert seu i mai no he descarregat cap tema seu d’Internet, senzillament perquè parlar de música i de la seva obra no m’acaba de lligar gaire (no faré la comparació del fast food i la gastronomia, tot i que la tinc al cap).

D’altra banda, sóc conscient que, malgrat tot, vostè ha cobrat uns bons diners meus per la recaptació de part del canon que pago quan compro un ordinador, un reproductor, un llapis de memòria o una capsa de CD, per exemple.  Per tant, i atès que no tinc cap interès a donar-li cap benefici econòmic, a vostè en particular, li demano: qui és el lladre, si finalment li arriben diners meus?

Parlem de cinema, també, perquè en aquest cas la cosa no és millor.  Senyora ministra, ens pot explicar el repartiment de subvencions públiques a les pel.lícules que figuren en aquest enllaç?  Evidentment, no tinc cap possibilitat d’anar a veure’n pràcticament cap, ni que vulgui, perquè senzillament no s’han estrenat.  Com pot imaginar, tampoc no les descarregaré d’Internet, perquè no existeixen.  Així doncs, aquests diners que han anat "a cap lloc", com els justifica?  No crec que sigui jo qui estigui robant aquests pobres productors de cinema que, malgrat la seva ajuda, amb els meus diners -val a dir-ho-, no arriben ni a estrenar. I encara els hem de mantenir, per no fer res.

I la llei Sinde endavant, no fos cas.  I diuen que nosaltres som els delinqüents… quina barra!

gen. 262011
 

En unes recents declaracions, el president del Congrès dels Diputats, José Bono, comentava, referint-se a Castella-La Manxa, que un bon dia es van despertar amb la notícia que havien de ser una comunitat autònoma, tot i que no ho havien demanat.

Ja és ben cert, ja.  Per un cop, no li puc discutir.  Això va ser el cafè per a tothom de l’estat de les autonomies.  El problema és que aquells que sí que ho havíem demanat, Catalunya i Euskadi, vam haver de de veure com les nostres aspiracions s’aigualien en aquest cafè escaldat.

Ara s’ha vist que el sistema és tan insostenible com absurd, però la responsabilitat, no fos cas, no és ni de qui va crear aquest invent, ni de qui se n’ha servit per viure de rendes alienes.  No, la culpa és, sobretot, de Catalunya.

Ja se senten veus que demanen el tancament o la privatització de les televisions autonòmiques (les que emeten alguna cosa en català, evidentment); la nova regulació de les caixes d’estalvis comportarà, tard o d’hora, una pèrdua de gruix financer a Catalunya en favor d’Espanya; el Tribunal Constitucional encara ha de dictar sentència sobre temes tan bàsics com la llei d’educació; el govern d’Espanya amenaça amb bloquejar les finanaces catalanes impedint l’emissió de deute; l’ofensiva contra la nostra llengua és brutal, com no havia estat mai en democràcia… Que no en tenim prou?

Està molt clar que rere els discursos del PP sobre la necessitat de fer marxa enrere amb les autonomies i de reforçar la unitat d’Espanya hi ha el fidel braç executor del PSOE. En aquests temes és evident que no hi ha absolutament cap diferència.

Això no té remei.  Preparem-nos per a una espanyolització massiva, en tots els fronts, que portarà Catalunya a 30 o 40 anys enrere, a nivell polític, econònic, social… L’única alternativa és marxar. Fins i tot algú amb la prudència política del president Pujol ho veu inevitable.

Tot i que és evident que la cosa ja no dóna més de si, dubto que els nostres representants polítics actuals tinguin la consideració de posar rumb cap a un futur millor.  I ja és ben trist.

gen. 252011
 

L’expressió "el circ de la política", de vegades, té molt de sentit, com ara quan llegim que Maria Lapiedra presentarà candidatura a l’Ajuntament de Les Borges Blanques.

La futura candidata afirma que no vol ser la pallasa de la política catalana, sinó l’Obama catalana.  No sé jo, francament, si aconseguirà aquest noble objectiu.  Suposo que tinc tants dubtes perquè em ve al cap l’exdiputada italiana Ilona Staller, que alguns que tenim una edat recordem prou bé, per més que Lapiedra, ara, se’n vulgui desmarcar.

Sigui com sigui, la candidatura de Carmen de Mairena a les passades eleccions al Parlament pot quedar en pura anècdota al costat d’aquesta nova aventura político-festiva d’algú que fa no res volia situar-se al costat de Joan Laporta, i que ara es compara amb Adolfo Suárez.

