febr. 282014
 

Fa uns dies, l’alt comissionat per a la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, ens va regalar una d’aquelles frases que diuen molt, moltíssim, amb molt poques paraules.  La frase en qüestió era:  es bueno que los niños no sepan quien fue Franco.

Difícilment es poden dir més coses (i més antidemocràtiques) amb menys paraules.  La resposta a la dictadura, la repressió i els crims del franquisme, segons l’alt comissionat, és l’oblit.

Si partim d’aquest principi, té tot el sentit del món que el govern del PP carregui contra la justícia universal, contra la memòria històrica i, fins i tot, que s’enfronti a l’ONU per defensar la seva negativa a investigar el franquisme, parapetat al búnker de les autèntiques lleis de punt final que es van aprovar els primers anys de la transició.

Manipular la història sempre és una excel.lent manera de manipular les voluntats de la societat.  Si els defensors de l’Espanya eterna i una ho fan amb la seva, com ens hauria de sorprendre que neguin la nostra?

Més motius per sortir corrent d’aquest lloc on la resposta als crims feixistes és el silenci, l’oblit i la manipulació descarada de la història, fins i tot de la més recent i ben documentada.  Com pot ser de perillosa, la memòria.

 



febr. 272014
 

La història ens demostra la importància de la burgesia en els processos de canvi social (de revolució, fins i tot).  Per tant, la posició de la burgesia, de qualsevol país, vulguem o no, acaba sent prou important per intuir cap a on camina una societat concreta en cada moment.

Per aquest motiu, la foto dels representants del ben o mal anomenat Puente Aéreo, a Barcelona, amb el príncep Felip, justament a casa del Comte de Godó -curiós representant d’aquella curiosa noblesa espanyola sorgida de la burgesia catalana, encara no fa un segle- confesso que m’inquieta.

La imatge diu moltes coses, però abans que res  ens mostra  dues dotzenes d’homes (evidentment, cap dona entre el selecte grup), vestits de gris uniformitzador, com si d’una curiosa cort, més o menys provinciana, d’un príncep hereu, segurament campechano com el seu pare, es tractés.

Diu la dita castellana (molt adequada la procedència, en aquest cas) que reunión de pastores, oveja muerta.  Si pensem que el gran conflicte entre l’Estat Espanyol i Catalunya, ara mateix, és polític, aquesta foto purament empresarial, on no hi ha cap representant polític ni d’una banda ni de l’altra, excepció feta del príncep i de les fosques influències sobre els governs de la resta de retratats, no pot augurar res de bo.

Per un altre cantó, si mirem la demanda majoritària de la població i la posició que ja han expressat algunes -per no dir totes- de les persones de la foto, no sembla que la cosa pinti massa bé, a banda que tenim una nova evidència de la distància creixent que cada dia separa més la ciutadania i les elits econòmiques.

Mala peça al teler, o simple estratègia?  El temps ho dirà.



febr. 262014
 

El diccionari ens diu que fanatisme és, entre altres coses, l’entusiasme excessiu a favor d’una creença.  A partir d’aquesta definició crec que és totalment legítim afirmar que el ministre Fernández Díaz és un fanàtic de les seves creences.  Tan fanàtic que no s’està de demostrar-nos constantment com és de fàcil passar la ratlla que separa (o que hauria de separar) el terreny d’allò que un creu i l’exercici de l’activitat professional.

La darrera mostra la tenim en la concessió a la Mare de Déu Maria Santíssima de l’Amor per la Medalla d’Or al Mèrit Policial.  Per més que es vulgui justificar que els mèrits són de la confraria de la verge en qüestió, la imatge d’un ministre d’un govern d’un suposat estat aconfessional (o això diu la Constitució) condecorant una Mare de Déu, amb la més alta distinció policial, ens deixa molt seriosos dubtes sobre la qualitat democràtica (i intel.lectual, inclús) del personatge i del seu entorn.

Res a objectar des de les altes jerarquies eclesiàstiques, evidentment.  Una demostració més de la bona sintonia església catòlica – Estat Espanyol.  Com en els vells temps, si fa no fa.  No oblidem que aquest no és el primer cop que diferents membres del govern actual parlen d’intervencions divines en favor de les seves polítiques.  Es veu que de res no va servir la pregunta parlamentària d’Amaiur al Congrés, fa pocs dies.

