Gen 112011
 

Set formacions polítiques amb representació al Congrés dels Diputats van presentar fa pocs dies una proposició de reforma del reglament de la cambra per tal que el català s’hi pugui utilitzar.

Em temo que no sóc fatalista si vaticino que la proposició no tirarà endavant i que l’espanyol seguirà sent l’única llengua permesa.  I és que Espanya i les seves institucions són així:  si ja tenen una lengua común per què necessiten complicar-se la vida? Anem-nos fent a la idea que és una guerra perduda, aquesta de portar el multilingüisme a Espanya.

Altra cosa és que es reconegui i es toleri l’existència d’altres llengües "cooficials", sempre que es mantinguin -naturalment en segon terme- dins els límits territorials de la reserva autonòmica corresponent.

Cal agrair l’esforç dels diputats que any rere any han tingut el valor de deixar-se les banyes contra la paret madrilenya, però potser ja és el moment d’assumir la realitat, d’oblidar-nos d’allò que és impossible i de concentrar totes les energies a casa, per aconseguir que sigui més nostra, més autosuficient i amb el català realment present, que també ens pinten bastos, a domicili.

I és que com va dir l’il.lustre matador Rafael Gómez Ortega "El Gallo""Lo que no pué ser, no pué ser y además es imposible".  Per cert, el tal Gallo, quan li van explicar, en referència a Ortega i Gasset, que els filòsofs es dediquen a pensar, va respondre:  "hay gente pa to"

Gen 102011
 

La manera com un govern s’articula, en bona part, serveix per fer visibles quines poden ser les seves prioritats.  El nou Govern de la Generalitat no és cap excepció a aquest principi i, a hores d’ara, ja podem fer alguna constatació interessant.

Si repassem els nous departaments i els seus respectius àmbits competencials, veurem, per exemple, que la política lingüística torna a Cultura, amb rang de direcció general, tal com havia estat amb governs convergents anteriors, abandonant l’adscripció a Vicepresidència, com a secretaria.

Aquests dies hem pogut llegir comentaris al respecte, i no gaire positius, val a dir-ho.  És cert que posar la política lingüística del país al mateix calaix que el patrimoni, la cultura tradicional, el cinema o la música, d’entrada, no té per què ser negatiu, però tampoc té per què ser positiu, sobretot perquè implica una "sectorització" de la llengua que, si més no en teoria, tenia una posició més transversal a Vicepresidència; tot i que els resultats, aquests darrers anys, no sent dolents, tampoc no van ser per tirar coets. 

Personalment, crec que serà més important la línia de treball que s’estableixi i el pressupost que s’hi dediqui, que no pas l’adscripció orgànica en sentit estricte.  En qualsevol cas, en un moment com el que vivim, de clara ofensiva contra el català, semblaria que tot suport institucional hauria de ser benvingut, i molt necessari, i més ara que som a les portes d’una nova ofensiva jurídica contra la nostra llengua, en aquest cas contra la presència social de l’occità.

Ja veurem què en surt de tot plegat, però d’entrada, potser sí que pot sorprendre que la política lingüística passi a ser considerada una manifestació cultural, amb tot el que comporta, tant de positiu com de negatiu, mentre l’esport segueix sent "qüestió d’estat", o competència presidencial, si voleu.

Tot són punts de vista i prioritats.

Gen 102011
 

El premi Nobel de física Murray Gell-Mann va dir, referint-se a la manera com interactuen les partícules en la mecànica quàntica, que "tot el que no està prohibit és obligatori".

Crec que hauríem de fer aquesta cita "manual de capçalera dels catalans del segle XXI". Si el coneixement de la física quàntica es desenvoluparà durant aquest segle, tal com es preveu, potser la nostra manera de concebre la societat, també ho haurà de fer (això ja no es preveu tan nítidament).

Mentre no arribem a tenir un país normal, amb una estructura d’estat europeu normal, haurem d’explotar al màxim el poc que ens permeten i bastir estratègies noves.  Així, caldrà tenir sempre present que ens ha de ser obligatori tot allò que no estigui expressament prohibit.  Estic pensant, evidentment, en tot el que té a veure amb la nostra realitat nacional, amb la nostra capacitat d’autogovern, amb la nostra identitat i amb l’ús i presència de la nostra llengua.

Podria ser un bon full de ruta per a futurs governs, oi?  Explotar al màxim el nostre potencial, gran o petit, i avall.  Ara només falta que qui té més capacitat de fer, faci.  Nosaltres, per la nostra banda, ja anirem fent, però cal més.  Molt més.

