gen. 112013
 

No, no és el títol de cap culebrot de mitja tarda.  Poder i influència són dos conceptes que no van necessàriament de la mà, i molt menys si parlem de política, perquè no sempre “les cares” de la política corresponen a les persones que realment exerceixen la seva influència i, al capdavall, les que realment governen.

Tot sovint, entre les unes i les altres hi ha persones que en comparteixen espai a un canto o a l’altre, segons el moment o segons les necessitats.  Per a mi, un bon exemple és Duran Lleida, un polític que si bé mai no ha estat en una primeríssima línia de govern (mai no ha estat president, ni ministre, posem per cas -llevat d’un any i poc que va ser conseller-), ningú dubta que ha estat un enllaç magnífic amb els poders fàctics de la societat catalana, i també (o encara més) de l’espanyola, i amb determinats cercles internacionals.

El punt feble d’aquest tipus de persones, però, rau en el moment que perden seva credibilitat personal, perquè aleshores, la seva influència despareix i, en conseqüència, el seu poder.  I una mica això és el que li acaba de passar a Duran amb el cas Pallerols.

No cal que dimiteixi, ni que es retiri de l’activitat política, perquè el no judici i el contingut de l’acord amb la fiscalia (i la seva actitud)  li acaben de fer miques qualsevol capacitat  d’influència futura, perquè ha perdut totalment la batalla de la credibilitat pública, política i, potser fins i tot, personal.  I ningú vol tenir massa tractes amb qui pateix el descrèdit tan general, perquè la reputació -també la mala reputació- s’encomana.

A hores d’ara, Duran és un cadàver polític i res del que faci no li retornarà la vida.  Per molt que s’entesti a negar l’evidència, “el rei” va despullat, tant si vol escoltar allò que ja li diu tothom, com si vol dissimular la seva nuesa frivolitzant la realitat.

Nova assessoria a la vista, o jubilació al Senat?

css.php