Gen 212011
 

Fa uns dies, un d’aquests articles feia referència a la barbaritat de comparar el nazisme amb la persecució dels fumadors.  És molt trist comprovar que el genocidi dels jueus esdevé un exemple vàlid per a gairebé qualsevol cosa;  ara ha estat Joan Puigcercós qui ha fet un parl.lelisme del genocidi amb els atacs a Catalunya.

Qui hagi llegit alguns dels articles d’quest bloc sabrà que considero indecent que es prengui sistemàticament Catalunya com a ase dels cops quan cal obtenir rèdits electorals a Espanya.  Però d’aquí a comparar aquests atacs recurrents al nostre país amb un extermini premeditat, cruel, inhumà, i tots els adjectius que pugueu imaginar, contra milions i milions de persones que van morir salvatgement assassinades als camps d’extermini, hi ha un abisme.

Si us plau, deixem que els morts de l’holocaust descansin en pau, i no banalitzem aquests fets, fent-los servir com a resposta fàcil quan potser, el que falten, són arguments de fons, sòlids, solvents i carregats de credibilitat, per debatre i per fer política de país com cal, sense populismes indesitjables.

Gen 202011
 

La veritat és que ja no sé com definir el ministre Pepiño (perdó, Don José) Blanco, si com a personatge patètic o com a simplement incompetent.  La seva darrera ocurrència és animar a comprar pisos per reduir-ne l’estoc i reactivar el crèdit.

Fantàstic.  Amb una taxa d’atur del 20%, amb una reducció brutal de salaris i poder adquisitiu i amb tancament gairebé absolut de les entitats bancàries al crèdit, les paraules del ministre esdevenen, com a mínim, una burla als ciutadans.

Potser aquest fantàstic estoc d’habitatges a la venda, ministre, no seria tan gran si les mesures o desmesures econòmiques del govern del qual forma part no haguéssin provocat una pèrdua sense precedents d’habitatges particulars per impossibilitat de fer front a les hipoteques.  Potser no seríem on som si el seu govern no hagués negat durant mesos i mesos una crisi econòmica més que evident, per tal de guanyar unes eleccions.  Potser no li caldria dir les barbaritats que diu si els ajuts multimilionaris del seu govern a la banca (llegia fa poc que hi ha 80.000 milions més a punt de sortir cap a diferents entitats) haguessin revertit, mínimament, en ajuts a les economies domèstica i productiva, no als seus comptes de beneficis i als dels seus directius.

Au va!, senyor ministre, dediqui’s a allò que li vingui més de gust, en el seu paradís particular, però deixi d’ofendre a tants i tants joves, per exemple, que no poden emancipar-se perquè la seva precarietat laboral no els permet, no ja comprar, sinó ni llogar un petit espai un viure, o a tantes i tantes famílies desnonades.

Gen 182011
 

"L’ús del català al senat no és propi d’un país normal".  Ho diu Mariano Rajoy, no jo.

Doncs un cop s’ha demostrat, amb les degudes limitacions, restriccions… -només faltaria- que el català es pot fer servir al senat, Espanya, ja oficialment, deixarà de ser un país normal, una cosa que alguns ja teníem clar des de fa temps, atesa la nul.la capacitat de perspectiva respecte a l’uniformisme castellà.

Però no patiu.  Hi ha molts més països anormals al món, capaços de reconèixer i fer servir diferents llengües en contextos tan solemnes com la cambra alta.  Alguns, fins i tot són a Europa, sap, Sr. Rajoy?

I és que com molt bé diu vostè, "les llengües estan per entendre’s i no per crear problemes".  Es veu, però, que només són problemes a Espanya, perquè ni a Catalunya ni arreu hi ha conflictes lingüístics com els que vostè destaca.  Al capdavall, aquesta barbaritat és per l’ús, insisteixo, limitat, del català al senat.  

Sigui com sigui, no cal patir, perquè tots sabem que és una qüestió de miopia social i de no saber veure la realitat més enllà dels propis nassos, o de les pròpies fronteres.  Això sí, sempre en nom de la indissoluble unitat de la nació espanyola.  I olé.

Gen 182011
 

Tot just ha acabat el Rally Dakar i els noticiaris van plens del triomf de Marc Coma en  motos i del segon lloc de Carlos Sainz, en cotxes.  I en un més que discretíssim segon terme, també es parla del triomf en la categoria femenina de motos, de Laia Sanz Pla-Giribert.

El que resulta sorprenent, no és aquest segon terme en què es recull el triomf de la Laia.  El que realment sorprèn (i indigna) és que els mitjans i el públic en general hagin conegut a aquesta motorista gràcies a la seva participació en el Dakar i no pels 10 (sí, 10) campionats del món i 9 d’Europa, de trial, que ha aconseguit fins ara.

Qualsevol esportista masculí, amb un palmarès similar (amb una mà ens sobrarien dits per comptar-los) seria absolutament conegut, el trobaríem en tota mena de suports publicitaris i hauria rebut una llarga tirallonga de premis i més premis laborals, esportius, culturals, reials…  Però en aquest cas, l’esportista es diu Laia i és dona.

