oct. 312014
 

Crits i bronca per part de convidats al Parlament, expulsió de la sala, més crits,  gestos feixistes i comunicat de condemna de la majoria parlamentària.  Aquesta podria ser, de manera esquemàtica, de la seqüència dels deplorables fets que es van viure dimecres al Parlament de Catalunya.  Bé, no exactament, perquè ni PP ni Ciutadans no van voler condemnar explícitament l’exhibició de gestos feixistes.

D’una banda, el PP es nega a assumir responsabilitat sobre actes individuals, com aquests.  Aquesta és la seva posició oficial per no condemnar actituds feixistes.  Potser caldria recordar que el que es demanava era la condemna d’uns fets, no la corresponsabilitat d’aquests fets, encara que aquells que van provocar els aldarulls fossin convidats seus.

Per una altra banda, Ciutadans, a través de Twitter, condemnava tota actitud antidemocràtica.  Hem d’entendre que la salutació braç enlaire la consideren democràtica?  Atès que no han volgut condemnar explícitament aquest fet, i seguint el seu propi raonament, hem d’entendre que sí.

No és nova la connivència de PP i Ciutadans, entre altres, amb discursos, actituds i gestos feixistes, però és difícil trobar un posicionament més clar que el que ens ocupa.  I és que el feixime, a Espanya, encara es veu com una etapa històrica entre la república i la monarquia, i no gran cosa més.

De tota manera, el que considero més greu és l’intent sistemàtic de PP i Ciutadans de portar al nostre Parlament actituds d’enfrontament i de provocació constant habituals a Madrid, per exemple.  La sort és que no se’n surten.  I és que aquí encara sabem fer les coses d’una altra manera, molt més civilitzada, pacífica i realment democràtica.



oct. 302014
 

Des d’aquest petit espai, avui voldria fer-li una proposta al president Mas, si és que finalment el Tribunal Constitucional tampoc no ens deixa sortir al carrer el 9 de novembre.  President, reuneixi els líders dels altres partits, si cal, i canvïin la pregunta.  Sí, sí, ja sé que la pregunta és la que es va pactar en el seu moment i tot això de la unitat i tal, però vist com van -i com poden anar- les coses, crec que és urgent trobar una pregunta que no es pugui censurar.  Perquè prohibir preguntar alguna determinada cosa a mi em sona més a censura de la llibertat d’expressió que a res.  Que no havíem quedat que en absència de violència es podia parlar de tot?  Ja es veu que no.

La pregunta alternativa i anticensura que li proposo també és doble, com l’actual:

1.  Vol que Catalunya incrementi la producció i el consum de carquinyolis?

2.  En cas afirmatiu, vol que els carquinyolis se serveixin en paperines de deu unitats o en bosses de 500 grams?

Que sembla broma?  Potser sí, però és que tal i com anem, i amb els discursos que estem sentint, no he pogut evitar que em vingui a la memòria aquest famós tema musical, ara mateix de rabiosa actualitat.



oct. 302014
 

Ja fa dies (mesos i anys, de fet) que ens hem de sentir que som qualsevol cosa:  nazis, proetarres, insolidaris, jueus, egoïstes… però ara en sabem una de nova, i és que resulta que els catalans som tontos.  Bé, més ben dit, som tontos, incoherents, antipàtics, poc diplomàtics i il.lògics.  I qui així ens qualifica no es altre que Juan Rosell, president de la patronal espanyola.

I és que som tan tontos que no estem intel.lectualment preparats per respondre la pregunta que se’ns plantejarà el 9 de novembre, sobre la independència.  És clar, una qüestió tan important no es pot deixar en mans de la gent, només l’ha pot respondre la classe econòmica que sempre ha governat.  Així com cal.

Apa, ja ho sabem, no som capaços ni de saber què volem, ni què sentim, ni a què aspirem.  Sort en tenim de les ments lúcides i preclares com la seva que, a banda d’enfonsar-nos en la missèria, ens perdona la vida.

