Oct 212014
 

Les coses no només es paguen en diners, encara que també.  Aquest és el cas de la primera foto formal del president de la Comunitat Autònoma de Madrid amb el Rei Felip VI.  I és que per tal de garantir que la imatge aparegui a tots els mitjans de comunicació haguts i per haver, el fotogènic president ha decidit llogar un autocar perquè transporti, de franc, els periodistes a La Zarzuela.  Si també disposaran d’entrepans, beure i souvenir commemoratiu no s’especifica.

No sé, ni m’importa, quan costa la broma.  Tant li fa.  Una manera com una altra de malbaratar els recursos públics marca Espanya.  No ve d’aquí.  El que sí que vull remarcar és la imatge de mediocritat i de poc interès mediàtic que deu tenir un president que es veu incapaç de guanyar-se un lloc als mitjans per ell mateix, ni que sigui al costat del monarca.  Aquest sí que hauria de ser un preu polític i personal caríssim a pagar, el de la mediocritat.  Però no és el cas.

Així són les coses.  No esperem cap retret, ni que ningú clami al cel per aquesta mesura tan poc digna.  Tot i que sempre podem jugar a imaginar que el president en qüestió no es digués González, sinó Mas.  Aleshores les coses, de ben segur, serien totalment diferents, i tindríem tema per a dies.  Sort n’hi ha que a casa nostra, si més no de moment, no s’arriba a tanta mesquinesa.  I que duri.

Oct 202014
 

Qui té ara la pilota a la seva teulada, pel que fa al procés cap a la independència?  Tothom.  Però ja només nosaltres.

El Govern i la classe política independentista té l’obligació de facilitar al màxim l’accés a les urnes el 9N, i això inclou tota la població, totes les ciutats i viles del país, i no només les més poblades.  I això passarà per la col.laboració de molts dels ajuntaments que no fa gaires dies signaven mocions favor d’aquesta data.

Els partits independentistes tenen l’obligació de col.laborar, de posar-se d’acord, ni que sigui en els mínims imprescindibles perquè el 9N sigui un èxit, encara que això passi per la fractura d’alguna que altra coalició i per la pèrdua pel camí d’algun que altre nom propi.

La gent que vol un país independent ha de votar massivament, com si aquesta consulta fos el referèndum final de tot plegat, perquè només així podrem demostrar, d’un cop per tots, que som molts, que som la immensa major part de la societat.  Evidentment que el 9N no és cap referèndum (això fa mesos que ho sabem) i que no és cap consulta amb efectes jurídics (això també fa mesos que ho sabem), però sí que és un punt de trobada amb urnes, paperetes i recompte de vots, els mínims imprescindibles per a un procés democràtic d’un altíssim voltatge (i reconeixement internacional) polític.

Tots tenim la pilota a la nostra teulada.  Ja no valen excuses de mal pagador.  Si el 9N és un èxit aclaparador d’organització i de participació, tot és possible.  Si no, no cal anar més enllà, perquè ens veurem avocats a unes noves eleccions autonòmiques, amb un resultat que previsiblement ens deixarà allà on som (on érem fa uns anys, de  fet) i amb un cansament i un descrèdits insuperables en dècades.

Qui ho havia de dir, que una consulta de pandereta, de costellada, o del que vulgueu, pugui arribar a ser tan transcendental.  Ara resulta que és tot un projecte de país on cadascú de nosaltres, i només de nosaltres, té el seu paper irrenunciable.

Oct 192014
 

Si no em falla la memòria (i si em falla, mala sort), va ser José Antonio Labordeta qui, en una de les seves cançons, va escriure que estem “condemnats a ser forts”.  No sé si la fortalesa és més una condemna que una virtut, però el cert és que, de vegades, pesa, i costa de mantenir.

Tots tenim l’experiència o el record d’aquells moments en què hem hagut de mantenir el cap clar, la mirada serena i la paraula i el gest justos, davant de qualsevol dificultat pròpia o aliena.  I sabem que podem, encara que costi, o encara que sigui allò que esperen els altres de nosaltres, ho vulguem o no.

Sempre és difícil mantenir la fortalesa davant de determinades circumstàncies, però és el que cal;  és l’únic que ens queda davant del dolor, de la desgràcia o de la incertesa.  Mantenir-nos forts i oferir aquella seguretat que ni sabem que tenim però que tan beneficiosa pot ser per a qui la necessita.

Quan les coses es compliquen, no oblidem que estem condemnats a ser forts.  No oblidem que estem obligats a ser aquell petit punt de solidesa que algú demana, fins i tot sense paraules, i que nosaltres podem oferir.

