gen. 312013
 

Sortir  al carrer, de bon matí, una estona abans del que ens és habitual, quan la nit deixa pas a les primeres clarors, ens permet descobrir un món que desconeixem o que, tot sovint, ignorem.

Quan ens decidim a fer-ho, seguim el ritme compassat i lànguid de l’escombra que fa netes les voreres.  Sentim l’olor acollidora del primer cafè del dia, o del croissant encara calent i tendre.  Fem un cop d’ull gairebé clandestí al diari que ja descansa en un prestatge, mentre de fons ens arriba la remor accelerada d’alguna furgoneta de repartiment.  El soroll de les nostres passes es confon amb el d’aquelles que entren i surten de qualsevol hospital, en un relleu que farà possible que una veu desconeguda i alhora familiar entoni un “bon dia” guaridor.

Tenim tendència a donar per suposat que tot comença i acaba amb nosaltres, i a passar per alt tot allò que ens precedeix i tot el que ens vindrà al darrere.  Però és tot plegat el fa que puguem ser qui som i fer el que fem.

La nostra vida, vulguem o no, comença quan algú ja ha posat els carrers per on caminarem i ha parat la nostra taula.  El que fem nosaltres, cadascun dels nostres actes  -els més transcendentals i els més rutinaris-, té una seguida en els que ens prendran el relleu, encara que només sigui per vetllar-nos el son i garantir-nos que podrem dormir en pau.

 

//



gen. 302013
 

Vivim temps saturats de paraules, de declaracions, d’opinions, de judicis de valor, de sentències, de manifestos, de titulars, de crits, de debats, de raonaments, d’argumentacions… de paraules, al capdavall.

Però quin és l’autèntic valor de la paraula?  Quin l’autèntic sentit de cada expressió que pronunciem?  En un temps en què la buidor de la major part de les paraules que es pronuncien ha esdevingut norma, caldria revindicar l’autèntic sentit de parlar, de dir coses amb sentit.  De dir coses sentides.

No deixa de ser paradoxal que enmig d’una societat en què la informació (feta de paraules) vola i s’escampa a una velocitat i amb una capacitat d’influència mai vistes, tinguem massa sovint la sensació de la inutilitat de tot plegat, perquè potser tot això que es diu i es proclama no serveix -no ens serveix- de res.

Cal exigir el retorn del sentit de les paraules, de totes aquelles paraules que es queden per dir, ja sigui per por, per prudència o per vergonya.  On van les paraules que ningú no ha gossat dir?

Potser és temps de creure que encara hi ha moltes coses a dir, i moltes persones que ningú escolta que poden dir-les.   I potser això és el que cal per posar en ordre tanta xerrameca, i a tots nosaltres de passada.



gen. 292013
 

A poc a poc, anem coneixent detalls de quin és el model productiu i de desenvolupament econòmic del PP.  De fet, l’hem d’anar muntanat a partir de diferents mesures i iniciatives que es van prenent i que ens ajuden a entendre de quin és el seu model de l’Espanya del futur.  Si algú esperava la definició d’un model global o una planificació de desenvolupament econòmic, ja pot anar deixant de somiar truites.

A tall de primer esbós d’aquest nou model, tres apunts de la premsa dels darrers dies:

Més subsidis a zones on aquestes ajudes, sumades a percentatges altíssims del nombre de funcionaris (si fa no fa el doble que a Catalunya, amb moltes menys competències), dibuixen un panorama de productivitat ben singular.

Macroprojectes.  La inutilitat de grans infrastructures no és obstacle per perserverar en el model, especialment allà on el PP fa i desfà al seu gust des de fa anys.

– Més reduccions de pressupostos a propostes de relació interuniversitària.  Fora les beques “Séneca”.  Deuen ser un luxe innecessari.

En resum:  subsidis, totxo i manca de formació.  Un panorama que ens resulta prou familiar, per ranci.

Davant d’aquestes perspectives, costa imaginar que anuncis com el d’ahir siguin gran cosa més que obrir de bat a bat les portes a una proliferació d’autònoms  als quals se’ls contractaran les feines que fins ara els treballadors de plantilla, amb la corresponent degradació de drets laborals i econòmics, evidentment, i pervertint el valor dels autònoms com a autèntics emprenedors.  I ja m’agradaria equivocar-me, aquest cop.

Realment, si volem tenir alguna mena de futur, cal marxar tan lluny com puguem d’aquesta penosa realitat.  I tan aviat com sigui possible.



gen. 282013
 

Arriba el Carnaval i Cadis es prepara amb tota la seva parafernàlia per posar una cataplasma a la crisi, encara que només sigui per uns dies.  Una de les comparses que ha de participar-hi ha tingut un èxit inesperat amb un pasdoble que, en nom de la llibertat d’expressió -imagino-, carrega contra Catalunya i contra els catalans.  Res de nou.  Ni de preocupant, de fet.  Disculpeu que no us l’enllaci, però és que no tinc ganes, ni crec que mereixi l’esforç.