Cada dia m’atreu més la mecànica quàntica, tot i que no hi entenc ni un borrall.

Gen 092011
 

Que la monarquia espanyol és una institució absolutament intocable, ja ho sabem de fa dies.  Bé, de fet, qui millor ho sap són Miquel Calzada o El Jueves, per exemple, que històricament han hagut de patir les conseqüències de la gosadia de fer broma d’algun membre de la borbònica nissaga. Sembla que humor i monarquia no lliguen gaire.

Ara li ha tocat el torn a Pere Mas, que va tenir l’atreviment d’arribar a establir una conversa telefònica amb el monarca per felicitar-lo el dia del seu aniversari, gràcies a la confusió que el seu cognom i la referència a Catalunya van crear entre els diferents filtres de seguretat de La Zarzuela.

Una ràpida gestió de la corona, davant la direcció de Catalunya Ràdio, va evitar l’emissió del diàleg entre el monarca campechano i l’humorista, tot i que, com acostuma a passar, la règia intervenció no va poder evitar que l’àudio de la conversa aparegués a Internet.

Un cop més queda demostrada quanta raó té l’entorn familiar del rei d’Espanya, quan es refereix a ell com a patrón.  I ja se sap que donde hay patrón, no manda marinero.  O això es pensen.

Tot i que mai m’han agradat les brometes per telèfon -les trobo poc imaginatives i de mal gust-, quina sort tenim d’Internet.

Gen 072011
 

Si vull trobar una descripció que realment em pugui acostar, ni que sigui remotament, a la idea d’agonia i sofriment extrem, he de recórrer a la que es fa a la pel.lícula "La vida secreta de las palabras", d’Isabel Coixet.

A partir d’aquella duríssima descripció puc fer un primer i mínim intent d’imaginar, des de la meva comoditat, al sofriment inhumà que tantes i tantes persones van patir els camps d’extermini, a mans del nazisme, en qualsevol de les seves variants.

Davant d’aquestes imatges tan crues com reals, no puc sentir més que indignació i pànic quan sento com respectables personatges públics tan impresentables com l’alcalde de Valladolid, el popular Francisco Javier León de la Riva, o l’escriptor Arturo Pérez-Reverte, frivolitzen el nazisme i els seus crims en massa fins al punt de comparar la situació que van patir els jueus, entre molts altres col.lectius, amb la dels fumadors.

Banalitzar l’agonia i el dolor extrem de milions de persones és tan perillós, tan cruel i tant inhumà, que només pot sortir de ments que o bé neguen els exterminis, o bé els justifiquen.

Dubto que una comparació com aquesta pogués sortir mai a Alemanya.  Però a Espanya, ja se sap…

 

Gen 062011
 

Avui no és dia per a grans comentaris polítics ni socials.  Avui és dia per a la il.lusió, per a la fantasia i per retrobar-nos, en un racó de la nostra memòria, amb allò que vam ser, de petits.  Aquesta nit han passat els Reis d’Orient.

Segurament, l’aspecte menys pervers que té el consumisme és poder compartir allò que comprem i que tenim.  Regalar, amb il.lusió, pot resultar més satisfactori, fins i tot, que obtenir coses.  I si alguna data pot servir per posar de relleu tot això, és el 6 de gener.

Gaudim, doncs, d’aquesta festa de sorpreses i paquets per obrir, i valorem tot el que tenim i tot el que rebem, perquè, de fet, som uns autèntics privilegiats.  Ho dubteu?  doncs si heu arribat a aquest bloc, ja sabeu que tenim el privilegi de poder navegar per internet (tenim un ordinador, electricitat, una xarxa de telecomunicacions…), de saber llegir i d’estar vius i amb prou bona salut.  Que no és poc.

Des del més profund republicanisme:  feliç dia de Reis, i que ses magestats siguin generoses amb vosaltres.

 

 

Gen 052011
 

"Aquests són els meus principis i, si no us agraden, en tinc d’altres".  Aquesta delirant frase de Groucho Marx es podria traslladar, sense cap problema, a algunes de les sentències del Tribunal Suprem espanyol, respecte al català a l’escola.

Si l’alt tribunal, en sentències recents, donava la raó a uns pares que demanaven l’escolarització en espanyol i instava a fer vehicular aquesta llengua a l’ensenyament, a Catalunya, no fa gaires anys negava el dret dels pares a triar la llengua d’escolarització dels seus fills i es remetia a la capacitat normativa de la Generalitat i a l’estatut.  Serà que la immersió lingüística no ha hagut de superat recursos i més recursos i sentències i més sentències de tota mena de tribunals espanyols, al llarg de la seva vida…

Sembla prou clar, doncs, que el Suprem dicta sentència i, si no agrada a segons qui, se’n treu d’altres de sota la toga.  I tot és legal, constitucional i d’obligat compliment -només faltaria.