Quan tot sembla incert i complicat, fortalesa.  Aquella fortalesa capaç de transformar la condemna en virtut i de donar sentit a la nostra existència, perquè de vegades, el simple fet de saber-nos útils o necessaris per a algú, ja justifica la nostra vida.

Oct 182014
 

Que les coses mai no són del tot ni blanques ni negres i que tot depèn de qui i de com se les miri, ja fa dies que ho tenim clar.  Per això, hi ha realitats que poden ser alhora excel.lents o pèssimes, segons per a qui.

Teresa Romero, malalta d’ebola, sembla que va millorant i, en el seu cas, és ben bé veritat que qui dies passa anys empeny.  Dia a dia sembla que es va allunyant el fantasma del fatal desenllaç que no fa tant semblava inevitable i que, fins i tot, algun que altre profètic periodista del país gosava predir en qüestió d’hores.  Excel.lent notícia.

L’altra cara de la moneda és que Teresa Romero, si finalment se’n surt, deixa la ministra del ram sense el culpable tipus predilecte del PP per a qualsevol incident:  una persona anònima, sense el poder dels que manen, a qui se li pot atribuir qualsevol cosa.  Ja ho han fet abans i ara aspiraven a repetir-ho.  Però la supervivència de Teresa Romero també deixarà en evidència el conseller madrileny que es va omplir la boca amb tota mena d’insults i mentides, acusant-la d’incompetent, frívola i mentidera, per tapar allò que a poc a poc hem anat sabent que només era un cúmul de despropòsits fruit de la incompetència més absoluta:  el protocol d’atenció davant possibles casos d’ebola.

Així estan les coses.  Teresa Romero va endavant, igual que el seu home, i tot aquest episodi, si més no fins al moment, sembla que només ens deixarà una nova víctima:  Excàlibur.  Bé, també ens deixarà, un cop més, el resultat de l’odiosa comparació entre com es tracta el personal sanitari que voluntàriament  s’ofereix per tenir cura de malats d’ebola als Estats Units, on són considerats herois (i on les seves mascotes seguixen vives), i a Espanya, on tot el que poden esperar és ser titllats d’incompetents, mentiders i frívols.

Següent episodi?  m’aventuro a dir que aviat veurem la ministra o el conseller ben dinat com a models populars de competència professional.  Ja en tenim precedents també, en el cas de PP, de com esquivar la incompetència intentant de fer passar els incompetents com els millors possibles.  Anna Mato, la millor ministra de sanitat de la història?  Ja ho sentirem a dir.  Temps al temps.

Oct 172014
 

Ja sé que només amb el títol m’acabo de posar la tira de gent en contra.  Però tant li fa.  Començo a estar tip de sentir lloances infinites a la unitat política per tirar endavant el procés.  Com a declaració d’intencions, perfecte, però com a realitat mínimament viable, absolutament impossible.  I és impossible perquè finalment hem arribat allà on fa anys que volíem arribar, al punt en què la pregunta ja és si volem una Catalunya independent o no.

Fins ara, ens havíem mogut en la dialèctica dreta/esquerra, i sota aquest discurs van sorgir els tripartits, com a alternativa d’esquerres, amb les seves llums i ombres.  Després va arribar el moment de demanar el dret a decidir, i ja podem veure com està acabant, amb una virulenta, i no sempre neta, oposició de l’Estat.  Però ara, amb la constatació que no es pot fer un referèndum, amb la constatació que ni la dreta ni l’esquerra espanyoles no ho permetran mai, passem a l’estadi definitiu.  Passem a la dialèctica independentistes/no independentistes.  I aquí tot es complica (o es clarifica, segons com ho mirem).

D’una banda tenim Convergència, Esquerra i les CUP que es proclamen favorables a la independència.  De l’altra, PP, Ciutadans, PSC, Unió i Iniciativa.  Aquesta és la realitat actual, i aquest és l’autèntic equilibri de forces en aquest moment.  I si algú ho dubta, resulta molt clarificador que sigui el binomi Convergència/CUP qui mostri més complicitat, ara mateix, abismes ideològics a banda.

Avui, Catalunya, ha de tenir ben present que el seu futur passa per enfortir el bloc independentista, perquè al proper Parlament sigui majoritari, prou majoritari com per marcar el ritme de la legislatura amb els ulls sempre posats en la independència final (remarco “final”).  Evidentment que pel camí cal seguir governant i construint un present millor, i això exigirà pactes i aliances, però el que no es pot fer, el gran error històric en què no podem caure, és trencar el front independentista, per cap motiu.