L’únic que em sembla indignant de tot plegat és constatar que els insults contra Catalunya no tindran el mateix tractament, per part dels poders de l’Estat, que en el seu dia  van tenir les paraules de Pepe Rubianes, en una nova demostració que la justícia només actua segons contra qui es cometi el suposat delicte.

Bé, de fet, potser tampoc això no és gaire problema.  Al capdavall, aquesta inacció deu ser la reacció subconscient d’algú que no ens considera, als catalans, part pròpia.  Fantàstic, perquè d’això es tracta, al cap i a la fi.

Doncs apa, que segueixin cantant impunement.  Amb la mateixa alegria amb què se’ls apliquen noves mesures per assegurar-los un futur subsidiat i sense massa més projectes que seguir amb les seves cançonetes o passar el rosari, en honor de la Mare de Déu de Fàtima, evidentment.

Quantes coses cal fer per comprar consciències i silencis (i vots).

gen. 272013
 

Per als que som de terra endins, el mar sempre ha estat aquella mena de paradís al qual només s’hi pot accedir de tant en tant i, potser per això, ens és tan apreciat.

El plaer per redescobrir qualsevol dia la calma, la remor i les olors del mar és un d’aquells petits privilegis dels quuals no en podem gaudir a diari.  Quina sana enveja de tantes i tantes persones que el tenen a tocar cada dia i que assaboreixen constantment un d’aquells luxes que no costen res i que aporten tanta satisfacció.

Avui, si no passa res, podrem retrobar la pau i la infinita bellesa d’aquest mar antic que tenim a prop.   I el fet mateix de ser-hi, de deixar-nos endur per aquesta enormitat blava, sense cap dubte, ens aportarà serenor i una inexplicable, però imprescindible, energia.

Avui ens retrobarem amb el mar, igual com de vegades fem amb la muntanya o amb els rius, i recordarem que res que fem mai no podrà superar allò que se’ns dóna de franc.

gen. 262013
 

Ens hem acostumat a donar per suposat que els governs (i en aquest cas el del PP) tendeixen a donar una visió idíl.lica del futur i de la realitat, especialment en temps de crisi.  Partint d’aquesta premissa, qualifiquem de mentides, més o menys benintencionades, declaracions com ara la de diferents ministres espanyols:  les de De Guindos i els seus signos de luz al final del túnel , les de Fátima Báñez  i els seus brots verds, l’acte de fe de Soria, que està convençut que les reformes acabaran tenint efecte, o les d’Arias Cañete, sostenint que la reforma laboral està donant els seus fruits.

Nosaltres, ben carregats d’arguments i de dades, tendim a desqualificar aquestes afirmacions, perquè no lliguen amb allò que caldria constatar si fossin certes;  però potser els que estem equivocats som nosaltres.  Potser és que el que nosaltres esperem de les polítiques econòmiques i de la reforma laboral no coincideix amb els veritables objectius del govern.

Agafem, per exemple, la idea d’Arias Cañete que la reforma laboral està donant els seus fruits i acceptem-la com a bona.  Quins són, doncs, “els fruits”?:  precarietat laboral, flexibilitat absoluta en les contractacions i acomiadaments, sous misserables, inestabilitat absoluta, pèrdua de drets laborals i de poder adquisitiu, desmantellament de la investigació, restricció del dret a l’ensenyament superior… és a dir, un nou sistema econòmic que ens projecta cap als anys 50.  Si ho volem d’una altra manera, un sistema econòmic basat en l’expolotació absoluta i en la mà d’obra barata al servei d’un entramat productiu de nul valor afegit i de baixíssima qualificació.  I com a resultat, un enriquiment dels rics i un empobriment dels pobres i de les classes mitjanes que assegura la pervivència d’un determinat sistema de privilegis de casta durant unes quantes dècades.

I si aquest era l’objectiu?  No perdem de vista que aquesta crisi econòmica que patim té molt més d’estafa monumental (bancària, financera, empresarial…) que de crisi econòmica en sentit estricte.

Francament, començo a creure que els ministres del PP no menteixen i que les seves mesures estan donant els resultats que realment volien aconseguir.

gen. 252013
 

La realitat sempre va per davant de la llei.  Segurament és per això que existeixen les lleis, per definir unes normes de convivència adequades a les circumstàncies de cada moment històric.

De tant en tant, però, hi ha realitats i normes que resulten realment sorprenents per a qualsevol persona que, en el legítim exercici de la bonhomia,  pugui arribar a creure en l’honestedat de determinades decisions.  Una d’aquestes sorpreses és la que vam poder llegir no fa gaire, en el sentit que el Govern de Madrid està preparant un reial decret que permetrà que banquers condemnats puguin tornar a dirigir bancs.