O jo començo a perdre l’oremus o la imparcialitat del tribunal espanyol és tan sòlida com els principis que ens presentava el genial Groucho Marx?

Gen 042011
 

Fa pocs dies ens arribava la notícia de la condemna de quatre guàrdies civils per tortures als detinguts etarres Igor Portu i Mattin Sarasola, responsables de la bomba que va esclatar a la T4 de l’aeroport de Barajas.

Curiosament, coincidint amb la sentència, despareix, de la web del Ministeri de l’Interior, un fitxer d’àudio amb declaracions del ministre Rubalcaba negant l’existència de tortures.

Ben poc soroll han fet aquest parell de notícies, en els diferents mitjans, no us sembla?  Cert és que s’han publicat, però han desaparegut immediatament de les primeres planes. 

Sou capaços d’imaginar què hagues passat si els torturadors haguessin estat mossos d’esquadra?  I si el fitxer desaparegut hagués "caigut" de la web de Presidència de la Generalitat? 

Aquesta és una de les grans diferències entre tenir un estat i no tenir-lo.  De moment, nosaltres som el sac dels cops del "seu" estat (del de Rubalcaba i companyia).

Gen 032011
 

Quan hi ha un govern nou, la temptació de fer canvis prou visibles per transmetre una primera sensació d’activitat és molt gran.  Així, tal com ha pasat ara, es redueixen conselleries (o s’agrupen àmbits competencials), es modifiquen noms de departaments… i es projecta una primera imatge d’optimització de recursos.

Tota reducció, com la de conselleries, trasllada a l’opinió pública una percepció immediata d’estalvi.  Però mirem-ho amb calma:  s’elimina un conseller i, a tot estirar, el seu entorn més immediat (força petit), però no tota la resta de persones, que estan assignades a competències concretres que, evidentment, no despareixen.  No massa estalvi, doncs.

D’altra banda, canviar el nom d’un departament, i per a mi l’exemple paradigmàtic és "ensenyament-educació", fa uns anys, i ara "educació-ensenyament" implica una despesa important en noves retolacions i en el canvi de qualsevol suport on aparegui el nom.  En alguns casos potser és imprescindible, perquè la reordenació de competències ho aconsella, però en altres com el que he esmentat, francament…

I per acabar, reassignar matèries d’un departament a un altre, perquè se n’elimina algun, comporta despeses importants d’ajustaments informàtics, per exemple, duplicitats en alguns serveis generals i, tot sovint, mudances, amb el cost que té tot plegat.

Potser cal pensar-s’ho dos cops abans de demanar públicament segons quins "aprimaments" de l’administració i pensar bé abans de "vendre" segons quins estalvis, que potser no ho són tant.

 

Gen 022011
 

Una pèssima notícia que ens ha deixat 2010 ha estat la jubilació de l’Òscar Nebreda, ninotaire, com sovint es definia, d’El Jueves.

Amb la seva desaparició professional es perd, per a mi, el darrer dels tres grans dibuixants humoristics que hem tingut els darrers temps:  ell mateix, amb el seu impagable Profesor Cojonciano, Ivà (Historias de la puta mili i Makinavaja, el último choriso) i Perich, i el seu inqualificable gat.  Tots tres van coincidir en uns anys magnífics d’El Jueves, una publicació que ens segueix presentant la seva visió àcida i corrossiva de la realitat social i dels seus personatges més rellevants.

Que serveixin aquestes línies per agrair la seva feina a l’Òscar Nebreda, que tant va tenir a veure, a través d’altres projectes com Barrabás o El Papus (sí, sí, el de la bomba), a fer-nos una mica més divertida i suportable una època molt difícil i sovint massa complicada d’entendre, plena d’atacs, de censura i de segrestos de publicacions, que arrenca a les acaballes del franquisme, a principis dels anys 70, i arriba fins ara mateix, de fet (no fa pas tant que encara es va segrestar un número d’El Jueves).

Bona jubilació, Sr. Nebrera, i que no li faltin coloms a qui donar de menjar, ni obres per contemplar, com demana en el seu vídeo de comiat.

I moltes gràcies per tants somriures. Falta ens feien (i ens fan).

 

css.php