abr. 302012
 

Els governs, de qualsevol color, sempre saben trobar la millor manera de desacreditar-se.  Aquest podria ser una mena de principi universal de la gestió política.  En el cas d’Espanya, la catòlica i imperial Espanya, el govern del PP ja ha trobat la forma més adequada de perdre qualsevol rastre de credibilitat i de respecte.  Per què?  doncs, perquè li serà molt difícil justificar que, amb la que està caient (en part gràcies a la seva magnífica gestió econòmica), no té cap inconvenient a pagar una peregrinació de 200 militars a Lourdes.  I aquesta n’és la 54a. edició!

Vergonya.  Aquesta és la primera idea que m’ha vingut al cap en saber la notícia.  Bé, una barreja de vergonya i d’irreverència, tant per la institució militar, que sembla incapaç de separar-se del poder eclesiàstic (deu ser pels molts segles d’inèrcia), com per la institució religiosa, que no té cap pudor, ni l’ha tingut mai, per donar aixopluc als exèrcits  més sanguinaris.

Espero que el meu sentiment sigui compartit per molta més gent, i molt especialment per tots aquells que pretenen que combreguem amb rodes de molí (o amb obusos), quan afirmen que estan prenent totes les mesures per estalviar, no malbaratar diners públics i crear ocupació.  Ja posats, que paguin peregrinacions d’aturats, a veure si hi ha algun miracle (perquè si hem de confiar d’ells…)

Definitivament, el PP (i també el PSOE, que ha governat fins ara pagant les mateixes peregrinacions) no és un partit de govern, és un club catòlico-capitalista-militar molt perniciós i sense cap principi ètic ni moral.  I a Catalunya encara els riem les gràcies (o potser també hi ha algun insigne representant nostre darrere d’aquesta peregrinació?).

Personalment,  i seguint l’estil Montoro, per al qual apujar els impostos és, en realitat, canviar-ne la ponderació, no m’enrecordaré de la mare de moral distreta que els va parir a tots, sinó que “discreparé de les seves prioritats”.



abr. 292012
 

En pocs dies han desaparegut de la primera plana de l’actualitat dues figures importants que han tingut un gran protagonisme els darrers anys:  Mònica Terribas i Pep Guardiola.

Terribas ha estat cessada com a directora de TV3 i Guardiola s’ha cessat sol com a entrenador del Barça.  Dues maneres diferents de deixar càrrecs de responsabilitat, però un mateix resultat:  ells marxen, les institucions segueixen i altres arriben i els faran bons o dolents (això ja es veurà).

Segurament la vida és una mica això:  canviar, ja sigui de grat o per força.  I amb els temps que corren, els canvis cada cop seran més ràpids, i cal retenir aquest principi.  Pensar que les coses són immutables és una postura que no es pot defensar avui dia i ens hem d’anar acostumant a tenir ben present que tancar una porta sempre és obrir una finestra;  i amb aquest esperit caldrà viure i treballar a partir d’ara.

Tant Guardiola com Terribas han estat dos personatges que en el seu exercici professional han depassat allò que estríctament se’ls va demanar.  I aquest és el seu gran mèrit i també la seva penitència, perquè sovint se’ls ha carregat amb més del que es podia esperar de la directora d’una televisió i d’un entrenador de futbol.   Però som així, donats a l’exageració i a les postures maximalistes, perquè anem justos de referents i necessitem agafar-nos a qualsevol cosa  positiva, perquè ens dóna una mica de seguretat i, aleshores, costa de renunciar-hi.

TV3 seguirà (amb permís de determinats polítics que la voldrien tancada) amb Terribas i sense Terribas, perquè ja existia abans d’ella i, tot i que sota la seva direcció ha arribat a líder d’audiència a Catalunya, seguirà sense ella.  I del Barça potser no cal dir res, perquè més de cent anys són un argument de continuïtat més que suficient, encara que Guardiola hagi escrit la pàgina més exitosa de la seva història esportiva.

Crec que val la pena aprendre una lliçó de tot plegat:  cal que ens impliquem plenament, apasionadament, en tot el que fem, i que duri el que hagi de durar, perquè només així aconseguirem que cadascun dels nostres actes tingui sentit.  I no estic parlant només de feina, sinó de tota la nostra vida, que tampoc no és eterna.



abr. 282012
 

Hi ha coincidències que semblen bromes de mal gust i que, per aquest motiu, fins i tot, poden arribar a produir distorsions. La darrera mostra l’he trobada en la celebració, avui, del Dia Internacional de la Seguretat i Salut en el Treball.