Quanta paciència per aguantar segons quins personatges.



oct. 302014
 

Una de les coses prou positives que ens està deixant el procés cap a la independència és que tothom del mapa polític està mostrant el seu autèntic rostre, des de l’esquerra més esquerranosa fins a la dreta més dreta.  Des dels que defensen sistemàticament la imposició i la fermesa com a senyal de fortalesa, fins els que es passarien el dia al carrer protestant, per demostrar la seva progressia.

El darrer exemple el tenim en la prohibició d’interpretar una cançó, a Badalona.  I és que el que em resulta escandalós no és que s’intenti prohibir una cançó (cosa ja prou impresentable, en democràcia, però prou habitual -això de prohibir- al nostre país i a Espanya), sinó sobretot que encara hi hagi gent que es pensi que avui es pot prohibir cantar alguna cosa.  Aquestes són mentalitats de fa més de cinquanta anys que, pel que sembla, encara perviuen, i en càrrecs prou importants.  Quantes cançons hi ha prohibides, avui?  i llibres?  i pel.lícules?  Ara que, ben mirat, si es pot defensar que es prohibeixi votar, tot és possible.

Aquesta és la realitat d’una part de la classe política que ens governa.  La mateixa que considera mesquí, antidemocràtic o nazi votar.  I el més trist és que això passa a dreta i esquerra, sense distincions, com ve s’encarreguen de recordar-nos constantment les veus més diverses.  I no s’hi val a dir després que les formes no van ser correctes, perquè allò que ofèn no són les formes (que també) sinó el fons, allò que realment es diu o es fa.

Realment, hi ha gent amb alguna mena de trastorn greu, i amb una mentalitat molt allunyada de la clarament democràtica que caldria esperar en ple segle XXI, en un país europeu.  Però ells són així, i ho seran sempre.  El gust per la prohibició potser hauria de ser considerat una addicció o una parafília, en segons qui.

oct. 272014
 

Darrerament començo a percebre un cert excés d’eufòria pel que fa al resultat final del procés que fa uns quants anys que anem seguint cap a una nova Catalunya estat.  Començo a tenir la sensació que s’està donant per suposat que tot serà fàcil i que ho tenim guanyat de manera clara.  No n’estic tan segur.

El proper pas important serà el 9N, amb una mena de consulta estranya que només tindrà valor si hi participa un nombre altíssim de persones i si el resultat del doble sí és molt més que contundent.  Es parla d’entre un milió i mig i dos milions de vots favorables com a xifra mínima correcta.  Qui es pensi que això serà fàcil d’aconseguir, que s’ho vagi fent mirar, i més després de les setmanes de despropòsits polítics que hem perdut i que haurien hagut de servir per conscienciar el personal no convençut que és fonamental anar-hi a votar.

I suposant que el 9N sigui tot un èxit, ens podem plantar davant d’unes eleccions al Parlament que, si realment volem que siguin plebiscitàries, constituents, o el que sigui, hauran de donar, com a resultat, una cambra amb una majoria de més de dos terços de diputats indiscutiblement favorables a la independència;  un resultat que, ara mateix, i si mirem el mapa actual, està molt, molt lluny, perquè dubto que puguem admetre Unió i Iniciativa com a grups clarament independentistes, tot i que fins ara s’havien posat en aquest sac.

Si el resultat d’unes eleccions avançades no és aquest que apunto, no només no hauran servit de res, sinó que haurem gastat el darrer cartutx que ens queda, perquè la virulència de la reacció del govern espanyol serà terrible, i el clima de decepció social irrecuperable.  En aquest sentit, estic totalment d’acord amb aquells que afirmen que unes plebiscitàries només es poden convocar per guanyar-les.  El 9N en tindrem un bon test.  Esperem, analitzem i, si cal, actuem, però sense pressa, que mai no es pot dir blat, fins que no és al sac i en lligat.  I en el nostre cas, cal esperar, fins i tot, a veure si tenim prou blat per omplir el sac, per més que la il.lusió faci imaginar graners plens a vesar.

oct. 262014
 

Darrerament es va sentint allò de gestionar la incertesa o la complexitat, com si això fos el signe dels temps propi del segle que vivim, o el gran descobriment de la sociologia moderna.  Però vet aquí que si mirem amb una mica d’atenció la nostra realitat, la vida en general, al capdavall, sempre ens hem mogut, amb major o menor gràcia i encert, entre la incertesa i la complexitat, perquè l’existència plana, sense alts i baixos ben bé no existeix, ni en els manuals més idíl.lics.

