Oct 082014
 

Podia passar i ha passat.  Finalment, la política de grans gestos, i d’un d’èpica, del govern popular pel que fa als casos d’ebola se’ls ha anat de les mans.  Espanya ja compta amb el dubtós honor de ser el primer país europeu amb una persona malalta d’ebola.

I és que més enllà de les explicacions que s’acabin donant o no (podem apostar que la culpa acabarà sent de l’auxiliar d’infermeria que ha contret el virus), més enllà de penoses rodes de premsa de la ministra del ram, més enllà de la urgència amb què la Unió Europea s’hi ha posat, i més enllà de les opinions de tota mena sobre si les mesures i protocols d’aïllament eren els correctes, el que ningú no podrà negar és que alguna cosa ha fallat, i molt.  I tothom ho sap, i els mitjans de tot el món també.

Aquest cas ha posat de relleu la incompetència d’un govern i d’una ministra que han volgut jugar a herois tornant a la mare pàtria un parell de missioners, el segon dels quals -no ho perdéssim de vista-, sense cap possibilitat de ser tractat, amb l’evident risc inútil que això comporta.

El resultat, dos missioners morts, una professional malalta i una pila més, ara sí -suposem-, sota control sanitari.

I és quan la política i les ànsies de notorietat es posen per davant dels criteris sanitaris i de sentit comú, el resultat mai no pot ser bo.  I això és el que finalment ha passat.  I qui rebrà la pitjor part, com habitualment, serà la peça més feble -i més innocent- de tot aquest despropòsit.

 

css.php