Que vinguin lleis d’igualtat, que mentre en l’imaginari col.lectiu no tinguin cabuda les dones que practiquen algun esport que no sigui gimnàstica, natació o atletisme (i encara gràcies), no hi ha res a fer.  I és que a aquest país encara li falta molt, massa, per avançar.

Felicitats Laia, i no pel Dakar, precissament (tot i que també, només faltaria).

Gen 172011
 

L’organització dels Premis Oscar, de cine, ha resolt que només poden optar a premi, en la categoria de pel.lícules de parla no anglesa, aquelles que hagin estat presentades per un estat, a través d’una organització, jurat o comitè.

Sempre és reconfortant que, per un cop, no se’ns pugui acusar als catalans de barrejar llengua, cultura i política, perquè ara no som nosaltres qui decidim que una pel.lícula (cultura) en parla no anglesa (llengua)  només pot optar a un premi (Oscar) de la mà d’un estat (política).

Bé, ara ja ho sabem.  Mentre Catalunya sigui una comunitat autònoma del Regne d’Espanya, cap pel.lícula en català no optarà a un Oscar, perquè Espanya mai presentarà una producció en parla no espanyola a un premi per a obres de parla no anglesa.

En resum, que o ens fem estatunidencs o espanyols, o ens fem "com" els estatunidencs o els espanyols i tenim el nostre estat, que és l’únic instrument realment útil per obrir-nos al món. Mentrestant, benvinguts siguin els  Premis Gaudí.

Gen 162011
 

"S’ha passat de la confiança en el metge a la confiança en la tecnologia".  Ho ha dit el conseller de Salut Boi Ruiz, referint-se a l’increment de la despesa sanitària i, en aquest cas, als costos diagòstics.

Més enllà de l’anècdota conjuntural de si gastem més o menys, o poc, o massa en proves diagnòstiques, el que em sembla rellevant és la constatacio de la pèrdua de valor del professional de la salut, en un procés similar al que han patit els mestres o molts altres professionals, especialment del sector públic, i que està tenint uns resultats socials nefastos.

Immediatament, m’ha vingut la imatge d’un metge d’aquells de tota la vida, atenent un pacient i la seva malaltia, potser greu inclús, acompanyant-lo i tractant-lo, amb tot el seu saber fer i amb tota la seva calidesa humana, fins a la mort, si era el cas. Aquest pacient confiava en ell i en la seva capacitat, i sabia que res no és etern.

Però aquests nostres no són temps per a la humanitat, em temo.  Ara prima l’anàlisi exhaustiva mitjançant una successió de proves incòmodes i cares que permeten acotar perfectament la malaltia, emetre un diagnòstic i dibuixar un desenllaç -seguint amb la imatge anterior- fatal i, en tant que previst i perfectament descrit, inhumà.

Potser sí que alguna cosa bona treurem de la crisi.  Si més no, si som capaços de posar el seny i el coneixment per damunt de la tecnologia, i la humanitat per davant de la freda exactitud de les dades.  I no només en salut, evidentment.

Gen 152011
 

L’expresident José Maria Aznar ha tornat a parlar, en la seva línia habitual, però amb una claredat que no admet matissos:  quan governi el PP s’ha de retallar el sistema autonòmic, perquè és insostenible econòmicament.

Fa dies que la cosa va cap a aquí, i que l’involucionisme espanyol no fa més que avançar cap a la unitat política.  I és que quan les coses es fan malament, acaben malament, i el muntatge de l’estat de les autonomies no va ser altra cosa que la manera de diluir les aspiracions sobiranistes de Catalunya i Euskadi, sota la tutela franquista i militar.  I es va fer malament, sense ganes i sense que ningú, realment, el vulgués.

Ara les cartes són a sobre de la taula.  L’Espanya profunda i real s’ha cansat i vol tornar a la unidad de los pueblos i gentes de España.  Em sembla perfecte.  Que s’unifiquin tant com vulguin.  Nosaltres fotem el camp.

Això no té marxa enrere:  ni la reunificació d’Espanya, que acabarà plantejant-se en termes de reconquesta -i si no, al temps-, ni la independència de Catalunya i d’Euskadi.  Perquè els comptes, senyor Aznar, el que ja no aguanten més és l’expoli que pateix Catalunya, any rere any (60 milions d’euros diaris) i que ens va empobrint de manera inexorable.

Ah!, i per si algú tenia dubtes, les autonomies només es poden retallar eliminant-hi les institucions d’autogovern (el Parlament i el Govern), perquè l’estructura administrativa serà la mateixa, encara que tornem a mitjans del segle passat i es posi al servei del poder de Madrid. Així és que no serveix l’argument econòmic, quan el que es vol realment és la unificació política.