Vivim sense pensar-hi gaire, com un fet normal, quotidià.  Amb tota normalitat sabem compaginar les il.lusions, les esperances i les engoixes, sense massa problemes.  Sabem que les ganes de fer el nostre niu particular coexisteixen amb l’esperança d’un futur possible o amb una vida que gairebé se’ns fa regal hora rere hora.  I no en fem cap escarafall per passar d’una a altra sensació en qüestió de minuts.  I encara ens queda temps per fer nostres els neguits i les fantasies dels altres, d’aquells que estimem;  perquè segurament estimar de debò acaba sent una mica això:  que les nostres vides, que les nostres intimitats tinguin un lloc permanent i inseparable per a la vida, la intimitat i els sentiments d’aquells que, de fet, són part indestriable de nosaltres mateixos.

Som molt moderns.  Ho som tant que sempre ho hem estat, sense adonar-nos.  Ens parlen ara de gestionar la incertesa, quan realment mai hem tingut gairebé res prou cert, i resulta que n’havíem dit “vida”, fins ara.  I prou que ens agrada i que ens hi aferrem, malgrat totes les dificultats.

oct. 252014
 

El refranyer tradicional català té un bon nombre de dites que fan referència a la idea que els actes tenen conseqüències.  I és que la saviesa popular és molt més sàvia que no ens pensem, sobretot en uns temps on tot el que és vell o antic sembla condemnat al racó fosc de l’oblit.

“Tal faràs, tal trobaràs”,  “qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, “si vols ull sa, lliga’t la mà”, “qui pren, son cor ven” i molts altres  m’han vingut al cap aquests dies, a propòsit de l’allau de notícies sobre els suposats delictes de diferents membres de la família Pujol-Ferrusola.

Que ja és casualitat que tot plegat vegi la llum justament ara?  I tant que n’és (o no).  Que fa tuf a intent d’embrutar el catalanisme?  Ja ho crec.  Que Jordi Pujol és una víctima òptima per atacar Catalunya, des de la perspectiva madrilenya?  Evidentment.  Però que res de tot això no estaria passant si no hi hagués cap activitat clarament sospitosa de no ser gens ni mica legal, també ho tinc claríssim.

Molt sovint, el poder, una situació econòmica desfogada, una gran capacitat d’influència social, el prestigi… acostumen, més d’hora que tard, a donar pas al sentiment d’impunitat.  Arribats a aquest punt, tot salta pels aires.  I aquest és el moment en què ens trobem, pel que fa a aquest tema.

I és que per més fosques intencions que hi hagi al darrere, els fets són els que són, i  s’acabaran jutjant.  Finalment, les coses surten, tot s’acaba sabent i fins el refranyer s’equivoca quan diu que “la capa, tot ho tapa”.

oct. 242014
 

Llegíem ahir que el Tribunal Constitucional deixava en suspens la llei que havia de permetre mantenir el subministrament energètic bàsic, durant els mesos de fred, a les famílies que no el podien pagar.  El motiu?  prou conegut, ja:  un recurs d’inconstitucionalitat del govern espanyol.  Sí, sí, el mateix sistema que amb la consulta i que amb tantes i tantes normes legals aprovades a Catalunya.

Fins aquí, res de nou.  Però la perversitat de la notícia, al meu parer, rau en el fet que la suspensió, d’entrada, i si el Constitucional no dicta resolució abans (cosa poc provable, atesa la seva proverbial velocitat en la matèria) és de cinc mesos.  És adir, si fa no fa, de novembre a març, el mateix període que la norma preveu per a la seva aplicació.  Quina casualitat.

Així és que, si el Constitucional no es posa les piles, i suposant que ho fes de manera favorable a la norma catalana, més val que aquest hivern no sigui gaire fred, perquè les famílies més humils i sense recursos patiran, amb tota cruesa, una situació de manca de subministrament energètic que la llei, amb major o menor destresa, intentava d’evitar.  I cada cop en són més.

