gen. 142013
 

Aquesta cosa del procés cap al dret a decidir, per dir-ne d’alguna manera, que està començant a viure Catalunya, a poc a poc, es va clarificant.  La boira inicial es va escampant lentament i comencem a veure les coses una mica nítides i ordenades.

Més enllà de si Catalunya ha de ser independent, la primera fase del procés és que els catalans tinguem (l’hem de tenir) dret a dir què volem ser.  I al principi d’aquesta primera fase ens trobem, i les posicions cada dia són més clares.  PP, PSOE (a veure què farà a l’hora de la veritat el PSC) i Ciutadans ja han deixat ben clar que els catalans no tenim aquest dret, del qual només gaudeix Espanya.  Fàcil d’entendre:  No, i punt.  La resta de formacions parlamentàries, si descartem una espantada d’última hora d’Unió -ben possible per obra i gràcia del torpediner Duran-, sembla que tenen prou assumit que el dret a dir qui som i on volem anar és irrenunciable (bé, donant per suposat que ICV també es pugui posar finalment en aquest paquet).

És a dir, que el debat, ara mateix, no és si Catalunya ha de ser independent, un estat d’Europa, una comunitat autònoma d’Espanya, una república, o una monarquia bananera, que tot és possible.  El debat d’ara mateix i dels propers mesos és si podem (si ens deixen) dir què volem ser.  I els partits de vinculació o de vocació espanyola  ja han dit obertament que no, i amb tota mena d’amenaces per si ens passa pel cap dir la nostra.

Serà que visc en una terra de boira, però com s’agraeix la claredat.  I que determinada gent vagi escampant la boira.

css.php