abr. 302015
 

No hem entès res.  Però res de res.  Aquesta és la meva conclusió després de llegir i escoltar les aferrissades defenses que diferents líders de PSC i PP fan de les seves llistes fantasmes.  Sobretot, després de veure que el gran argument que fan servir és que cal garantir el dret de la gent a poder votar la formació que més els agradi.  Molt lliure i molt democràtic tot plegat, sí senyor.

Seguint aquest mateix raonament, potser caldria preveure, directament, llistes sense candidats.  Més obertes impossible.  I totes les llistes, siguin d’on siguin, disponibles a tots els municipis, no fos cas que algun ciutadà d’una punta de país, pel motiu que sigui, tingui el desig de votar una formació d’un municipi de l’altra punta, ves a saber per quina particular raó, i no pugui fer-ho.  Que cadascú voti el partit que més li agradi i santes pasqües.  Això sí que és llibertat de vot i qualitat democràtica, no?  A la vista dels resultats, cada partit ja dirà qui va a cada lloc aconseguit, que d’això es tracta.

Aquesta gent es pensa que som imbècils o què?  Bé, imagino que sí, que es pensen que els seus arguments absolutament impresentables poden convèncer algú.  Doncs em fa l’efecte que no gaire.  Em fa l’efecte que el que pensa tothom que es troba fora del fanatisme partidista és que si no són capaços de tenir candidats en una determinada localitat, doncs mala sort.  No s’hi presenten i punt.  Tan difícil és admetre que no es pot aspirar a ser a tot arreu?  Hi ha moltíssims partits que no presenten llistes a tot arreu on els agradaria.  I no passa res.

Espero que tanta demagògia liberal i tanta mentida els passi una bona factura electoral.  Si més no, perquè aquest seria un immens favor col.lectiu a la qualitat de la democràcia del nostre país.  I ja de passada, anem prenent nota de cara al nostre futur marc legal, que no estaria de més.



abr. 292015
 

Que la política acostuma, massa sovint, a ser l’art de les aparences i, per tant, de la falsedat i de la hipocresia, és ja una obvietat.  Són tants i tants els exemples de manca de concordança entre els discursos oficials i les maneres de fer, que ja ofenen.

Un exemple ben recent el tenim en l’acte d’homenatge a les víctimes del camp de concentració de Ravensbrück.  Sempre és bonic i correcte recordar les víctimes de l’holocaust, i sempre queda bé convidar els supervivents.  Però vet aquí que els problemes surten quan, en el fons, el que és important és la colla de càrrecs polítics que s’hi reuneixen per sortir-hi ben fotografiats (ben retratats, diria jo) i no pas les persones que van patir en carn pròpia l’horror del nazisme.

Plats de plàstic per a les supervivents, totes elles d’edat avançada, i vaixella de porcellana i cambrers per als convidats VIP.  Sobren les paraules.  O potser no n’hi ha per descriure un insult a la memòria i a les persones tan flagrant i vergonyós.

Repassem una mica moltes imatges que cada dia apareixen als mitjans i comprovarem el menyspreu de bona part de la classe política als autèntics protagonistes de multitud d’actes als quals assisteixen, com si la seva presència fos imprescindible i la raó de ser de tot plegat.  Tant si es tracta d’una commemoració amb ressò internacional, com ara el de Ravensbrück, o d’una activitat local i de molt menys impacte.  En qualsevol cas, sempre la mateixa hipocresia.



abr. 282015
 

Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya i dia de flors i cues d’escolars i gent de tota mena i condició davant les imatges que, en qualsevol església gran o petita del país, li reten culte.

I vet aquí que ahir vaig trobar el petit homenatge que va fer a aquesta data el diari digital Vilaweb, tot recordant una  actuació de La Cubana a TV3, ara fa 22 anys.  La veritat és que tornar a veure aquestes imatges m’ha suscitat una pregunta:  què passaria avui amb una actuació com aquesta en un dia com ahir?  Gosaria emetre-la la nostra televisió pública?  Quin ressò tindria als mitjans i a les xarxes socials?

La veritat és que em fa por respondre.  En dues dècades hem patit, ens agradi o no, un retrocés mental importantíssim, amb l’assumpció d’allò que en diuen “correcció política” com a valor inqüestionable, amb una alarmant estretor de mires com a efecte lateral.  I si parlem de qüestions religioses, encara més.

En ple Segle XXI, em sembla greu que ens haguem de plantejar on són els límits de la correcció.  I més mirant on els situen determinades programacions televisives.  Però és clar, encara hi ha qüestions i matèries amb les quals, avui, costa tolerar (i remarco “tolerar”) la broma.  De vegades em prgunto què ens ha passat i cap a on anem, i no acabo de trobar respostes.

Per si de cas, un somriure nostàlgic per recordar que ahir va ser la festivitat de la patrona de Catalunya, una marededéu negra, per a més senyes. O potser n’hauria de dir subsahariana?



abr. 272015
 

S’acosten les municipals i amb elles una pràctica que no és nova, però que enguany sembla que té una presència molt superior a l’habitual o que, si més no, s’està fent més visible, gràcies a gent que es dedica a denunciar-la públicament.  Estic parlant de les llistes fantasma.