I és que per més que ho intento, no aconsegueixo imaginar, seriosament, un ple de l’Ajuntament amb aquesta senyora, ni que sigui com a regidora.

En qualsevol cas, la campanya promet i, del que no tinc cap dubte, és que Les Borges Blanques veurà multiplicada la seva popularitat com a poble i que serà molt més conegut a Catalunya i més enllà de les nostres fronteres. Ja us planyo, borgencs i borgenques.

És el que té que el circ de la política sigui per a més grans de 18 anys… Tan bonic que és el circ de tota la vida.

gen. 242011
 

Quan es dóna la paradoxa de tenir la joventut més formada de la història i una taxa d’atur juvenil altíssima, apareixen propostes que tendeixen a la lliberalització dels horaris comercials.  Curiós, si més no.

No entraré en el debat dels horaris, però sí que em temo que darrere d’aquesta proposta no hi ha altra cosa que unes condicions laborals més dures, uns sous més baixos i una ma d’obra menys qualificada, al capdavall. Aquesta sembla la deriva de la reforma laboral espanyola, de fet.

Quant haurem d’esperar perquè algun govern, posats a demanar, el català, aposti per fer imprescindible la formació per accedir a determinats llocs de treball?  Hi ha països del nostre entorn (els que ja han sortit de la crisi i que tenen unes taxes d’atur que no les podem ni imaginar, en el millor dels escenaris) on per ser carnisser, per exemple, cal una formació específica, i així tenen bons carnissers, no simples despatxadors de carn.  Potser aquesta seria la clau de volta per tenir una formació professional realment útil, que encoratjaria els joves a aconseguir una titulació que realment els obriria portes i, al capdavall, uns professionals més competents, capaços d’oferir valor i no serveis de baix cost.

A veure si a part de retallar pressupostos, la consellera d’Ensenyament s’hi vol posar en matèria. Caldria demanar-li que aposti perquè el nostre sistema educatiu sigui realment alguna cosa imprescindible per obrir-se camí en la societat, en la nostra, no emigrant per treballar a països que realment busquen professionals.  Només així tindrem una societat millor, generació rere generació.

I amb una mica d’imaginació, aquest canvi pot sortir de franc, que també convé.

gen. 232011
 

Noves idees del totpoderós Govern d’Espanya:  regular els horaris comercials i demanar diàleg i consens a els comunitats autònomes per arribar a una solució comuna a tot l’Estat.

Ja hi tornem a ser:  no es pot tolerar que els horaris comercials puguin ser diferents a Burgos, a Manises, a Antequera, o a Torredembarra.  Potser caldria recordar que, si més no en el cas de Catalunya, les competències les té la Generalitat.  I punt.

Ara començarà una tenebrosa negociació per aconseguir usurpar una competència que és nostra, a canvi, segurament, de quatre engrunes en qualsevol dels temes en litigi permenent (que no són pocs).

El més trist és que ja tenim precedents de com acaben aquests afers.  Només cal recordar la negociació bilateral del nou -i penós- sistema de finançament, que mai no va arribar a existir, o la flagrant i consentida invasió competencial de la Llei de la dependència, encara ara mal aplicada o no aplicada, directament.

Ja discutirem quins horaris comercials són els millors o quins ens convenen, si cal, perquè, de fet, ja els tenim prou regulats, nosaltres.  Però sobretot, si realment cal, que sigui en el legítim exercici del nostre autogovern, sense renunciar a res que és nostre per llei.  Qualsevol altra cosa no fora més que una renúncia innoble a la nostra sobirania.

Per cert, el tema s’ha silenciat davant la proclamació de necessitat de retallar les autonomies.  Ja és tot tan evient que ja posen el carro davant dels bous, fins i tot.

gen. 222011
 

Sempre resulta sorprenent trobar declaracions com les del periodista José Maria Carrascal, referint-se al "suposat" deute d’Espanya amb Catalunya.

La veritat és que qualsevol comentari a aquestes declaracions és sobrer perquè es responen soles, a la vista del nivell d’ignorància i fanatisme imperial i patriòtic que desprenen.  Res de nou, tractant-se de qui es tracta.

De tota manera, no em vull estar de donar-li una resposta molt breu i molt fàcil d’entendre.  Quin deute té Espanya amb Catalunya?  60 milions d’euros diaris, dia rere dia i any rere any, des de fa massa temps.

Imagino que això no és cap deute, per a la seva majestuosa i sobirana ment i que aquesta ha de ser la nostra contribució lleial a la grandesa d’Espanya.

Que trist és constatar que rere una corbata cridanera també hi pot haver un cervell fosilitzat.

 

css.php