D’acord que l’objectiu últim del sistema judicial i penal ha de ser la rehabilitació del delinqüents, però imaginar que tot el que sabem per la trista experiència dels darrers anys només serveix per rehabilitat algun que altre personatge com aquest, enlloc d’ajudar a millorar el sistema, costa de pair.

Aquesta realitat que d’un temps ençà se’ns fa molt evident, farcida de mesures que sembla que busquin més el blanqueig de la imatge  i dels diners de determinats individus (delinqüents) que el bé comú, ens comença a fer dubtar de si realment la justícia és justa, si les lleis  que s’estan fent són les que calen per garantir la convivència i el progrès (evidentment generals), i si el govern governa per a tothom, o només en funció d’interessos ben particulars i molt foscos.

Massa dubtes sobre la qualitat democràtica d’ús corrent a Madrid.  Així és que, de lliçons, les justes.  Per no dir cap.

gen. 242013
 

Ahir, al Parlament, Catalunya va fer el seu primer pas oficial cap a la seva independència, en autoproclamar-se subjecte polític i jurídic sobirà.

Ahir es va produir el primer posicionament  de Catalunya davant de la comunitat internacional com a país que vol ser reconegut de manera singular i independent, amb una identitat pròpia i diferent.

Per més que ben segur que se’n voldrà treure valor a aquesta declaració de sobirania, sobretot per part d’aquells que hi van votar en contra, val la pena recordar l’editorial de fa uns dies de Vicent Partal, per veure que això és molt més seriós i molt més transcendental del que molts voldrien.

Ara que les diferents forces parlamentàries s’han posicionat amb una claredat absoluta respecte al futur i a la capacitat del nostre país de fer i de decidir, és l’ hora del Govern, que ha fer les passes que calguin, i també la nostra, que hem d’actuar en conseqüència, perquè això no té marxa enrere.

Ahir es va tancar un cicle de 10 anys, al llarg del quals, mitjançant un nou estatut d’autononia, es va fer un darrer intent de trobar un encaix a Espanya;  un darrer intent que, en fracassar, ha obert el camí a aquesta sobirania que es va posar en marxa ahir i que ens ha de dur allà on nosaltres, tots els ciutadans de Catalunya, decidim que volem anar.  Ni més ni menys.

//

gen. 232013
 

Cada dia tinc més clar que el paraigua de la crisi econòmica i la consegüent necessitat -diuen- de retallar determinades partides pressupostàries és l’excusa perfecta per aplicar tot un seguit de mesures clarament ideològiques, molt més polítiques que econòmiques, de fet.

El govern del PP és un bon exemple d’aquest ús i abús dels arguments econòmics per aplicar un ideari que, en un altre context, difícilment podria ni plantejar.  En aquest sentit, l’àmbit sanitari és un bon exemple, sobretot si mirem el buc insígnia popular que és la Comunitat de Madrid.

Sense entrar en més detalls, només constato la similitud de fons entre aquestes dues afirmacions:

– “Una persona amb discapacitat costa 60.000 marcs a la nostra comunitat“.

– “Té sentit que un malalt crònic visqui de franc del sistema?“.

Per més que irremissiblement els plats sempre s’acabin semblant a les olles, fa feredat posar tots dos discursos l’un al costat de l’altre.  Tanta com constatar la frivolització que fa aquesta gent de conceptes com “feixisme”,  “nazisme” i “cop d’estat” per desqualificar tothom que no pensa o actua com ells.

gen. 222013
 

Allò de la distància entre el poder i la ciutadania és tot un clàssic, i ben actual, per cert, en els temps que corren.  Però quan aquesta distància supera tots els límits, ja no és pot parlar d’altra cosa que de “barra”, un terme ben català per recollir la idea d’ “atreviment degut al menyspreu del que diran o pensaran els altres”, que recullen els diccionaris.

No sé qualificar d’altra manera la notícia del reajustament econòmic dels pressupostos i sous a la Casa Reial.  Tecnicismes a banda, perquè els defensors del sistema i de la monarquia trobaran les explicacions que calguin per definir el rei com una persona solidària i austera que se sap adaptar a les necessitats de la realitat actual, no és presentable aquest insult a la ciutadania en general i als treballadors públics en particular.

Però jo no ve d’aquí, quan tot l’entorn del rei fa molt de temps que es mou entre la impunitat i la manca d’aquella exemplaritat que tant els agrada proclamar, mentre deixen ben clar que això de les retallades no va ni amb el monarca ni amb l’hereu.

Segur que aquesta exhibició d’absoluta manca de respecte, de barra, al capdavall, deu ser perfectament constitucional, no fos cas.  Com dirien ells:  ande yo caliente…

Fins quan haurem de seguir empasant-nos realitats com aquesta?

css.php