És curiós, i molt significatiu, que els dos partits que es voldrien hegemònics, però que es troben en caiguda lliure, PP i PSC, liderin en rànquing de llistes fantasma als municipis catalans.  Tan municipalistes com es diuen -especialment el segon- i tan a prop de la gent com diuen que es troben.  Ves per on.

La clau de tot, com gairebé sempre en aquesta política mediocre a què ens tenen acostumats, són els diners i la necessitat d’acaparar llocs de poder.  Més llistes i més vots sempre són més diners per a unes campanyes també fantasma.  Més vots a unes sigles són més possibilitats d’assolir poltrona a consells comarcals i diputacions.  I l’interès de la població i dels pobles i ciutats?  Això tant els fa. O es que encara us penseu que hi ha qui fa política pel bé comú?  Repasseu noms i cognoms i trajectòries i veureu que molts fantasmes i també molts mortals només són individus que no tenen on caure morts més enllà del partit que els empara.

Potser aniria sent el moment d’oblidar per un moment les sigles que ens puguin fer més o menys gràcia i no fer el joc a aquells que sota el llençol blanc de les paperetes, només aspiren a perpetuar-se en el poder i en els llocs on els favors es paguen prou bé i els privilegis semblen drets adquirits.  Potser va arribant l’hora de començar a passar comptes amb tota aquesta colla de fantasmes i netejar el país, poble a poble, vila a vila i ciutat a ciutat, de mals esperits.

abr. 262015
 

Qualsevol dijous pot ser festa de guardar.  Només cal la voluntat de fer que un dia qualsevol esdevingui memorable, amb unes petites dosis de fantasia i d’il.lusió.

Prenem una taula petita i unes poques cadires, alguna cosa per anar picant, una copeta per brindar, que sempre fa festa, el color del capvespre acomiadant la llum, una rosa primerenca, d’aquelles que delaten la primavera, les ganes -sobretot les ganes- de fer especial allò que ben bé podria ser rutinari, una bona companyia, i ja tenim la combinació perfecta.  Es va assaborint a glopets petits, sense pressa, amb el ritme lent amb què la nit va abraçant-nos, mentre ens deixem endur per un dolç remolí de sensacions plaents i inoblidables, per records dels temps passats i pels records que encara han de venir.  Si ho fem com cal, ja tenim una magnífica estona de festa enmig de setmana.

Sisa va escriure allò que qualsevol nit pot sortir el sol.  A cadascú de nosaltres ens pertocaria escriure que cada dia pot ser festa de guardar, si més no, en un raconet amable de la memòria.  Hi ha gent que ho sap prou bé, i que sap com fer-ho.

abr. 252015
 

Ahir, gran acte sobiranista al Palau Sant Jordi.  Jo no hi vaig ser.  De fet, ni em vaig plantejar en cap moment de ser-hi.  I no pas perquè no em consideri independentista, sinó per manca de ganes.  I és que segurament, un cop més, té raó aquest article, que ens parla de manca d’eufòria.  No sé si de la gent que va omplir les grades, però sí en general.

Els ciutadans, durant anys, durant massa anys potser, hem fet de locomotora d’aquest procés, i la classe política ha anat a remolc, intentant dibuixar escenaris possibilistes a una demanda general, amb més o menys encert i adaptant-se com bonament ha sabut o pogut a la realitat del carrer.  Ara ja no és temps de seguir així.  Ara és el moment decisiu, el de posar velocitat de creuer i tirar milles, i això ja només ho pot fer un maquinista expert;  una tripulació, de fet.

El problema, però, al meu entendre, és la foto d’ahir al Sant Jordi:  Fernàndez, Junqueres i Rull abraçats pel coll, en una imatge esperada, però poc satisfactòria.  A mi em va fer l’efecte d’aquella mena d’encaixada de mans de pur compromís a què ens tenen tan acostumats els polítics.  Un gest buscat per les càmeres, sí, però cap emoció, em temo.  O a mi m’ho va semblar.

I en aquest punt ens trobem.  Amb més interrogants que certeses, perquè ja sabem que no podem anar més endavant, no podem fer el pas definitiu, sense un lideratge polític sòlid, i si aquest lideratge ha de ser el triumvirat que insinuava la fotografia d’ahir al Sant Jordi, molt em temo que ho tindrem magre, perquè encara s’hi entreveuen més les voluntats de marcar perfil -no sé ben bé per a què- que de construir el país que els reclamem.  Aquest sí que és el perfil desitjat i imprescindible que ha d’obrir la porta a tota mena de matisos i consideracions posteriors.

abr. 242015
 

Ahir, Sant Jordi, la festa menys festiva del món, i més festiva alhora, sense cap mena de dubte.  Un dia de festa, no festiu, en què tot el protagonismes és al carrer, en mans de la gent, dels milions de ciutadans anònims que troben aquell llibre inesperat o aquella rosa que sempre parla d’amor i de sentiment.  Un dia, en definitiva, en què el centre del món, per unes hores, no és a la política (ni als polítics), encara que sempre hi hagi que es resisteix a assumir-ho i faci mans i mànigues per acaparar fotos i titulars.