El tema és extraordinàriament seriós, perquè les xifres de sinistralitat laboral encara són massa greus, sobretot si pensem en les 77 persones que van perdre la vida a Catalunya el darrer any per aquest motiu, i en les seves famílies.  És doncs, molt positiu que institucions, sindicats i patronal s’adhereixin a aquesta diada internacional.

Potser és per això, per la gravetat de la matèria i per la necessitat de sumar esfoços, que sona a cruelment irònic parlar de “treball”, quan l’atur està disparat, de “salut”, quan les retallades amenacen la qualitat de vida de bona part de la població (especialment la més vulnerable) i de “seguretat”, quan la violència al carrer és tema de portada.  Aquest és el nostre pa de cada dia, i no el de cap diada especial, encara que aquí sembla impossible la suma de voluntats.

Està bé això dels “dies internacionals”, però encara estaria millor un autèntic projecte de seguretat, salut i treball (junts i per separat), però per més que miro, no el veig enlloc.  Aquest també és un risc greu per a la nostra societat i prou que en patim les conseqüències.  I aquest risc no hi ha goma que l’esborri, perquè està escrit a base de retallar els drets més elementals a la salut, al treball i a la seguretat.



abr. 272012
 

Què ha passat en el món de la música perquè els videoclips hagin evolucionat des de creacions audiovisuals amb entitat pròpia i, per això mateix, un suport promocional magnífic del tema musical (qui no recorda els de Thriller, The wall, where the streets have no name  i tants d’altres), fins arribar a l’exhibició gratuïta de carn que són, en moltíssims casos, ara?

En nom de la música, i per respecte als seus creadors, em costa molt d’acceptar que un tema musical hagi d’anar acompanyat, perquè sigui valorat i recordat, d’una desfilada de cosos femenins amb el mínim de roba possible, tant si fa el cas com si no.  I no estic parlant, evidentment, de clips d’intèrprets femenines exclusivament (en aquest cas sempre podríem pensar en una promoció més personal que musical).

Serà que em faig vell, però molt malament han d’estar els músics quan cal tirar de pit i cuixa per vendre les seves creacions.  O potser és el públic el que està malament (això potser encara seria més greu).

Algú pot imaginar un pintor o un escultor, posem per cas, anunciant una exposició seva amb una foto d’una dona escultural mig nua i en actitud clarament provocativa?  Doncs això.

Francament, seria molt trist descobrir que ja no queden bons artistes en segons quines disciplines i que l’art (la música en aquest cas) només és el fons  sonor d’un curt eròtic que estem disposats a empassar-nos com a música.

abr. 262012
 

Menysprear els joves és llençar pedres, i moltes, contra la pròpia teulada.  Justament això és el que es va fer en comissió parlamentària, mitjançant un seguit de memorables intervencions, al capdavant de les quals hem de posar la del conseller Mena.

Recomano la reproducció del vídeo annex perquè il.lustra, a la perfecció, quina és la política de joventut de l’actual Govern.  I si després de veure’l algú encara és capaç de defensar que aquest és el govern dels millors, o és que Catalunya està molt més fotuda del que ens pensem (si aquests són els millors, com seran els mediocres), o és que ha perdut el senderi definitivament.

Ja sabem que els governants actuals no treuran el país del forat on l’han posat (i no s’estan de dir-ho, amb llum i taquígrafs, en una exhibició impúdica d’incompetència), però que a sobre pretenguin carregar el mort sobre els joves, i més amb recomanacions amb tant de futur com ara que agafin el primer vol cap a Londres i es posin a servir cafès, és tota una declaració de principis de la mesquinesa i del menyspreu amb què determinada classe política, acostumada al cotó fluix de tota mena de privilegis, tracta un col.lectiu al qual està negant l’accès a l’educació superior, a base de taxes prohibitives per a la immensa major part de la població, i condemnant a una precarització sense precedents de les seves condicions laborals, massa properes a l’explotació.

Ah!, és clar, quan no hi ha manca de diners per estudiar o per muntar empreses -o per viatjar a perfeccionar idiomes sense necessitat de servir taules-, tot es veu diferent, oi?  Vet aquí…

Però bé, tot té la seva lògica, perquè si del que es tracta és d’arribar a tenir, com a única espectativa, acabar servint cafès a Londres, evidentment, no cal formació.  Aquesta és l’aposta de futur del nostre govern?  Això sembla, perquè si no, tant el conseller com el seu secretari general ja haurien d’haver estat cessats de manera fulminant.  I no és el cas.

