febr. 252014
 

Sant Agustí va identificar vuit tipus de mentides: Les que es diuen en l’ensenyament religiós, les que fan mal i no ajuden ningú, les que fan mal però ajuden algú, les que es diuen pel plaer de mentir, les que es diuen per complaure algú, les que no fan mal i ajuden algú, les que no fan mal i poden salvar la vida d’algú i les que no fan mal i protegeixen la puresa d’algú.  Per la seva banda, Sant Tomàs d’Aquino reduïa la llista a tres:  les útils, les humorístiques i les malicioses.

Així doncs, la mentida, des de ben antic, és diversa i, fins i tot, admissible segons la finalitat que pugui perseguir.  Però situats en el Segle XXI, la mentida torna a prendre un protagonisme que potser mai no ha perdut, però que hem relativitzat, en alguns moments.

El penós espectacle de polítics mentint, incomplint promeses, amagant i destruint veritats… és moneda d’ús corrent; tan corrent que hem arribat a admetre la mentida com a part de l’exercici de la política.  També menteix la premsa, i amb quina desvergonya determinats mitjans.  Però no ens és cap problema, perquè ja ho donem com a part substancial d’algunes línies editorials.  Tothom menteix, o tothom amaga la veritat, si voleu.  Ja no ens sorprèn. Però la pregunta és  per què?

Tornem a Sant Tomàs.  Per utilitat?  sense cap mena de dubte, ja sigui per mantenir-se al poder, o per arribar-hi, o bé per vendre més o per guanyar audiència.  Per fer broma? de tant en tant -poc-, i en contextos molt informals.  Amb intenció maliciosa?  Sense cap mena de dubte.  I habitualment com a complement de la primera, ja que és freqüent que aconseguir alguna cosa (utilitat) impliqui també fer mal o destruir algú altre.  D’això, a Catalunya en tenim bons exemples.

I tota aquesta reflexió ve a propòsit de la gran mentida de Salvados amb motiu de l’aniversari del 23F, i de les seves finalitats.  Utilitat?  Indiscutiblement el fals documental ha servit per crear debat i per qüestionar veritats potser massa assumides (i per guanyar una enorme quota d’audiència, no ho oblidem).  Per fer broma?  Segur que també, i d’alguna manera per treure ferro (si és que es pot sense frivolitzar) a uns fets dramàtics.  Per fer mal?  Això ja no ho tinc tan clar, perquè a mi em va acabar semblant, el missatge de fons, una nova constatació que la veritat no la sabem (i potser no la sabrem mai) i un nou refermament de les icones de sempre (positives i negatives) d’aquells fets, contribuint, d’aquesta manera, a mantenir la veritat oficial.

Sigui com sigui, l’engany és omnipresent i prou fàcil de construir, com ens recorda Jordi Évole.  El gran problema és arribar a saber quan se’ns menteix, i per què.  I això és molt més complicat.

 

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

css.php