Abr 102012
 

Punt final.  Tot menjant la mona hem tancat una Setmana Santa més i tornem a la rutina.  S’acaben uns dies en què es barregen, i de quina manera, les ganes de fer festa, la devoció religiosa, la tradició, les expressions de cultura popular i també, per què no dir-ho, una determinada concepció de la societat que ens deixa imatges sorprenents com la presència de militars al costat d’imatges religioses, o de líders socials i polítics (de costums i moral no sempre exemplars) en actituds públiques de suposada devoció.

Potser és que som així, una estranya barreja de tot, sense gaire ordre ni lògica, incapaços de tancar al calaix dels mals endreços els nostres pitjors fantasmes, com ara la simbologia feixista que alguns, segurament pocs, però encara massa, no dubten a posar al servei de la ideologia catòlica, els representants de la qual, callen còmplices, igual com els responsables polítics.  Deuen ser coses d’allò de la convivència, de la tolerància i de la reconciliació cristiana, ni que sigui fent servir símbols que qualsevol país democràtic consideraria delictius.

Encara recordo, i no crec que oblidi mai, el primer cop que vaig veure com la imatge d’una Mare de Déu del Carme sortia d’una església al compàs de les notes de l’himne espanyol.  Va ser prop d’Almeria, i aquell dia vaig entendre que l’essència d’Espanya encara era una mescla indissoluble de religió i poder polític.    I que ningú pensi que això no va amb els catalans, perquè en tenim exemples també a casa nostra.

Algú pot imaginar què passaria si una confraria exhibís un estandard amb simbologia etarra per participar a les processons?  O una estelada, no cal més.

css.php