gen. 042013
 

És cert que hi ha altres mons, però són aquí.  Són mons paral.lels, mons que coexisteixen sense ni tocar-se, amb una distància infinita que pot ser de poc més que uns quants carrers, si cal.  Aquesta realitat no seria gaire preocupant, malgrat tot, si no fos perquè sovint un dels mons regeix els destins d’un altre, i això provoca efectes devastadors.

No fa gaires dies llegíem la notícia dels ingressos de Maria Dolores de Cospedal, presidenta de Castella-La Manxa i secretària general (número dos, de fet) del Partit Popular.  No sé si aquests ingressos són els que pertoquen o no, però el que sí que sé és que són força incoherents amb el temps de crisi que vivim i amb l’austeritat que la pròpia seyora predica i que tant contrasta amb la seva vida quotidiana.

Paral.lelament, ahir ens despertàvem amb la notícia d’un home de Màlaga que es va prendre foc  a l’estil bonze pels seus problemes econòmics i per la impossibilitat de tirar endavant els seus dos fills.  Una nova víctima -i ja en portem massa- d’aquesta crisi (estafa, de fet) que patim, enmig del silenci de la classe política, que segueix vivint blindada en el seu món a part.

No sé què cal fer, ni quantes víctimes més caldran, però em sembla moralment i socialment intolerable aquesta realitat que mata amb armes de desesperació, davant la mirada d’impassible complicitat d’aquells que cobren de tots nosaltres per aportar solucions, i de la impunitat de polítics i banquers que condemnen a mort tanta gent innocent, amb total indiferència.

 

 

 

css.php