Nosaltre sí que anem ben servits!

YouTube Preview Image

 

abr. 252012
 

El ministre Wert (aquest home, no en tinc cap dubte, escriurà una de les millors pàgines de la història tronada de la cultura espanyola) està decidit a tirar endavant un pla de foment dels toros com a “fet cultural”.  Fantàstic!  Ja hem trobat una “manifestació cultural” que no es pot titllar d’identitària, nacionalista o provinciana, com és el cas dels castellers, dels correfocs, les sardanes o, fins i tot, la creació literària, cinematogràfica… en català.

Com que no tinc cap dubte que hi haurà els diners que calguin per a aquest pla de foment dels toros, crec que ens trobem davant de la gran esperança per a la cultura catalana:  catalanitzar els toros, tot incorporant-los a les nostres formes d’expressió.

Que fem una trobada castellera?  doncs hi posem algun que altre toro de torna i ens acollim al Pla de foment.  Que cal un correfoc?  el mateix, i ja tenim una part de financiació garantida.  Que volem fer una pel.li?  doncs preparem un petit curt de presentació amb algun que altre matador en plena faena i cap problema.  Un aplec de sardanes?, amb corrida de propina, i tema resolt.  Que no hi ha manera d’editar la nostra novel.la?  s’hi inclou una addenda en què algun dels protagonistes, ni que no vingui al cas, vagi als toros, i que pagui el ministre.  Segur que fins i tot la immersió lingüística no plantejaria dubtes amb alguna hora cada curs dedicada als toros (sempre es podrien restar hores de la classe de religió o dels seus succedanis).

Us imagineu que, a més, proposem una potent projecció internacional de la nostra cultura i hi colem algun petit afegit taurí?  Ni Fira de Frankfurt ni res.  Això sí que seria sonat.

Pensem-hi… Els toros mai no podran ser ni identitaris, ni provincians, ni res de tot això que som els catalans.  Sempre seran cultura, i una cosa seriosa.  I si teniu dubtes ètics al respecte, penseu que la proposta no és tan diferent de pactar segons què amb segons qui, sempre en pro de no sé jo quin sentit d’estat, i encara que en cada pacte (bugada) perdem un llençol (o un trosset d’ànima, venuda al diable).

abr. 242012
 

Només de declaració formal de guerra puc qualificar l’acte contra la llengua catalana de PP, Ciutadans i altres sector de l’espanyolisme més ranci, com ara Convivència Cívica Catalana o alguna associació de guàrdia civils, fins i tot.

Algunes de les coses que es van dir durant aquest acte deixen tan poc espai a interpretacions que Escola en Català ja ha demanat a la fiscalia que les investigui perquè poden ser constitutives de delicte d’incitació a l’odi.

Finalment han caigut totes les màscares.  Aquesta és l’única cosa positiva de tot plegat.  Sabem perfectament qui hi ha a cada banda (suposo)  i ara, fins i tot, coneixem les noves armes dels nostres enemics:

– Una plataforma xenòfova contra la immersió lingüística.

– Un govern que vol anorrear o eliminar les televisions no estatals (especialment els canals de Catalunya, en tant que eines de cohesió lingüística).

– L‘incompliment de qualsevol compromís legal de deute econòmic amb el nostre país, com a instrument de destrucció social i com a porta d’entrada a la intervenció política.

Aquest és el present i serà el futur immediat.  I aquesta gent ha de ser sòcia del nostre govern?  Claudicació o inconsciència?  En qualsevol cas, ho tenim fotut, si ens han de defensar els que fan amistats tan perilloses (i tan bel.licoses) i més si l’única resposta contundent és l’amenaça d’un avançament electoral.

abr. 232012
 

Un any més, puntual com ningú, torna Sant Jordi.  Serà perquè encara queden massa dracs per eliminar i massa donzelles per alliberar?  Sigui com com sigui, tornen els llibres i les roses.

Avui és aquell dia que, per alguna raó que se’ns escapa, vesteix de festa les nostres rutines, la nostra activitat de cada dia. I segurament aquesta n’és la gràcia:  aconseguir que el mateix de sempre sigui, almenys un cop a l’any, extraordinari.

Passem tots plegats una fantàstica diada de Sant Jordi, compartim-la amb aquells que estimeu i no oblidem que el nostre autèntic llibre encara està per escriure, que venen d’antic els mots exactes que ens calen per escriure’l i que, per més difícil que pugui semblar tot, una rosa, esclatant o discreta, sempre serà una rosa.