Moltes gràcies, un cop més, al govern d’Espanya per la seva sensibilitat, tant amb Catalunya com, sobretot, amb els més desfavorits, i per fer servir, com ja ve sent habitual, els mecanismes jurídics com a arma contra tot i contra tothom.

oct. 232014
 

Votarem el 9 de novembre.  Això, a hores d’ara, ja sembla totalment clar i, mal que els pesi a alguns, inevitable.  Que no és cap referèndum?  D’acord.  Que no té efectes jurídics?  Ni mai.  Però que els ulls del món, a través dels principals mitjans de comunicació s’ho miraran amb tot detall, és una evidència que farem bé de no ignorar.

Davant d’aquesta nova fita del procés cap a la independència, la prioritat, l’única prioritat, ha de ser aconseguir una altíssima participació i una gestió tan neta que esvaeixi qualsevol dubte.  Pensem que, arribats a aquest punt, tant si la participació és molt baixa, com si no hi ha garanties de qualitat en la gestió dels vots,  no tindrà cap sentit ni demanar eleccions, ni duis, ni res, perquè o bé la gent s’haurà girat d’esquenes al camí proposat, o bé la classe política haurà estat incapaç de garantir una votació digna i neta.

Per tant, deixem-nos estar d’acords forçats, de fotos boniques, de tacticisme i de rucades i centrem-nos en un únic objectiu a curt termini:  votació amb una qualitat inqüestionable i amb una participació similar a la de qualsevol procés electoral català.  Només així, i si el resultat de tot plegat és un suport massiu al Sí/Sí, podrem parlar del pas següent.  En cas contrari, haurem fet saltar pels aires una feina d’anys i un procés que dubto que es pugui reprendre amb garanties.  El moment és crític.

Com a dada interessant, en les darreres eleccions al Parlament hi van participar una mica més de tres milions i mig de persones.  Aquest és l’autèntic repte i no els acords o no acords.  O us penseu que tota la gent que hem fet la Via o la V estem d’acord en tot?  Evidentment que no.  Però sí en allò que és bàsic en cada moment.  Que n’aprenguin una mica la major part dels nostres representants, que ja aniria sent hora d’anar per feina de debò, i de deixar-se de declaracions tan pomposes com inútils.

oct. 222014
 

Que torni el futbol.  Que el Barça faci alguna cosa a la Champions o al Bernabéu.  Que Luis Suárez munti una de les seves, o que Messi i Neymar marquin gols impossibles.  El que sigui, però que el futbol torni, si us plau, a l’espai central de la informació quotidiana.

I és que n’hi ha un tip de debats, tertúlies i programes especials sobre el 9N.  Més ben dit, sobre l’indecent joc de posturetes en què l’estan convertint la major part de partits, en una exhibició impúdica de ganes de guanyar o mantenir alcaldies d’aquí a uns mesos.  Si fins i tot quan parlen del país posen exemples de govern municipal!

Finalment ho aconseguiran, aquests polítics absolutament irresponsables.  Aconseguiran convertir el somni de generacions, la independència, ara que realment potser és a tocar, en un episodi negre, molt negre, de la nostra història, perquè tot plegat, gràcies a ells, pot quedar en res.  Així i tot, encara rai que algú és capaç de plantar-se, enmig d’una dinàmica absurda i autodestructiva.  Sempre hi ha una mica de llum, enmig de tanta foscor mental i ideològica.

Entendran algun dia que la societat, en general, els ha passat al davant i que la seva obligació, la dels que governen i la des que hi aspiren, és escoltar-la i actuar en conseqüència?  Ho dubto molt.  Em temo que encara haurem d’aguantar molt de temps els debats de volada gallinàcia sobre si són llebrers o podencs la consulta, la DUI, els acords i els desacords, o tot plegat.  I ja sabem com acaben aquestes disputes absurdes.

Decididament, que el futbol ocupi el màxim d’espai informatiu possible o, si cal, fins i tot el Sálvame.  Qualsevol cosa que ens doni un respir enmig de tanta xerrameca irrespirable (i irresponsable).

css.php