Aquesta és la imatge que defineix l’Espanya actual, ho vulguin admetre o no.  Una imatge casposa, rància i fanàtica.  Cada dia ens sobren més arguments per voler ser-ne molt lluny.  Com no hem de poder votar, segons la llei, si fins i tot permet condecorar una Mare de Déu?



febr. 252014
 

Sant Agustí va identificar vuit tipus de mentides: Les que es diuen en l’ensenyament religiós, les que fan mal i no ajuden ningú, les que fan mal però ajuden algú, les que es diuen pel plaer de mentir, les que es diuen per complaure algú, les que no fan mal i ajuden algú, les que no fan mal i poden salvar la vida d’algú i les que no fan mal i protegeixen la puresa d’algú.  Per la seva banda, Sant Tomàs d’Aquino reduïa la llista a tres:  les útils, les humorístiques i les malicioses.

Així doncs, la mentida, des de ben antic, és diversa i, fins i tot, admissible segons la finalitat que pugui perseguir.  Però situats en el Segle XXI, la mentida torna a prendre un protagonisme que potser mai no ha perdut, però que hem relativitzat, en alguns moments.

El penós espectacle de polítics mentint, incomplint promeses, amagant i destruint veritats… és moneda d’ús corrent; tan corrent que hem arribat a admetre la mentida com a part de l’exercici de la política.  També menteix la premsa, i amb quina desvergonya determinats mitjans.  Però no ens és cap problema, perquè ja ho donem com a part substancial d’algunes línies editorials.  Tothom menteix, o tothom amaga la veritat, si voleu.  Ja no ens sorprèn. Però la pregunta és  per què?

Tornem a Sant Tomàs.  Per utilitat?  sense cap mena de dubte, ja sigui per mantenir-se al poder, o per arribar-hi, o bé per vendre més o per guanyar audiència.  Per fer broma? de tant en tant -poc-, i en contextos molt informals.  Amb intenció maliciosa?  Sense cap mena de dubte.  I habitualment com a complement de la primera, ja que és freqüent que aconseguir alguna cosa (utilitat) impliqui també fer mal o destruir algú altre.  D’això, a Catalunya en tenim bons exemples.

I tota aquesta reflexió ve a propòsit de la gran mentida de Salvados amb motiu de l’aniversari del 23F, i de les seves finalitats.  Utilitat?  Indiscutiblement el fals documental ha servit per crear debat i per qüestionar veritats potser massa assumides (i per guanyar una enorme quota d’audiència, no ho oblidem).  Per fer broma?  Segur que també, i d’alguna manera per treure ferro (si és que es pot sense frivolitzar) a uns fets dramàtics.  Per fer mal?  Això ja no ho tinc tan clar, perquè a mi em va acabar semblant, el missatge de fons, una nova constatació que la veritat no la sabem (i potser no la sabrem mai) i un nou refermament de les icones de sempre (positives i negatives) d’aquells fets, contribuint, d’aquesta manera, a mantenir la veritat oficial.

Sigui com sigui, l’engany és omnipresent i prou fàcil de construir, com ens recorda Jordi Évole.  El gran problema és arribar a saber quan se’ns menteix, i per què.  I això és molt més complicat.

 

febr. 242014
 

Això és Espanya:  un lloc on un primer pas cap al desarmament d’una banda amb dècades de trajectòria criminal, supervisat per observadors internacionals, és titllat de farsa per tota la maquinària periodística de propaganda de l’Estat,  al mateix temps que converteix els observadors en sospitosos d’alguna cosa, ja que se’ls cita d’urgència a l’Audiència Nacional.  Encara resultarà que seran col.laboradors amb banda armada.

Costa molt (suposant que sigui possible) trobar un cas similar en qualsevol altre lloc del món.  Fa l’efecte, i aquest és el drama, que no es vol que ETA desaparegui.  Segurament, la situació actual és l’òptima:  absència total d’atemptats, però tensió política constant promoguda pel govern, els seus mitjans afins, i algunes de les lamentablement manipulades associacions de víctimes.

Citar a l’Audiència Nacional els observadors internacionals és una provocació que només es pot entendre des de la desesperació d’un estat que es queda sense un dels seus grans arguments polítics:  la persecució del terrorisme, i fa el que pot per demostrar fermesa, a risc de caure en actituds oposades a la justícia internacional.  O és que cap tribunal ha cridat mai a declarar els negociadors dels diferents governs, tal  del PSOE com del PP?