Feliç Sant Jordi !

 

 

 

abr. 222012
 

John Lenon va dir en certa ocasió, alguna cosa semblant a:  “quan anava a l’escola, em van demanar què volia ser de gran.  Vaig contestar que ‘feliç’.  Em van dir que no havia entès la pregunta, i jo els vaig respondre que ells no havien entès la vida”.

Potser soni a utòpic, sobretot en els temps que corren, però justament perquè corren els temps que corren, aspirar a ser feliç i no a tenir això o allò, potser sigui imprescindible.  I que ningú pensi que estic fent una crida a la resignació.  Res més lluny de les meves intencions.  Només convido a valorar, a tornar a valorar fins i tot, el que tenim, i a gaudir-ne.

És ben certa, en moltíssims casos, l’expressió “a mi no em regalen res, em guanyo tot el que tinc”, però no és menys cert que això no comporta, necessàriament, la felicitat.  Trobar-ho tot regalat, tampoc.  Cal alguna cosa més.

Guanyem-nos el que tenim, amb constància i amb treball i, sobretot, valorem-ho com cal, i serem una mica més feliços.

La nostra vida, la vida individual de cadascun de nosaltres vivim, mereix una mica de felicitat.  Ara i quan serem grans.

abr. 212012
 

Sí, ja ho sé, la proposta sembla poc seriosa, fins i tot ofensiva.  Que hi farem!  Però, pensem-hi.  Què passaria si decidíssim deixar de ser catalans i abraçar la “vera fe” espanyola:

– No tindríem autopistes de peatge i circularíem com cal per autovies gratuïtes.

– L’Estat ens donaria el finanament necessari perquè no perdéssim inversions i els seguissim generant ingressos a dojo.

Imposarien el bilingüisme a l’escola.  Bé, tampoc no som tan lluny, ara mateix (al carrer, ni es notaria).

– Passaríem a estar ben considerats, com a “regió” culta, rica i treballadora.

– Tindríem els medicaments i la gasolina més barats.

– Els nostres pagesos tindrien subsidis per poder treballar legalment només de tant en tant i la resta en negre.

– No caldria invertir en mitjans de comunicació.  Amb els totpoderosos d’àmbit estatal ja faríem (això sí, sense el Club Súper 3,  “Polònia”, “Cracòvia”, “La Riera”, “Veterinaris”, “Singulars”, “La Marató”, “Òpera en texans”, “En clau de vi”…).

– Potser, fins i tot, podríem tenir llibres i ordinadors de franc, a les escoles, i viatges gratis per a la gent gran.  Qui sap…

– Pagaríem menys impostos i Hisenda ens inspeccionaria menys.

– El tren d’alta velocitat aviat correria des d’Almeria fins a França.  Com que “ells” llavors sí que hi guanyarien (segons la seva peculiar manera d’entendre les coses), ja seria un obra prioritària.

– Fins i tot, segur que al Barça se’l respectaria més, en tant que valedor i artífex de la grandesa esportiva d’Espanya.

– Podríem treure a passejar les banderes que ens vinguessin en gana, sense por a denúncies, i no com passa actualment.

– Potser, arribat el cas, ens intervindrien.  És a dir, eixugarien el nostre dèficit amb diners de tothom i aquí paz y después gloria, que ja podríem tornar a endeutar-nos tanquil.lament.

– I sobretot, portaríem un any llarg sense retallades i ara, tot just ara, començaríem a patir-ne.  A la vista del que han servit les d’aquests mesos passats (no s’ha reduit gaire el dèficit i, a sobre, ens toca entomar totes les mesures que venen, de més a més), ben bé hauríem pogut estar tocant el flabiol, com altres, si més no, una bona temporada.

En definitiva, que Espanya ens mimaria, com es mima la gallina dels ous d’or per poder seguir escanyant-nos (cap novetat, però més ben cuidats).

No sé, no sé… pensen-hi.  I és que després de més de 3 dècades d’intentar reconstruir el nostre país i veure que som on som i que tenim les perspectives de futur que tenim, o fem un canvi radical -que no es veu a l’horitzó- o pleguem veles, i a afartar-nos de cañitas i de finos, que són dos dies i como en España no se come en ninguna parte.

Això sí, hi hauria diaris que vendrien menys, ràdios i televisions que perdrien audiència de forma notable i alguns partits (molts d’allà i algun d’aquí) que s’haurien de reinventar perquè ja no tindrien sentit.  Però bé, no tot podria ser tan bonic, oi?

css.php