Abr 132012
 

Ja fa dies que rondava la cosa.  Bé, de fet, fa anys que ronda, però ha esclatat amb el pretext de la crisi.  Evidentment, estic parlant de la marxa enrere del sistema autonòmic o, si ho voleu, de la fi de l’indefensable sistema del cafè per a tothom.

Esperanza Aguirre ja parla obertament de retornar competències a l’Estat, de passar-ne d’altres als ajuntaments i, inclús, d’eliminar parlaments autonòmics.  Una gran idea per a totes aquelles autonomies sense cap vocació autonòmica que, ara que les vaques són magres, oh sorpresa! descobreixen la inutilitat i el malbaratament de diners públics que suposen les seves ridícules estructures, absolutament sobredimensionades.

Mai no s’hauria hagut d’arribar a l’estat de les autonomies.  Mai.  No oblidem que només Catalunya, Euskadi i Galícia reclamaven les seves institucions d’autogovern.  La resta va ser una estupidesa, i l’estupidesa sempre surt cara.  Ara s’ha obert un meló que potser mai no es podrà tornar a tancar, i cal veure què dóna de si.

El que em temo que no ha calibrat adequadament Doña Esperanza és l’enorme quantitat de companys seus de partit fent cua a les oficines de l’atur que la recentralització comportaria.  Dubto molt que la major part d’aquests flamants polítics de nova planta, molts dels quals no tenen on caure morts fora de la política, estiguin per la labor de perdre una poltrona que ja han fet seva i que, ben segur, defensaran amb ungles i dents, perquè els van les garrofes -de fet, ja estan començant a fer-ho, tot invocant la Constitució, el consens i no sé quants tòpics més-.  Però com que aquest no és el cas de Doña Esperanza, deu pensar:  a mi plim, que diuen els castissos.  L’espectacle està servit, i promet.

Es miri com es miri, definitivament, l’estupidesa sempre acaba sortint cara.

css.php