Davant d’aquesta realitat, contrasta el missatge de l’expresident nordamericà Bill Clinton, que alguna cosa sap de conflictes armats i dels seus processos de resolució.  Segurament molta més que la d’un ministre fanàtic capaç de fer una roda de premsa per manifestar la seva oposició a un comunicat que encara no s’havia fet públic: el d’aquest primer desarmament.  Una actitud prou reveladora.

Espanya s’aferra al seu enemic necessari, igual com s’entesta a intentar crear tensió social per convertir en conflicte social el pacífic procés català cap a la independència.  La democràcia espanyola cada dia fa més l’efecte que no sap sobreviure sense un clima de tensió permanent, on desplegar les seves polítiques encara hereves del  franquisme (i aquests darrers anys en tenim exemples a manta).  Però tot sembla indicar que ara, ni en un cas ni en l’altre, se’n sortirà.  Tots dos són irreversibles.

febr. 232014
 

Si hi ha alguna cosa que ens pot ajudar a descriure (i a comprendre) la joventut, els vint-i-pocs anys, per exemple, jo diria que ben bé pot ser la passió, aquesta força irrefrenable que empeny a fer les coses com si fossin les úniques possibles, o a dedicar totes les energies a qualsevol objectiu, a qualsevol il.lusió, talment com no hi hagués res més al món.

Els anys van esvaint aquest apassionament, i van portant la calma, la reflexió, la maduresa, si voleu.  D’això, al capdavall, n’acabem dient experiència, i en fem valor important i socialment apreciat.

De tota manera, si volem ser honestos, qui, a una certa edat, no voldria poder tornar a estimar, a treballar, a llegir, a aprendre,  a il.lusionar-se, a viure, al capdavall, amb la passió de la joventut?  I és que segurament és aquesta força incontrolable la que realment fa avançar el món i assolir allò que, a priori, podia semblar impossible, tant a nivell personal com col.lectiu, tant a nivell sentimental com professional.  Si mireu una mica, segur que trobareu algú així a prop vostre;  i oi que encomana vida només veure’l?

Avui em ve de gust dedicar unes línies a aquelles persones que, ho admetin o no, estan obrint els ulls al món, en el seu sentit més ampli, que per això mateix viuen cada minut amb la intensitat pròpia de la joventut i que són capaces d’exaltar-se amb cada nou descobriment, d’enamorar-se de cada nova experiència, o de proclamar com a vocació de la seva vida cada nova descoberta.  Només així, només amb tota aquesta rauxa meravellosa desfermada, es deu poder arribar, al cap dels anys, a una maduresa realment satisfactòria, carregada d’experiències i de saviesa.

Si us plau, intentem no deixar mai d’apassionar-nos.  Perquè només amb aquestes espurnes, ni que només sigui, de passió podrem arribar a ser allò que vulguem ser, i no cap altra cosa.

 

febr. 222014
 

Aquesta setmana ens ha deixat alguna que altra notícia extraordinària (en el sentit de no habitual), a banda de moltes altres que ja no sorprenen ningú, com ara la dèria de la gent de Ciutadans amb les comparacions amb el nazisme, un nou posicionament dels socialistes suposadament catalans contra Catalunya, o l’autisme del ministre Fernández (disfressat de fermesa) sobre l’evident fi d’ETA, demostrant així fins a quin punt la necessiten com a argument polític.

Però la gran notícia gens habitual ha estat la presentació davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per part de Manos Limpias, d’una querella contra el president Mas per, si fa no fa, alta traïció a l’Estat Espanyol.  No és novetat que aquesta gent es querelli contra qualsevol cosa que soni a catalana, però personalitzar tot els mals en la figura del president i portar-lo als tribunals és novetat.

Ara, la meva pregunta és:  acceptarà el Tribunal la querella?  En cas afirmatiu, tindrem un sidral jurídic més que considerable i un precedent que embrutarà definitivament la qualitat democràtica de la justícia (i en bona part del sistema polític) espanyola.  En cas negatiu, costarà molt mantenir oberts alguns processos contra posicionament de les institucions catalanes, la qual cosa desmuntarà aquest artifici polític i jurídic que fa dir a la Constitució allò que es vol, d’acord amb els interessos mesetaris.

I encara més:  una hipotètica imatge del president de la Generalitat emmanillat o escortat cap als jutjats per la Guàrdia Civil, que ningú ho dubti, seria la icona definitiva de la nostra independència immediata.  Potser Manos Limpias i tots aquells que hi són al darrere, un cop més enduts pel fanatisme, no han sabut valorar la força, tant aquí com arreu del món, que té un màrtir polític que ho és, senzillament, per demanar el dret a votar lliurement.