Ahir, Sant Jordi de roses i llibres, i de molta feina de tots aquells que ens han posat a l’abast aquests dos elements sovint tan ignorats i ahir tan presents, per a gaudi de propis i sorpresa d’estranys.  Una diada extraordinàriament diferent, cívica i feta per i per a les persones, per a les que estan soles i per a les que viuen en parella (per cert, particularment visibles durant aquest dia);  i fins i tot per als que ja no hi són, que també els cementiris s’omplen discretament de roses.  Per a tothom.

Avui, ja amb la ressaca dolça d’ahir, i encara amb una sobredosi de literatura, voldria dedicar uns versos a tots aquells que no saben admetre que no són protagonistes de tot el que passa i tendeixen a reaccionar com no caldria, per bé o per mal, sovint amb violència, potser verbal -fins i tot disfressada de bones maneres-, però sempre fora de lloc:

“Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.”

(Salvador Espriu)

 

 

abr. 232015
 

Un any més, puntual, arriba Sant Jordi, carregat de flors, de llibres i d’il.lusions que puguin vèncer tots els dracs que se’ns posin al davant.

Feliç Sant Jordi.

Sant Jordi 2015

 

abr. 222015
 

És molt habitual, en tots els àmbits de la nostra vida, que les coses vagin passant, sense més transcendència, en una sèrie d’esdeveniments més o menys encadenats i successius, fins que un bon dia arribem a una situació no prevista o no desitjable i és tot just aleshores que exclamem:  “com hem arribat fins aquí?”.

Observo, amb una barreja de sorpresa i d’horror, que davant el crim de l’institut Joan Fuster van apareixent crides a no treure les coses de polleguera i, sobretot, a preservar el dret a la intimitat de les persones i molt especialment dels menors.

Dilluns mateix, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya penjava una nota de condol i recordatori als mitjans, a propòsit dels fets i de les persones directament implicades.  Hores més tard, era l’AMPA del propi centre educatiu la que també emetia la seva pròpia nota de premsa.

Com hem arribat a tenir un país en què. davant d’un fet terrible, amb moltíssims menors implicats, calgui cridar l’atenció als mitjans, de manera prou explícita al meu entendre, perquè no facin del drama espectacle?  En quin país vivim, si acceptem que el morbo i l’escàndol (ni que sigui amb el pretext del dreta a la informació) passin per davant del respecte i de la dignitat humana?

I encara rai que nosaltres tenim qui faci sonar les alarmes a temps.  I que les fan sonar.  Altra cosa serà si els periodistes (i aquells que s’ho fan dir) voldran fer-ne cap cas o no.  Per si de cas, aquests dies m’he autocensurat alguns programes i tertúlies.

 

abr. 212015
 

Innocent de mi, havia arribat a pensar que l’argument per negar el català que durant temps i temps va fer servir la burgesia pija i espanyolista, allò d’apel·lar a la bona educació per canviar de llengua en presència d’un no catalanoparlant, havia desaparegut.  Però no.  Ni de lluny.

I és que la setmana passada, pel que he sabut (corregiu-me si no és cert), l’acte que van compartir Ada Colau i el Gran Wyoming es va desenvolupar en castellà per educació, es veu, cap al convidat madrileny.  No està gens malament, si parlem de respecte a l’estricta minoria.  Però l’argument, com sempre, fa trampa.

En primer lloc, si no vaig errat, Wyoming és capaç de seguir, sense problemes, un acte d’aquestes característiques en català, per més que ell faci la seva intervenció en la llengua amb què se senti més còmode.  En segon lloc, francament, em costa imaginar aquest personatge reclamant un canvi de llengua com el que es va produir.

Ja és ben veritat que tot evoluciona, en aquest món.  Ara resulta que la progressia més contestatària i més suposadament antisistema fa servir els mateixos arguments que el seu gran enemic, la burgesia més immobilista, quan del que es tracta és de treure-li importància a la nostra llengua i bandejar-la, sense cap mirament, de la seva activitat pública.

I això no té res a veure amb ser independentista o no.  Només té a veure amb el respecte a una llengua i als seus usuaris, en qualsevol espai, tant públic com privat.  Potser la bona educació passa per respectar els assistents a l’acte (entre els quals segur que hi havia una majoria catalanoparlant).  Ja no parlo de compartir el caràcter propi de la llengua, perquè en matèria de sentiments, cadascú se sap els seus.  Però potser tot plegat ja és demanar massa, quan del que es tracta és de la fi suprema d’atacar la casta burgesa i capitalista.  Què importa la llengua (la nostra, evidentment) davant d’una causa tal alta?

css.php