Ara mateix, l’única unitat possible és la complicitat entre les tres formacions polítiques que es declaren independentistes.  La resta, somnis impossibles o aliances d’un passat que cada dia se’ns ha de quedar més lluny.  Deixem de somiar consensos que mai no seran i treballem amb les poques complicitats que sí que s’han de poder crear (incloses les que ofereix, i que no sempre es valoren com cal, la societat civil i la vida més enllà dels partits), per garantir un país millor, tan aviat com es pugui.  Al cap i a la fi, aquesta és la unitat majoritària que ha demostrat al carrer la gent, i que té el dret d’exigir als seus representants.

Oct 162014
 

En aquests moments que està vivint el país, crec que el més urgent és el pragmatisme.  Sí, d’acord, aquest país està acostumat a somiar truites i a fer volar coloms, però tal i com està el pati és hora d’anar per feina i deixar-nos de disputes i matisos inútils.  A tall de resum:

– Podem fer un referèndum?  No, l’estat no ha cedit la competència.

– Podem fer una consulta?  No, està en suspens pel Tribunal Constitucional.

– Podem fer servir el cens electoral?  No, l’estat no el cedeix.

– Podem fer servir les dades d’Idescat com a cens?  No, hi ha la qüestió de la protecció de dades personals.

– Podem fer una consulta sense cens i amb registre in situ?  Sí.  I amb tota la formalitat i garanties que calguin (dependrà de com la vesteixi el Govern.  La CUP ens en dóna pistes prou assenyades).

– Aquesta nova consulta té cap validesa jurídica?  La mateixa que la que està en suspens.  Cap.

Conclusió:  si volem una consulta (i ja en parlarem de si no serà també recorreguda i suspesa pel govern de Madrid) l’hem de fer sense cens.  A banda d’això, em sembla que, a nivell pràctic, no és gaire diferent de la que es va convocar fa pocs dies.

Si del que es tracta és de fer una declaració unilateral d’independència:

– Podem fer una declaració a curt termini?  No.  I passem a la pregunta següent.

– Tenim els instruments per ser independents?  Avui, no:  ni agència tributària, ni subministraments bàsics garantits (llum, aigua, gas), ni corpus legislatiu propi, ni garanties de suport internacional, ni reconeixement de títols de formació, ni tantes i tantes coses que ens calen per ser un país normal.

Per tant, si el que volem és arribar a una proclamació d’independència, cal saber si la majoria de la ciutadania la vol, i això passa per comptar (sigui com sigui, però de manera fiable), i per aconseguir una majoria parlamentària independentista amb el mandat de fer totes les passes per arribar, quan es pugui (remarco “quan es pugui”), a proclamar la independència.  I això passa per unes eleccions, quan sigui, i amb un programa, o un punt programàtic, prou clar i compartit, en aquesta direcció.

Pragmatisme, doncs.  I menys somiar truites, fer volar coloms i vendre fum.

Oct 152014
 

Amb més discreció que soroll i com aquell que no vol la cosa, se’ns ha colat una notícia que em sembla prou important.  Però, és clar, fer-se un forat entre el despropòsit Castor, la consulta, l’ebola i les targetes negres de Bankia no és fàcil.  De tota manera, crec que val la pesa saber que Brusel.les ha anul.lat unes ajudes milionàries (molt milionàries) a unes quantes de les principals empreses espanyoles.

Val la pena llegir la notícia perquè ens parla amb molta claredat de qui governa a Espanya, dels interessos que serveix i del respecte que tenen per les lleis, una cosa que saben manipular fins a la grolleria.

A tall de resum: mentre a la major part dels ciutadans se’ns aplicaven tota mena de retallades i de pujades d’impostos, el mateix govern popular regalava milers de milions, a través de desgravacions fiscals que ara s’han manifestat clarament il.legals, a les principals empreses de l’IBEX (Telefónica, Banco Santander, Avertis, Iberdrola…);  les que passen més penúries, vaja.

Així les gasta, aquest govern espanyol.  I que diguin el que vulguin per justificar-se, que serà mentida.  Ara, preparem-nos per a tot el que ens caurà a sobre per compensar les pobres empreses que hauran de retornar diners i que, ben segur, acabarem pagant tots nosaltres, fins a l’últim cèntim.  No fos cas que patissin penúries.

Ves per on,  Hi ha coses que es veu que les deu permetre la constitució, però que no colen a Europa.  Bo de recordar-ho.

Oct 142014
 

Estem acostumats a fer servir l’adjectiu “pallasso” amb sentit despectiu, per referir-nos a una persona poc seriosa, a la qual no val la pena tenir en compte.

Però vet aquí que el Parlament ha viscut, aquesta setmana passada, una autèntica inversió dels rols que cabria esperar, concretament en una sessió de la Comissió d’Agricultura que debatia sobre la prohibició dels animals al circ.