Gen 142011
 

Si mai feu l’exercici de mirar què va passar tal dia com avui ("avui" pot ser qualsevol dia escollit a l’atzar) descobrireu un meravellós univers de coincidències o de fets absolutament diversos que van passar en llocs ben diferents i en anys també diferents.

Si mirem, per exemple, el 14 de gener, contatem que:

– El 1990 es fa la primera emissió d’"Els Simpson", a Fox.

– El 1900 s’estrena, a Roma, "Tosca", de Puccini.

– El 1979, el president Carter proposa que el dia del neixement de M.L. King sigui festiu.

– El 1514, una reial cèdula autoritza el matrimoni d’espanyols amb índies americanes.

– El 1943 neix, entre altres:  José Luís Rodríguez "El Puma".

– El 1601, l’esglèsia fa una gran crema de llibres hebreus, a Roma.

– Aquest mateix dia moren Lewis Carroll (1898),  Humphrey Bogart (1957), Anaïs Nin (1977), Joaquín Turina (1949), o 43 persones a l’incendi de la discotes Flying, de Saragossa.

– El 1867, Graham Bell patenta el telèfon.

I podríem seguir i veuríem que cada dia, en realitat, són una pila de dies, segons el que ens toqui de prop a cadascú.

Avui, també, és el dia que enterren la Teresa, professora de català. Estic segur que tothom que hem tingut ocasió treballar amb ella la recordarem amb agraïment i afecte, pel seu entusiasme i generositat.  Aquest fet no passarà als reculls de grans efemèrides, però sí que formarà part d’aquella petita història universal anònima que anem construint entre tots.

Gen 132011
 

Ara que ens ha tocar entomar una nova i contundent pujada dels
serveis bàsics, especialment llum i gas, potser és el moment de fer
alguna consideració al respecte.

Que el cost de l’energia i dels
seu transport i distribució és el que és, no ho dubta ningú, encara que
aquest cost sigui un autèntic enigma irressoluble.  De tota manera, quan
els preus i la crisi colpegen tan durament des de sectors
imprescindibles per a la nostra vida, resulta indignant veure com
algunes empreses energètics líder passen a tenir a sou alguns polítics
ara com ara inactius, però que en el seu moment van tenir una important
capacitat de decisió.  Com podeu imaginar, em refereixo als darrers
casos:  Felipe González i Narcís Serra a Gas Natural i José Maria Aznar a
Endesa.  Costa imaginar-los com a experts en temes energètics,
francament.

Fa engúnia democràtica comprovar que hem mantingut i
mantenim els sous públics d’aquestes persones i ara, de propina, ens
toca mantenir-los, també, amb un sou privat -i no petit- que paguem
entre tots gràcies a les pujades de les tarifes de llum i de gas.  No
sona massa ètic, en el cas d’expresidents o exvicepresidents.

Sort
que tot plegat no ens suposa més que el que costa un cafè, oi ministre
Sebastián?  No tinc cap dubte que també té una poltrona reservada en una
d’aquestes companyies quan el facin plegar del Govern.

Potser no és un intercanvi de favors, però, com va dir no sé qui:  "si de lluny ho sembla, de prop ho és".

Gen 122011
 

La manera com un govern s’articula, en bona part, serveix per fer visibles quines poden ser les seves prioritats.  El nou Govern de la Generalitat no és cap excepció a aquest principi i, a hores d’ara, ja podem fer alguna constatació interessant.

Si repassem els nous departaments i els seus respectius àmbits competencials, veurem, per exemple, que la política lingüística torna a Cultura, amb rang de direcció general, tal com havia estat amb governs convergents anteriors, abandonant l’adscripció a Vicepresidència, com a secretaria.

Aquests dies hem pogut llegir comentaris al respecte, i no gaire positius, val a dir-ho.  És cert que posar la política lingüística del país al mateix calaix que el patrimoni, la cultura tradicional, el cinema o la música, d’entrada, no té per què ser negatiu, però tampoc té per què ser positiu, sobretot perquè implica la "sectorització" d’una qüestió, la llengua, present en tots els àmbits socials i que, si més no en teoria, tenia una posició més transversal a Vicepresidència, tot i que els resultats, aquests darrers anys, no sent dolents, tampoc no van ser per tirar coets. 

Personalment, crec que serà més important la línia de treball que s’estableixi i el pressupost que s’hi dediqui, que no pas l’adscripció orgànica en sentit estricte. De tota manera, en un moment com el que vivim, de clara ofensiva contra el català, semblaria que tot suport institucional clar hauria de ser benvingut, per no dir imprescindible, i més ara que som a les portes d’una nova ofensiva jurídica contra la nostra llengua, en aquest cas contra la presència social de l’occità.

Ja veurem què en surt de tot plegat, però d’entrada, sí que pot sorprendre que la política lingüística passi a ser considerada una manifestació cultural, amb tot el que comporta, tant de positiu com de negatiu, mentre l’esport segueix sent "qüestió d’estat", o competència presidencial, si voleu.

Tot són punts de vista i prioritats. D’identitat, millor no parlar-ne, en aquest cas.

css.php