Aquest cop, la singularització i personalització d’un conflicte de segles en una sola persona, el president Mas, pot sortir molt cara.  I no als catalans, que sabem (i sabrem) respectar i defensar les nostres institucions pròpies i democràtiques, molt més enllà de les ideologies particulars.

 

febr. 212014
 

El president José (o Jose, no sé) Montilla va viure els seus anys daurats (presidencialment parlant) a cavall del lema “fets, no paraules”.  Bon lema, sense cap dubte.

Ara, el seus col.legues del Congrés dels Diputats han fet bo aquest eslògan, tot votant, al costat d’UPyD, entre altres com ara el PP, contra les monstruositats secessionistes de la Generalitat.  Això són fets.  Els discursos de Navarro i els seus acòlits, amb prou feines, paraules.

Cada dia que passa tinc més clar que tot aquest procés que estem vivint ens està deixant una claredat política que només fa uns anys que no hauríem pogut ni imaginar.  Algú és capaç d’intuir què poden arribar a fer aquests que s’han situat enfront de nosaltres i no al costat, si mai tornen a governar Catalunya?

I ara que vinguin parlant i volent donar lliçons, aquesta gent, que els recordarem les seves accions.  Fets, senyors i senyores del PSC (si encara existeix), fets i no paraules (cada dia més buides).

Qui serà el següent?

febr. 202014
 

Mentre a Catalunya es pot desmuntar el sistema educatiu vigent, per tal d’afavorir (teòricament) quatre alumnes que demanen l’espanyol com a llengua vehicular, al País Valencià són 14.000 els alumnes que no podran accedir a l’educació en la seva llengua.

No deixa de ser curiós el poc respecte del govern popular cap a uns quants milers de famílies i la dedicació que apliquen a quatre pares, en un altre territori.  Es veu que el que és dret en algun lloc, no passa de desig en un altre.  I aquests són els que parlen d’eliminar diferències.

La resposta de pares i docents ha estat clara i contundent.  Tan clara i tan contundent com la sordesa de la classe política (PP i PSOE, perquè també en aquesta matèria les diferències són pràcticament imperceptible).

Sigui com sigui, la realitat és la que és, i la Constitució consagra l’obligació de saber l’espanyol, no el català.  Per tant, com diria la diputada Fabra:  “que se jodan“.

Aquest és l’autèntic marc legal constitucional.  Les proves, a Catalunya i al País Valencià (entre altres) són més que inqüestionables.

Vist el panorama, i si volem subsistir i conservar el dret a aprendre en la nostra llengua, cal que fem les maletes sense badar gaire, que aquestes situacions, en pocs anys, es poden tornar irreversibles.

febr. 192014
 

Comença a haver un tip de gent que s’omple la boca amb allò de la “sobirania popular”, quan en realitat volen dir la sobirania de les urnes que els atorga carta blanca per fer i desfer al seu gust durant uns quants anys.

I no m’estic referint a l’abús de les majories parlamentàries (especialment si són absolutes, però no només en aquest cas) sinó al menyspreu creixent cap a la voluntat de la ciutadania.  Lamentablement, ja ens hem acostumat a les declaracions d’alguns partits que s’autoerigeixen en portaveus d’una suposada majoria (ni que siguin només quatre gats) o que actuen amb absoluta ignorància dels seus compromisos programàtics.

També ens hem anat acostumant a aquesta manera tan curiosa de legislar que només té en compte equilibris polítics, de partit, o interessos ideològics, deixant totalment al marge les necessitats més bàsiques, especialment de la ciutadania i dels més febles.

I ara, finalment, arriben les associacions empresarials, entre d’altres, i defensen la seva suposada missió:  crear riquesa i ocupació, per desmarcar-se del que els ciutadans reclamem (començant, curiosament, per riquesa i ocupació).  Ara que sabem que les distàncies entre rics i pobres cada dia són més grans, les seves paraules adquireixen un to d’indecència imperdonable.

De tot plegat, uns i altres, en diuen democràcia.  Segur?  Tinc els meus dubtes, a la vista de com ens ignoren, de manera sistemàtica.  A mi em sona molt més a despotisme (afegir-ne “il.lustrat” em sembla excessiu, vist el nivell general).  També en podríem dir “tirania” o “explotació”, segons el cas.

css.php