D’una banda, Tortell Poltrona, universal pallasso català, i persona d’una peça, sense fissures.  De l’altra, els representants de grups polítics tan rigorosos com CiU o ERC.  El segons, defensant la prohibició, en base a una pretesa consciència animalista.  El primer, defensant la no prohibició de res, i autoproclamant-se, ell mateix, mamífer vertebrat omnívor i, per tant, part del regne animal.

És molt fàcil, per a un polític, legislar a cop de prohibició, ni que sigui en base a no sé jo quin concepte de progressisme.  I també és molt fàcil que aquesta actuació política acabi en pallassada.  D’altra banda, és molt més difícil, però infinitament més gratificant, que un pallasso acabi donant una lliçó de política cultural i, gairebé, de política social, anant més enllà del binomi mala pràctica – prohibició, com a praxi habitual.  Perquè prohibir alguna cosa perquè hi ha qui en fa les males pràctiques, sense resoldre les raons que les causen, és molt fàcil -fins i tot prou popular-, però no serveix de res i tant sols dóna peu a dinàmiques repressives.

Recomano la lectura d’aquest article, i molt especialment les cites de la intervenció de Tortell Poltrona, perquè deixen ben clar que un pallasso pot ser molt poc pallasso, i que determinats polítics ho poden arribar a ser molt.

Oct 132014
 

La Vikipèdia defineix “dictadura” com “una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d’un sol individu (dictador), generalment a través de la consolidació d’un govern de facto, que es caracteritza per una absència de divisió de poders, una inclinació a exercitar arbitràriament el comandament en benefici de la minoria que la recolza, la inexistència de cap consentiment per part dels governats i la impossibilitat que a través d’un procediment institucionalitzat l’oposició arribi al poder.”

Algunes reflexions al respecte:

– Estem acostumats a governs on l’únic nom propi i l’únic cap visible és un sol individu:  el president.  O el sempre sacralitzat cap de l’estat.  Aquest governant és “el que mana” (confondre “governar” amb “manar” és habitual, en aquests casos).

– Absència de divisió de poders.  De quina altra es pot qualificar la permeabilitat entre les consignes del govern i el parlament i del govern amb determinats tribunals?

– Exercici arbitrari del comandament en benefici de la minoria que hi dóna suport.  Cal repassar totes els mesures que des del govern es dicten en favor de la banca, de les grans empreses de l’IBEX o de les que freqüenten la llotja del Barnabéu?  Segur que no, perquè qui més qui menys les té al cap (i les pateix a a la butxaca).

– Impossibilitat que l’oposició arribi al poder.   Formalment, és possible fer fora del poder el partit de govern, gràcies als resultats electorals.  Els dubtes arriben quan es promou i defensa, de manera clara i descarada, una alternança bipartidista que, de fet, perpetua totes les pràctiques que he comentat en les reflexions anteriors, tant si governa l’un com l’altre.  La possibilitat d’un tercer en disputa causa pànic.

I és que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys.  I la dictadura molt més que els crims d’estat.

 

 

Oct 122014
 

Potser alguns ho consideraran una frivolitat, però avui em ve de gust recordar un parell d’éssers vius que ens han deixat aquesta setmana.  Tots dos són gossos, aquests companys d’aventures i desventures que alguns hem tingut -i tenim- el plaer de compartir el dia a dia.

El primer és Excàlibur, el gos de Teresa Romero, malalta d’ebola.  Va morir perquè algú va pensar que era millor sacrificar-lo que exposar-se a un risc de transmissió de la malaltia que la pràctica totalitat de la comunitat científica considerava impossible.  Per cert, aquesta paraula, “sacrifici”, lligada a la mort, sempre m’ha sonat a ritual màgic o pseureligiós, més fruit de la ignorància i de la incapacitat que altra cosa (allò dels sacrificis rituals d’innocents i tot plegat).

El segon és Lukanikos, que es va fer famós durant les revoltes gregues de no fa gaires anys.  Aquest no ha estat ni sacrificat ni executat.  Ha mort per problemes respiratoris derivats de la inhalació de gasos lacrimògens i a causa d’antigues lesions causades pels cops de la policia, durant la seva època d’activitat al carrer.  La vida li ha acabat passant factura.

Dues vides i dues morts ben diferents, però amb una cosa en comú:  tots dos han deixat un buit en aquells que van compartir les seves vides amb ells, i un record inesborrable.  I és que un gos és molt més que una simple bestiola domesticada.  Recomano la lectura d’aquest article, que ens parla dels beneficis de tenir una mascota; encara que qualsevol persona que n’hagi tingut alguna en sabrà fer una llista infinitament més llarga.

Descansin en pau Excàlibur i Lukanikos.

css.php